Panic buttonJa fa uns quants anys que sentim parlar del terme “síndrome postvacacional”. Donar nom a una cosa no vol dir que sigui una cosa nova, està bé generar conceptes, senzillament es tracta de donar cos a alguna cosa que tots hem patit en major o menor grau i des de temps immemorials.

La idea de síndrome representa un conjunt de característiques, de símptomes, que es donen sense que això representi una malaltia clínica, malgrat reporti malestar.

Bàsicament el que notem pot ser: malestar general, insomni, irritabilitat, sensació de cansament, aspectes depressius. Es a dir, alteracions del nostre caràcter i els nostres hàbits que ens dificulten viure amb tranquil·litat.

Podem atribuir tot això a un procés d’adaptació al canvi, i en aquest cas el canvi seria passar del temps de vacances al temps de treball. De fet quan s’apropen les vacances també experimentem reaccions d’aquest estil però habitualment no ho vivim com un problema perquè desitgem les vacances. En canvi quan es tracta de retornar al treball ens pot comportar fins i tot un cert patiment. D’alguna manera si féssim un símil econòmic seria una valoració entre guanys i pèrdues de la situació en què estem i en la qual estarem i òbviament quan patim el síndrome postvacacional ho vivim com una pèrdua.

En ocasions davant de situacions que ens generen estrès, com podria ser aquesta, poden donar-se manifestacions somàtiques com les que abans anomenava, que vindrien a representar el dolor mental expressat a través del cos, com a dolor físic.

Com en qualsevol situació estressant cadascú busca els recursos que poden alleugerir el seu malestar i haurem de diferenciar entre els recomanables i els que no ho són. Diríem que  tabac, cafè, tranquil·lizants, alcohol… formarien part dels no recomanables. Els recomanables poden ser molt diversos, hi ha qui gaudeix amb la família i els amics o companys rememorant les vivències estiuenques i d’altres que prefereixen girar full i concentrar-se novament en el treball. En qualsevol cas es tracta de proporcionar-nos situacions que ens ajudin a disminuir el malestar, no pretendre activar-nos de cop, no intentar recuperar el ritme que dúiem abans de vacances ràpidament, ho podem fer de mica en mica. Encara que els horaris laborals siguin els mateixos i les tasques a realitzar importants, fora d’aquests horaris podem anar gaudint encara del bon temps, de la llum i no renunciar sobtadament al relax.

De fet no tothom pateix quan torna a la feina, hi ha persones que ho desitgen. Depenent de la satisfacció que ens reporti el nostre treball en general costarà més o menys. Depenent de la relació amb els companys, si n’hi ha, també condicionarà aquest estat d’ànim.

Amb la rutina mantenim una relació d’amor-odi. Per una banda la rutina ens pot resultar molt pesada, sobretot si no ens agrada el que fem quotidianament, però per altra banda els canvis ens suposen un esforç d’adaptació. De fet la gent que canvia permanentment també pateix un desgast, i llavors la rutina s’agraeix. Per tant jo diria que tots els masses piquen i que malgrat aquests esforços que representen els canvis al final val la pena tenir un treball i tenir vacances. Aquestes diferencies ens permeten valorar i mostrar diferents aspectes nostres que ens enriqueixen i que fan de la nostra vida un compendi d’experiències que ens estructuren.

Comencem doncs la nova temporada de treball amb expectatives renovades i quan tornin les vacances ja les gaudirem de nou.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà

Categories: Estats d'ànim

Deixa un comentari