Tal com us vaig comentar, us ofereixo el contingut de la conferència que vaig fer el passat 29 de novembre a l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques:

Justificació

En aquests moments socials de crisi profunda en moltes dimensions cal, més que mai, que cadascú sàpiga en quin lloc està. Tenim l’oportunitat d’analitzar el recorregut que hem seguit per arribar fins aquí i promoure els canvis necessaris per seguir endavant d’una altra manera.

Des del nostre lloc professional i com a ciutadans hem de tenir ben definit quin és el nostre paper i jugar-lo bé. És responsabilitat de tots el compromís social i personal, en definitiva humà.

No es tracta de fer avui un acte reivindicatiu, però certament la realitat amb la qual hem de treballar diàriament tots els professionals de la salut ens porta irremeiablement a tenir en compte això.

La Psicologia

La psicologia és una disciplina que aporta eines i recursos perquè l’individuo pugui viure en un estat emocional d’equilibri intern que li facilita el creixement, la maduració personal i la relació amb l’entorn en què viu: familiar, social, acadèmic, laboral…. I justament per això podem desplegar el coneixement de la psicologia en diferents àmbits (clínic, escolar, laboral…). Jo em centraré més en l’àmbit clínic.

Quan la persona té un equilibri intern entre la part emocional i física, i es manté en un equilibri amb l’entorn parlem de salut.

El psicòleg

Els psicòlegs, com en tantes altres professions, tenim diferents puntals on fonamentar un bon exercici professional, i que són:

  • Formació acadèmica inicial a la Universitat.
  • Formació continuada, en la majoria dels casos, que ens permet actualitzar els nostres coneixements i aprofundint en diversos camps segons els interessos personals i les tasques que desenvolupem professionalment.
  • Treball personal, un tractament, que permet conèixer-nos i poder diferenciar quines són les nostres estructures, els nostres recursos, les nostres mancances, de manera que a l’hora d’abordar un ajut a d’altres persones no entrem en confusió entre la nostra situació i la del pacient. El temps de durada d’aquests tractaments pot anar dels 2 als 15 anys aproximadament. Els psicoanalistes són els que més temps hi dediquen.
  • També, segons el corrent teòric en què treballem, acostumem a tenir espais de supervisió, individual i de grup, on revisem exhaustivament el nostre treball, tant a nivell tècnic com personal.

Com en moltes altres professions els corrents teòrics són diversos, l’estudi de la ment humana es pot apreciar des de diferents vèrtex. Però malgrat les diferencies tots aquests corrents tenen uns elements comuns:

  • Estudia els processos de formació de la ment, com s’estructura, les capacitats, les mancances, els mecanismes de defensa, els recursos, etc.
  • Estudia les maneres d’intervenir quan es considera necessari.

Uns ens donaran més pes a les causes, d’altres als efectes, etc. i tot això dóna un ampli ventall d’abordatges, de tècniques. De fet moltes vegades volen donar a unes tècniques la categoria de teories, potser per donar més entitat, quan de fet el que fan és generar confusió, però aquest seria un altre tema.

Malgrat tot hi ha professionals que posen molt d’accent en les diferencies per erigir-se en portadors del saber. A mi m’agradaria posar l’accent en les parts que compartim a fi i efecte d’aprofitar el que té de positiu cada teoria o tècnica, el que aporta, perquè al final, hi ha un punt convergent, que és fer la vida més fàcil, més plena i millor l’ésser humà.

Quan algú necessita el suport d’un professional per tirar endavant caldrà que busqui de quina manera se sent més ajudat dins del ventall de possibilitats que hi ha. Segur que no a tothom li serveix la mateixa metodologia.

La funció del psicòleg

Els psicòlegs sempre treballem amb persones que estan en crisi. La funció del psicòleg serà posar en marxa un procés que permeti recuperar l’equilibri emocional. Aquest procés constarà de:

  1. Diagnòstic: estudiar l’estructuració de la personalitat, les capacitats, els recursos, les mancances. Identificar què passa i perquè passa.
  2. Orientació: plantejar les alternatives possibles per fer front a la situació analitzada.
  3. Realització de la orientació terapèutica: tractament, seguiment….Depenent de la situació que hem d’abordar serà de vital importància qui hi està implicat (nens, pares, mestres, metges, avis, cangurs, parella, família…) i per tant el treball haurà de preveure com organitzar aquest treball.

