Aquestes paraules van adreçades a les persones que estan fent front a la pèrdua d’un ésser estimat que ha mort hospitalitzat o en una residència. Estem vivint situacions que no ens podíem ni imaginar. Que es mori un ésser estimat al qual no has pogut acompanyar en els seus últims dies, al que no has pogut donar la mà i al que no podràs fer un comiat envoltat dels que t’estimen i l’estimaven. L’esforç emocional que representa és gran. Acompanyem-nos des de la distància, l’amor venç aquestes barreres físiques.

 

Has estat dies patint per la seva evolució?

Moltes famílies estan patint molt amb la malaltia dels seus éssers estimats. Escoltant notícies de quins són els símptomes de la malaltia. Escoltant com van evolucionant. Escoltant quina és la població de risc. Sentint que alguns moren. Tot va generant un estat d’ànim que costa gestionar. Ben cert que necessitem informacions per poder imaginar escenaris als quals haurem de fer front, però la sobresaturació ens pot desbordar i sumir en un estat de molta ansietat. Ens revoltem contra la situació, el sentiment d’injustícia i de desgràcia es fa palès. Ningú vol viure això, ningú ens està castigant. Ha passat. Ara toca fer front a una realitat, la que menys desitjàvem.

Tenies poques notícies del seu estat?

Els serveis sanitaris estan assumint moltes funcions i fent torns molt dilatats. Malgrat que el seu desig és cuidar dels pacients i/o residents, com ho fan habitualment, ara es troben amb un nombre de pacients molt per sobre dels que tracten habitualment, i això reverteix en el temps de dedicació a cadascú. Les famílies acostumen a rebre informació de l’estat dels malalts mentre els acompanyen, ara això no és possible. La majoria estem confinats i, per la salut de tots, no és viable anar de visita. Els sanitaris han d’afegir una feina extra, truca a les famílies per informar de l’evolució dels pacients, i no poden fer-ho tant com voldrien ni tant com les famílies necessitarien. Fem un enorme esforç per cuidar-nos els uns als altres, tot i això ens podem sentir poc atesos. De nou apareixen sentiments de ràbia, que cal treure cap a fora, sense que sigui cap a les persones, això no ens ajuda ni individualment ni com a societat. Busquem altres canals de queixa. Expliquem la ràbia que sentim, cridem si ho necessitem, el nostre entorn ho acollirà, ho entén.

Paties perquè no el podies veure?

Quan tenim un familiar malalt, procurem proporcionar-li les cures que li calen, tant les emocionals com les físiques. Sabem que el confort emocional és necessari, acompanyar-nos en el malestar, el fa més suportable. Els sanitaris també són coneixedors d’això, i en la mesura del possible, ho fan. La nostra sensació de tristesa, per estar lluny físicament, en moments així, és gran i el consol el trobarem quan puguem pensar que emocionalment sí que hi som. Possiblement és una situació nova, diferent del que hem viscut en altres moments, però HI SOM I HO SAP.

Sabies que tenia ganes de sentir el teu escalf?

Quan estem malalts ens sentim més vulnerables, els nostres ho saben. Cadascú necessitem acompanyaments diferents, d’alguna manera saber que els tenim al costat ens conforta. És fàcil imaginar que estan en una habitació, aïllat, et puguis sentir sol, potser espantat, enfadat, trist. Saps que la distància física és insalvable, però afortunadament l’emocional trenca barreres. En alguns contactes que s’hagin pogut fer per telèfon has pogut transmetre tot el teu amor i escalf. Un amor i escalf que haurà guardat com un tresor,  li hauran servit de companyia en moments durs, en el moment final.

Hi has pensat un munt de vegades en aquest desenllaç?

Escoltant les informacions que corren, és fàcil pensar que en determinades circumstàncies el desenllaç de la mort és molt probable. Una idea que va assaltant el pensament i que resulta esgarrifosa, donades les condicions d’aïllament. Sempre ens queda l’esperança que la vida segueixi. No ha sigut així. La notícia ha arribat i el shock inicial deixa estabornit. Pren-te el temps que necessitis per anar digerint la idea i, de mica en mica, recupera els pensaments que et consolaran. No l’has pogut abraçar i acompanyar, mira al teu voltant i abraça’t amb els que si pots.

Trobarem el moment de fer un comiat

En la nostra cultura, el nostre ritual davant la mort, és fer un comiat envoltat dels essers estimats, la comunitat ens acompanya en el dolor. Ara ens haurem d’esperar. Quan aquesta crisi acabi, buscarem el moment i el lloc per fer-lo. Podrem fer aquesta trobada amb tots els que ara ens acompanyen emocionalment, virtualment. Ens podrem abraçar, recordar tantes coses com vulguem del que hem viscut amb aquella persona. Flors, música, fotografies, en un espai bonic que ens reconforti, que ens faci més suportable el dolor i la pèrdua, que ens retorni a la vida amb plenitud.

La vida continua

Quan la vida ens confronta amb situacions tan doloroses, cal deixar anar la tristesa, la ràbia, la impotència. Dins ens fa mal, ens avoca a l’ansietat, la depressió. Fem-les fora. Cadascú vivim la mort de manera diferent, el sentiment de buidor acostuma a ser molt present. Les persones que estimem i amb les que ens relacionem omplen uns espais mentals i físics a les nostres vides, i ara no hi és. Aquelles converses, aquelles activitats, aquelles estones, aquelles rialles… Necessitarem un temps per anar retrobant, al que s’ha mort, en un altre espai dins nostre. El record de les coses que ens va ensenyar, de com va fer millor la nostra vida, segueix amb nosaltres.

Totes les experiències que vivim ens van forjant, i de totes en podem aprendre. Potser et vénen ganes de pensar en tot el que no has fet per aquella persona, en tot el que no has dit, en aquelles paraules que ara et pesen, en tot el que podia haver fet l’estat, si està prenent les mesures protectores necessàries, en el que podia fer el servei sanitari, i un llarg etc. Queixa’t tant com vulguis, i així que puguis surt d’aquesta via, només et durà més dolor i més desconsol.

Tens l’oportunitat d’aprendre tot el que SI pots fer amb els que segueixen vius al teu costat. Cada retret que et faries a tu mateix o als altres els pots convertir en una acció positiva que farà millor la teva vida, la dels teus, la de tots.

Quan ens atrapem en la negativitat, la vida és negativa. Quan mirem en positiu, la vida és positiva.

Cada persona necessita el seu temps per afrontar la mort, i ens l’hem de donar. Després de l’hivern arriba la primavera.

LA TEVA PRIMAVERA EMOCIONAL TAMBÉ ARRIBARÀ.

 

 

 


Deixa un comentari