En els darrers anys, l’augment de les demandes d’adopció i el creixent recurs de les tècniques de reproducció assistida com a vies per accedir a la paternitat i la maternitat s’han convertit en un dels fenòmens contemporanis de gran rellevància social i mediàtica. Aquesta multiplicitat de vies es donen en un moment de canvis en la família tradicional i sorgeixen demandes inèdites que generen noves agrupacions familiars: famílies monoparentals o unilinials, famílies homoparentals, famílies multiparentals o reconstituïdes…

La diversitat de constel·lacions familiars existents ens fa reflexionar sobre els canvis socials implícits i les repercussions que això tindrà. Fins i tot el llenguatge té un repte creant paraules que ho defineixin. Quan pensem en família no ens referim únicament al concepte clàssic sinó també a un ample ventall de possibles organitzacions que anomenarem “família”. Existeix, doncs, una corrent de doble via, els canvis socials exerceixen la seva influència generant “noves famílies” i a la inversa, aquestes “noves famílies” amb els seus valors i les seves especificitats van deixant la seva empremta en la societat.

Les investigacions científiques en el nostre país al voltant de l’adopció són escasses. Parlar d’especificitats psicopatològiques fóra erroni, però la praxis professional ens permet observar certes característiques en les famílies adoptives fruit de la seva diferència. El procés d’adaptació, n’és un de important. El diccionari ens diu: ADAPTAR: V.Acomodar, ajustar una cosa a una altra o a un nou ús.P.conformar-se, acomodar-se, resignar-se a alguna cosa, a una situació nova. Tot sovint es parla de l’adaptació referida als nens, aquestes paraules descriuen un procés entre pares i fills quan comencen el seu camí junts, entre les persones i el seu entorn. Evidentment no s’adapten només els fills. Tots els processos d’adaptació queden mediatitzats per les nostres experiències prèvies vinculades als canvis, pels referents que ens ajuden a organitzar la nostra existència. En cada nova situació revivim, amb més o menys consciència, emocions anteriors, depenent del caire que tinguin (alegria, angoixa…) farà que ens sentim en millor o pitjor disposició d’adaptar-nos-hi.

En l’adopció internacional, quan una criatura arriba d’un altre país els canvis que viurà són molts (idioma, clima, menjar, vestir, hàbits, valors culturals…). El fet fonamental és passar de ser un a ser el fill de, això comportarà refer de nou la seva identitat, vol dir redefinir-se a si mateix. Gairebé tot el seu univers conegut es transforma. L’instint de vida és un bon motor per acceptar-ho i vèncer les contradiccions a les quals s’enfrontarà, recordant el passat, vivint el present i somniant el futur. En la seva curta vida és la tercera vegada, com a mínim, que s’hi troba en aquesta situació (família biològica, orfanat, família adoptiva).

Quan rebem un fill també són molts els canvis (horaris, espai, neguits…). La vida pren un altre sentit, ser els pares de. Possiblement la tasca més difícil serà crear un entorn que afavoreixi la mútua adaptació, estar prou flexibles perquè tot es pugui replantejar. Entrem en un nou diàleg amb nosaltres mateixos. Es donaran moltes situacions imprevisibles i desconegudes, caldrà generar nous posicionaments fugint de la rigidesa que ens dóna seguretat però que genera tensió i dificulta l’adaptació. No és fàcil abandonar els patrons coneguts i quedar-nos al descobert. La por i la inseguretat costen de suportar, però si no fem l’esforç en aquesta direcció esdevindran situacions més compromeses. Tots aquests processos mentals s’han d’anar fent amb la quotidianitat del treball, les malalties, els cursos acadèmics, etc. L’energia que haurem d’invertir és molta, cal dosificar-la i en la mesura del possible proporcionar-nos moments que en generin de nova. Compartir les vivències amb d´altres famílies en situacions similars pot ajudar.

El temps que cada família necessitarà per anar construint l’entramat d’aquest nou existir de tots plegats és impossible de saber, però serà llarg. L’adaptació haurà arribat a bon port quan aquell fet novedós el vivim en harmonia dins nostre, i no com quelcom disruptiu que ens desassossega, quan ser una família ja no és noticia.

Quan uns pares reben el seu fill comença la seva vida de família, sigui quin sigui l’origen d’un infant, fill biològic, nascut mitjançant tècniques de reproducció assistida, o adoptiu caldrà que pares i fills “s’adoptin” i “s’adaptin”. La història prèvia: embaràs, infertilitat…hi  estarà present però, partint de la perspectiva psicoanalítica que res no és concedit d’entrada, només atenent les peculiaritats podrem establir uns vincles que fomentin i permetin el creixement humà de cadascú.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà

Categories: Adopció

Deixa un comentari