El temps que les persones poden necessitar aquest acompanyament psicològic sempre és incert. Malgrat que l’experiència ens ajuda a fer un cert pronòstic de vegades tenim sorpreses tant positives com negatives. Hi ha molts elements determinants en aquest procés, i la plasticitat de tots ells es veu a la mesura que avança el treball.

Les persones som molt complexes, que no necessàriament complicades, i cal que en situacions de crisi o situacions crítiques siguem capaços de fer valoracions interdisciplinars. Cal que els professionals que tenim com a camp de treball les persones no ens sentim en competència sinó en esperit de col·laboració en pro de la salut integral.

Quan els metges es troben davant de pacients que presenten senyals d’una alta implicació emocional en el procés que pateixen, necessiten disposar de recursos que també utilitzem els psicòlegs: empatia, anàlisi de les situacions per poder discriminar quan cal un altre tipus d’intervenció. El curs passat parlàvem extensament d’això, de com derivar un malalt a una consulta psicològica. Cal ser curós, els consells ja els donen els amics o la família.

Està demostrat que el treball interdisciplinar ajuda a una millor comprensió de la situació i per tant la recuperació de la salut està més garantida. Estem parlant de persones.
Això es fa més necessari quan ens trobem amb pacients que pateixen malalties somàtiques amb repercussions psicològiques i en persones amb alteracions psicològiques que tenen manifestacions somàtiques.

vg. Hipocondríacs que omplen els ambulatoris.
vg. Avis que necessiten companyia que van al capçalera

Què és patologia?

Tal com deia abans, hi ha molts corrents teòrics i no sempre coincidents a l’hora de qualificar què és patologia i què no ho és. La raó és simple, la salut i la malaltia es mouen en una línea continua i en diferents paràmetres. El que en una situació pot ser considerat adequat en una altra no.

vg. Un malalt mental greu, dins del camp de la psicosis, utilitza mecanismes obsessius, defenses obsessives, que li permeten mantenir una vida més o menys adaptada, funcionar en l’entorn social amb els seus rituals que l’organitzen. Tendeix a fer les coses sempre de la mateixa manera, en el mateix ordre, sense massa canvis, amb relacions socials escasses i no especialment íntimes. Això ho considerem adequat, sense aquest recurs quedaria immers en un estat de confusió que incrementaria el seu patiment emocional i no podria gaudir de gaires coses.

Què passa si una persona amb una estructura més neuròtica utilitza aquests mecanismes obsessius?. En aquest cas ho considerem més patològic. Perquè? Doncs perquè sabem que aquella persona disposa d’altres mecanismes, d’altres recursos i defenses que ben estimulats li permetrien un altre tipus de funcionament que no li bloquejaria tant alguns aspectes de la seva vida.

Alguns professionals es dediquen a fer estudis exhaustius per definir les patologies. El fet de crear categories que ens permetin classificar a la gent, ens permet parlar amb un llenguatge comú, ens ajuda. Però què passa quan d’això en fem bandera i perdem de vista els aspectes diferencials de cada persona?. Gairebé mai hi ha una classificació que ens permeti definir una persona, sempre hi ha matisos que cada professional haurà de contemplar per ajustar bé el treball que es vol fer.

En general com més aprofundim en el treball amb les persones més capaços som de veure aquests matisos.

Les coses no són blanques o negres, ens movem en els grisos. Aquí és on la formació i l’experiència tenen un valor incalculable a l’hora de fer valoracions i prendre decisions que són transcendents per a les persones que vénen a buscar una orientació per recuperar el seu equilibri físic i emocional.

Què fem els psicòlegs?

Certament la gent pren consciència de la transcendència que en la persona representa  l’esfera mental, les emocions, la interrelació de totes les dimensions humanes, però això no vol dir que qualsevol pugui atribuir-se la capacitat de fer un estudi, una valoració i l’aplicació de tècniques psicològiques. Encara que el sentit comú ens aporti informació per tenir una opinió davant d’una situació, no hem de confondre opinió amb professió.

