L’adolescència és l’etapa de la vida què ens deixem anar una mica de la mà dels pares i donem passes per nosaltres mateixos. Aquest camí no el fem en solitari, els amics prenen una rellevància essencial. En ells busquem: el confort, l’energia, la gresca, el refugi, la complicitat…

Els pares queden en un segon pla, però segueix sent necessària la seva presència, l’afecte, els límits i, per damunt de tot, l’esperança que tot anirà bé.

És l’època en què tot es viu intensament, potser de manera extrema. Passem de l’alegria a la ràbia en un tres i no res. Vivim en una muntanya russa emocional gens fàcil, ni per a nosaltres mateixos ni per al nostre entorn.

En moments de canvi, com aquest, sembla que l’avorriment s’imposa. El que abans ens divertia ara ja no ens diverteix, hem de trobar noves activitats que ens facin gaudir del nostre temps lliure. Actualment les xarxes socials omplen gran part d’aquests buits, i per això hi dediquem tantes hores, però sort d’aquells moments més creatius (música, pintura, polseres, artesanía, poemes…) que ens fan veure el nostre potencial. Sort d’algunes tardes engrescades fent una mica el ximplet.

Necessitem redecorar el nostre espai, les joguines d’infantesa van desapareixent, els colors van canviant, i entremig de roba i trastos anem posant la nostra nova estètica. Ens sentim diferents, el cos es va transformant, van apareixent canvis per dins i per fora.

En les relacions que fem, els amics són “amics per sempre”, ja no ens imaginem la vida sense ells. En contrapartida, els que no formen part del cercle no desperten el més mínim interès. Aquest és un aspecte més on es mostra la radicalitat en què vivim la vida.

Les noies busquem, en les amigues, converses profundes i de complicitat. Ens ho expliquem quasi tot, i certament de vegades acabem fent vincles que són per sempre. Però quan es tracta dels nois que ens agraden, passem moments difícils. Ens sentim rivals i les enveges són difícils de contenir, això fa que en algun moment l’amistat trontolli. Les més decidides sembla que “acaparin” tots els nois desitjables, es converteixen en punt de mira, en canvi les més tímides pateixen, se senten ignorades. Cadascuna trobarà el seu lloc amb el seu esforç. Passarem per moments de confusió i tristor; moments en què necessitarem que algú ens escolti, moments en què potser no calen consells, tan sols una bona abraçada i una mà.

Els nois, en canvi, acostumem a compartir aficions, esports, algunes inquietuds, però som una mica més recelosos de la nostra intimitat, malgrat això podem ser amics sincers.

Les relacions entre nois i noies són més complexes. Fer compatible estils diferents és un trencaclosques. Aprendre a conviure amb la diferència – “masculí” i “femení” – és un repte. Necessitem tenir una actitud oberta per ambdues parts per no quedar atrapats en la incomprensió de l’altre sexe, en el menyspreu, però ens resulta difícil. Podrem arribar a ser molt complementaris i compatibles, si ens ho agafem amb ganes, en definitiva bons companys de vida. Encara ens queda un llarg camí.

Als adolescents, ens costa mostrar-nos sincers, les nostres inseguretats ens traeixen, com si no fóssim prou adequats per dir el que volem, el que sabem. Amb el temps aprenem que la mentida, les veritats a mitges, els embolics… ens fan patir molt més que la veritat.

El que ens fa sentir bé, és saber que els nostres amics ens estimen tal com som, des del cor. No serà fàcil tenir aquest grup que ens acompanyarà, creiem que si el busquem segur que el trobarem, però de vegades les forces trontollen i ens espantem.

La família és observadora del procés, gaudeix i pateix la nostra transformació. Hi ha moments que semblen molt lluny i d’altres moments que els sentim al costat. Ens resulta difícil dir les coses sense enfrontar-nos-hi i els pares volen mantenir la seva autoritat que tan ens molesta. Sempre volen saber què fem, amb qui anem, on anem, quan tornarem, i això ens fa enrabiar, tenim ganes d’anar lliures, d’improvisar, de viure el moment i sembla que no ho entenen. Ells ens volen cuidar i nosaltres ja volem anar sols. El més important és que malgrat totes les dificultats, ells hi són, ens fan de xarxa quan caiem i així podem seguir avançant. Qui no ha tingut una llarga conversa una nit de tristesa amb el pare o la mare?

Passarem aquests anys intensos, amb ganes de ser grans, de fer la nostra vida, de prendre les nostres decisions, però no els passarem sols, els passarem envoltats dels nostres amics, ells ens faran aquest camí més lleuger. També ens enfadarem i reconciliarem tantes vegades com calgui, perquè també estem aprenent a ser bons companys sense la mediació dels pares.

Quan serem grans, probablement, recordarem aquesta època de la vida amb ambivalència. Ens vindran records divertits, aventures genials, les primeres sortides amb la colla, però també dies de solitud i avorriment, experiències tristes, esbroncades amb els pares. En definitiva, apareixerà la mateixa ambivalència amb la què ara estem vivint.

I si algun dia som pares ens anirà bé recordar-ho per poder fer be la nostra tasca en aquell moment. Segurament serà llavors quan entendrem que la convivència amb els adolescents no és gens fàcil. Ara el que sentim és que els pares “no s’enteren de res”.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà

Categories: Adolescència

Deixa un comentari