Missing the Point por mezzoblue, en Flickr

L’adolescència

L’adolescència és un moment clau en el desenvolupament humà. És quan l’individu ha de posar en marxa les seves capacitats, recursos, defenses, etc. per si mateix, comença els seu camí “en solitari” apartant-se de la mirada continuada dels pares.

Quin paper hi juga la por?

Com en qualsevol posta en escena dels aprenentatges adquirits les pors es fan presents de manera implacable i l’adolescent busca les maneres de contenir-les. L’apropament als companys en la mateixa situació és una d’elles.

Quin paper tenen les màquines?

El refugi “temporal” en activitats que acaparin tot el seu pensament per poder donar treva al seu malestar, i aquí és on entren en joc les màquines: ordinadors, telèfons, i les xarxes socials per excel·lència.

Quan ens hem de preocupar?

És evident que tots necessitem temps d’esbarjo, però en els adolescents s’observa, moltes vegades que el temps dedicat a l’entreteniment acaba per impedir que dediquin temps a l’estudi, al descans, a una bona alimentació, etc. Actualment les “màquines” omplen gran part del nostre temps amb els pros i contres que això suposa i no és d’estranyar que ells s’hi aboquin. Però quan l’ús de les màquines no permet fer gairebé res més, llavors tenim un problema.

La dinàmica en la qual entren i la distorsió que això suposa en la dinàmica familiar, en moltes ocasions acaba sent insostenible. Ni els pares ni els fills troben la manera de sortir d’aquest túnel en el qual han entrat.

Què els hi passa als pares?

Els pares també senten la por de saber si els seus fills seran capaços de tirar endavant amb tot el que ells els hi han proporcionat, de manera que s’ajunten les pors dels uns i dels altres. Les discussions poden ser esgotadores per a ambdues bandes i el cúmul de retrets inesgotable.

Tot aquest despropòsit només és una manera de mostrar el malestar amb el què es viu aquesta etapa.

Què podem fer?

Una possible sortida és identificar les pors de manera concreta. Com menys definides estan les pors més difícil és trobar-hi la sortida. Caldrà anar buscant la manera de contenir cadascuna d’elles i és evident que les discussions no són una bona estratègia. Assolirà els coneixements?, es relacionarà bé amb els altres?, serà responsable?…

La funció dels pares

Els pares han de seguir complint la seva funció de marcar els límits i orientar als fills, en definitiva acompanyar el procés de creixement, però s’ha d’anar deixant el marge perquè ells vagin fent la seva pròpia experiència, encara que s’equivoquin. En definitiva és el mateix de sempre però ara el marge és més gran i abasta més àrees. Els càstigs i els premis, que mai són especialment eficaços, en aquest moment poden resultar del tot absurds.

L’empatia, la gran aliada

Cal una gran dosi d’empatia per part dels adults per poder entendre que anar triant el futur professional no és una tasca fàcil, que iniciar-se en les relacions de parella tampoc, que escapar de totes les trampes addictives i drogues en general és una prova de foc quan l’impuls els porta a fugir del malestar permanent del “no sé”.

La coherència, una ferma base

Cal que els pares adoptin una actitud ferma quant a principis bàsics de convivència i de responsabilitats. Si tenen actituds contradictòries envers el que està be i el que no, envers el que han de fer o no… poden quedar molt atrapats en la confusió.

Diferenciar bé el missatge

No es tracta de grans discussions sobre la moral, la responsabilitat, l’esforç, el treball, etc. i després deixar passar aleatòriament aspectes que no toquen. Dir el que esperem d’ells i discutir són dues coses diferents. Dir el que esperem d’ells tampoc són ordres, l’autoritat no la mantindrem amb actituds despòtiques, l’autoritat ens la guanyem amb la fermesa.

Calen idees clares i concretes, pautes ben definides i no recriminacions permanents que només serveixen per mantenir discussions i malestar.

Seguir cuidant els aspectes infantils

Malgrat que les normes de casa, les responsabilitats, etc. les coneixen encara necessiten que atenguem els seus aspectes infantils de manera que haurem de seguir dient algunes coses, especialment les que menys els hi agraden. Quan els hi recriminem que per unes coses són grans i per unes altres no ho volen ser, els confrontem de manera inadequada. Per prendre consciència del que els hi passa no cal recriminar.

Visquem aquesta etapa al costat dels fills

Superarem tots plegats aquesta etapa com totes les altres que hem viscut. Al costat dels fills, valorant les seves coses positives i orientant en aquelles que es van forjant.

 

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà

Categories: Adolescència

Deixa un comentari