Moltes vegades es pensa que el psicòleg després d’escoltar el pacient i fer la seva valoració, el que dóna és un consell, i això no s’apropa gens a la realitat. Potser des del model mèdic on el metge si dóna unes pautes per orientar el malalt s’extrapola, però els psicòlegs no donem consells. El que pretenem és estimular les capacitats, els recursos, perquè sigui el propi pacient qui vagi trobant la seva manera de fer front a les dificultats. Tot i que ocasionalment donem una pauta, aquesta no és la nostra tasca. Fonamentar l’ajut en les pautes moltes vegades la única cosa que fomenta és una dependència inadequada. Les tècniques conductistes són dels corrents més directius.

Quan una persona es presenta a la consulta mostra els aspectes en què se sent més impotent. No sap què fer, però íntimament té l’esperança que es pot fer alguna cosa, i aquest serà el motor del canvi. Habitualment quan un s’ha sentit sobrepassat per la situació, les emocions es desborden, ha fallat la capacitat de contenció, és com si la presa que aguanta l’aigua tingués una escletxa que inunda la capacitat de pensar, i que anul·la la possibilitat de raonar. La primera funció que assumeix el psicòleg és la de contenir tot el malestar i de mica en mica crear l’espai mental perquè les aigües es calmin. Això permet recuperar paulatinament la capacitat de contenir, de suportar el malestar i d’utilitzar les altres capacitats tant les racionals com les emocionals per veure la sortida del túnel.

Quan les persones han tingut, en algun moment, l’experiència emocional de viure una crisi i superar-la, poden utilitzar-la com a referent intern i això augmentarà la seva capacitat de contenir, d’aguantar el malestar, de pensar que encara que de vegades no veiem la sortida, si aconseguim suportar aquell mar de dubtes, si mantenim l’esperança, al final la trobarem.

Les crisis

Les crisis formen part del creixement humà. Durant la vida en passem moltes, de crisis, i són necessàries. En termes generals podríem entendre per “crisi” un moment de canvi propiciat per la pròpia evolució o per l’entorn. Recursos que en altres moments han sigut eficaços deixen de servir i se n’han de generar de nous, cal esforç per adaptar-nos a una nova situació. Això comporta un grau de patiment mental que, depenent de l’estructura de personalitat, serà més fàcilment suportable o menys. I també depenent de l’envergadura de la crisi serà més manejable o menys.

Qualsevol ésser humà en crisi necessita d’una estructura bàsica interna i externa que li permeti manejar-se en el malestar per reorganitzar el seu funcionament.

vg. Un infant necessitarà del suport dels pares per abordar les etapes de creixement. Allà on ell no pot o no se sent capaç de fer front a la dificultat comptarà amb l’estructura externa que li proporcionen els pares per tirar endavant. Desenvoluparà estratègies per fer front a noves etapes de crisis. De manera que en l’adolescència, etapa de crisi per excel·lència per l’abast que té, haurà d’utilitzar les estratègies que ha adquirit per seguir endavant. Passa exactament igual en l’edat adulta, comptem amb les pròpies estratègies i el suport de l’entorn (família, amics, etc).

Quan no és viable sortir-se’n amb els recursos que un té a l’abast, interns i externs, llavors entren en joc les ajudes dels professionals.

En aquest moments, de crisi profunda, cal més que mai que definim be quines són les estructures, les mancances, els recursos perquè d’aquí se’n derivarà la possible sortida endavant. No una fugida sinó una reorganització que ens permeti créixer i madurar en equilibri personal i social. Les situacions que la gent viu avui en dia fa realment difícil mantenir aquesta esperança i la impotència s’apodera una mica de tots.

Sabem que la crisi incrementa el patiment. Igual que en l’espai personal la contenció que fa el psicòleg permet fer front a la impotència i veure el final del túnel, a nivell social serà el grup (cooperatives, associacions…) qui podrà donar aquesta contenció i ajudarà a la societat a tirar endavant col·lectivament, una societat que emmalalteix. De fet això no és nou, però segueix sent vàlid.

M’atreviria a dir que els pitjors mals de la nostra societat són la mentida i la perversió. La mentida perquè intenta fer creure el que no és i la perversió, més sofisticada encara, perquè pretén convertir en bona una cosa que no ho és.

