Com afecta l’arribada d’un fill?

BebéHabitualment s’interpreta “l’arribada d’un fill” a partir del moment del naixement, però de fet l’arribada del fill comença amb el desig de tenir un fill, després amb l’embaràs i finalment amb el naixement.

Cadascun d’aquest moments que he anomenat formen part de la vida de la parella, i en funció de com es visqui, cada moment previ repercutirà en l’arribada definitiva. Amb això vull dir que cada membre de la parella fa el seu procés.

No és el mateix un primer fill que la resta. Amb un primer fill passes de ser una parella a ser una família, amplies la família. La dinàmica entre dues persones adultes no te res a veure amb la dinàmica de dos adults i un petit.

No es tracta només de la feina, que es multiplica, sinó de la relació que s’estableix entre cada membre de la família i els altres. La gelosia, la rivalitat, sentir-se deixat o desplaçat, són coses que estan presents en totes les relacions i conviure amb això no és fàcil. Moltes persones parlen de la gelosia com alguna cosa que només afecta els germans quan són petits, però la gelosia és intrínseca a l’ésser humà.

És evident que per una parella desitja tenir un fill, l’arribada serà una experiència de plenitud difícil d’equiparar, però no ens hem d’enganyar, és molt difícil d’incorporar un nou membre a la família. S’ha de reorganitzar quasi tot i això requereix un esforç molt gran. Els canvis sempre impliquen algun nivell de crisi i de patiment. Poder negociar és bàsic, tant amb un mateix com amb l’altre i cal assumir el procés que farà  cadascú.

Amb un primer, fill què és el més difícil?

El més difícil és creure’s que un pot ser bon pare. De fet un pot tenir moltes il·lusions, pot haver pensat un munt de coses de que farà, però quan arriba el moment de posar en pràctica tot allò, el més habitual, és tenir molta por a fer-ho malament, perquè no s’ha fet mai. Sempre és més saludable tenir por que pensar-se que ja ho fas tot bé. El grau de por que tinguem farà que es pugui suportar i poder anar fent, o que es converteixi en un treball molt feixuc.

Veure aquella criatura indefensa en les teves mans genera un nivell de responsabilitat superior a qualsevol altra cosa. Hi ha qui ho pot arribar a viure com alguna cosa un punt estressant. La seguretat en un mateix és un element important, i és important tenir persones al voltant que puguin ajudar a fer el camí més planer.

Hi ha tantes idealitzacions al voltant dels fills que quan un s’adona que no tot és meravellós pot sentir-se culpable. Es pot estimar molt a un fill però un dia està en menys disposició d’atendre’l. Hi ha coses difícils d’aguantar, no a tothom li costa el mateix, però segur que a tots ens costa alguna cosa. Evidentment hem de tenir paciència si sentim que alguna cosa ens costa de fer, i això no vol dir no fer-ho, no intentar-ho, però som persones i tots tenim moments difícils.

És cert que els fills uneixen?

Jo diria rotundament que no. No, en el sentit que la parella estigui en millor harmonia d’entrada. Sovint la responsabilitat dels fills fa que l’escala de valors es modifiqui i pensis les coses d’una altra manera. Justament per tots els canvis que suposa incorporar un nou membre, i a més a més un membre que necessita molta dedicació, és una etapa de molta tensió, fins i tot de discussió entre la parella. Es posen en joc qüestions molt vitals, i el nostre instint de supervivència ens fa reaccionar a la defensiva.

Ens pot unir en el sentit més romàntic de pensar que aquell ésser és fruit de l’amor que es comparteix i això és important, però habitualment, d’entrada, el conflicte es fa palès.

Cal buscar espais de trobada on poder anar prenen noves posicions davant del conflicte.

Què és el més difícil de la primera infantesa?

El creixement del bebè pot ser de les coses més satisfactòries, veure que un cop passat el primer mes i mig, aproximadament, van fent cada dia alguna cosa que ens omple d’alegria, tanmateix, l’aspecte més difícil de gestionar és la malaltia del bebè.

Quan un bebè es posa malalt ens fa sentir molt culpables, gairebé sempre ens passa pel cap que no l’hem cuidat prou bé, i això connecta directament amb el que deia al principi, que tenim por de no ser bons pares.

De vegades aquesta culpa la traspassem al pediatra, a l’avi que el cuida, al cangur, etc. En definitiva, intentem alleugerir el nostre dolor. Això no vol dir que de vegades els bebès emmalalteixen per la inexperiència, o per mala atenció, moltes vegades tan sols és un procés lògic i normal. El nen ha d’anar generant defenses, és cert que la lactància materna és un bon ajut, però no totes les dones assumeixen aquest paper.

Una altra cosa que genera molta preocupació és veure si el bebè assoleix el seu creixement dins dels marges considerats “normals”.

Com introduir els canvis, és un altre aspecte difícil. En general els d’alimentació són els més costosos, el pas del dolç al salat, el mastegar, etc… Però cada nen té la seva especialitat.

Crec que cal assumir que cada nen te la seva manera de mostrar que no tot va al 100% perfecte. És a dir, per més que uns pares s’esforcin molt i siguin uns pares exemplars, segur que el nen pot necessitar alguna cosa d’una altra manera i per tant mostrarà la seva desaprovació o la seva inclinació, i sempre que no sigui inadequat per al seu creixement caldrà acceptar-ho.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà


Deixa un comentari