La feina quotidiana que ens posa en contacte permanent amb això requereix un gran esforç per part de tots els professionals. Cal que treballem amb una ètica que posi les coses al seu lloc.

En una època en què sembla que tot s’hi val, tenim una difícil tasca per aportar una mica de sentit comú i de servei a la comunitat.

No es tracta de criminalitzar a ningú, tots necessitem feina per viure, les institucions moltes vegades posen una pressió important als treballadors difícil de suportar, però cal mantenir la capacitat que tenim de fer front a la vida i entre tots és més possible sortir d’aquest forat en què estem.

Calen bons gestors a les institucions per no fomentar aquestes situacions, però cal també la posició personal de cada professional per no col·laborar en aquestes mentides i perversions que al final ens perjudiquen a tots.

Hi ha molts estudiosos de la sociologia, de la política, etc.que fan les seves aportacions allà on poden per donar llum al que patim. Hi ha crisi de valors, de principis, pèrdua de drets fonamentals, el dret a l’ensenyament, a la salut… fins on arribarem?

Mentre preparava la ponència se’m plantejaven molts interrogants:

  • Què passa quan no es deriven pacients al servei de psicologia i psiquiatria perquè estan col·lapsats i trigaran a atendre la seva demanda? És lícit ocultar al pacient el que necessita emparats en una situació conjuntural, que desenfoca absolutament el problema?
  • Què passa quan a un pacient del servei públic de psiquiatria i psicologia se li diu que allà s’atenen totes les situacions i se li dóna l’alta, quan en realitat el que passa és que no s’atén tot i la seva situació no encaixa en els perfils que s’atenen.
  • I si a més a més els professionals no donen aquesta informació i tampoc poden orientar al servei privat? En quina situació es deixa a la gent que necessita orientació?
  • Què passa quan un metge li diu a un pacient a la seva consulta que no cal que vagi al psicòleg que no li servirà de res? Es pot permetre que una persona que està investida de saber pel malalt es carregui impunement una ciència? És la seva opinió però, és el lloc de manifestar-la?
  • Està demostrat que quan es fa una prescripció d’un fàrmac, a pacients de psiquiatria i psicologia, si aquest va acompanyat d’una psicoteràpia, l’evolució és més ràpida i millor. Per què se segueixen prescrivint fàrmacs sense el suport de la psicoteràpia?

En podríem trobar tants d’exemples que no acabaríem. Ens hem de quedar quiets?

Per acabar voldria fer una reflexió al voltant de la psicologia.

Per a mi és curiós que per una banda la gent s’atribueix valor a si mateixa quan diu “jo també faig de psicòleg”, ho escolto moltes vegades i en situacions molt diverses. Vindria a ser una manera de dir “mira que espavilat que sóc, puc fer aquesta feina i sense estudis específics” i per l’altra banda escolto una desacreditació important a la tasca que desenvolupem “jo no hi crec” (com si fos una qüestió de fe), “no serveix de res”, “no curen”…

Amb tots els meus respectes, crec que encara hi ha molta ignorància sobre la tasca que desenvolupem, potser aquí és on calen esforços per ubicar la psicologia en el lloc que li pertoca. Ni som gurus, ni fem màgia, ni som ineptes que no servim per a res, ni xerrameques que entabanem. La nostra tasca està fonamentada en seriosos estudis i anys de formació acadèmica i personal. Hem demostrat, per qui ho ha volgut llegir o escoltar, que té sentit, que l’ésser humà és la integració de la ment i el cos, en interrelació amb el seu entorn que formen una unitat que és el nostre objecte d’estudi. I el saber que ens atorga aquesta observació ens permet buscar alternatives en situacions que ho requereixen. Com a ciència està en permanent desenvolupament i cal que incorporem progressivament el nou saber, de la nostra i d’altres disciplines, que ens ajuden a tenir una mirada atenta i oberta.

Cal que valorem el que tenim, i en aquest sentit hem de donar les gràcies als companys que organitzen espais com aquest que ens permeten trobar-nos per poder fer front comú a tant desgavell. Espais que ens ajuden a crear bones condicions per desenvolupar la nostra tasca professional.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà

Categories: Xerrades

Deixa un comentari