Sovint escoltem que l’infant no té problemes, que ja li arribaran quan sigui gran, que gaudeixi ara que pot!

"Train wreck" per woodleywonderworks

Dubto, però, que aquestes afirmacions s’ajustin a la realitat. Els infants viuen un munt de situacions difícils, no estan lliures de problemes. Els primers anys de vida són d’una intensitat important; els aprenentatges que hauran de fer, els canvis corporals i la maduració per la que transitaran, els situen en conflicte molt sovint. Fent un lleuger recorregut ho podrem apreciar; en aquest article posaré especial èmfasi en els infants, i no entraré a parlar del que representa per als pares.

D’entrada, el naixement els porta a un món desconegut, les seves percepcions dins de l’úter matern són ben diferents de l’exterior. És un ésser depenent per a la seva subsistència (alimentació, salut, desplaçament…). Imagineu-vos en un planeta desconegut, no en sabeu res d’allà i necessiteu que algú us cuidi perquè no teniu cap possibilitat de fer-ho per vosaltres mateixos. El panorama espanta una mica, ni tan sols sabeu que hi ha uns pares desitjosos de donar-vos confort. Encara que habitualment l’infant és ben rebut i estimat pels pares perquè, afortunadament, cuiden dels seus bebès tant bé com poden i saben, els esforços que ell haurà de fer són grans.

El bebè reclama i l’entorn ha de resoldre aquella situació; això pot semblar una situació avantatjosa, però el bebè haurà d’esperar que li ho facin, la qual cosa no sempre és fàcil ni ràpid. Davant les seves necessitats, reclama amb el seu plor, i é la manera de mostrar el seu malestar. La relació que s’estableix entre la mare i el bebè facilita aquesta comunicació, i la cura es fa més planera.

Progressivament, haurà d’identificar els senyals que el cos li dóna (gana, pipi, mal de panxa…). Haurà d’anar coneixent el seu cos (mans, peus…) que, amb el temps, utilitzarà per desplaçar-se i entretenir-se, i mica en mica, haurà d’aprendre a cuidar per no accidentar-se ni emmalaltir. Haurà d’aprendre també el llenguatge: cada so, cada paraula, l’ajudarà a estructurar el seu pensament, que li facilitarà la comprensió del món intern i extern, i a relacionar-se amb l’entorn. Haurà de reconèixer les persones més properes (pares, germans, avis, tiets, cangurs, mestres…) i haurà d’establir vincles amb tots ells, que l’ajudaran al seu desenvolupament. Haurà d’incorporar paulativament les normes socials que li permetran una bona convivència. Així mateix haurà d’incorporar hàbits que li donaran més autonomia. Tot plegat requerirà esforç.

Quan arriba el moment d’anar a la guarderia i a l’escola, s’eixampla el seu entorn social al qual haurà d’adaptar-se i començarà també l’aprenentatge de les tasques acadèmiques que li proposem amb l’ús de les seves capacitats, les eines i recursos que li proporcionem i les que ell anirà desenvolupant. Tots aquests aprenentatges els fa de manera simultània, els uns ajuden els altres, però restaran lligats al clima emocional en què viu immers. És essencial l’acompanyament que l’infant necessita per fer front a les ansietats que es desvetllen, vinculades a la por, a la frustració i a l’autoestima.

Quan un infant pateix d’alguna disminució en les seves capacitats físiques o mentals, tots aquests aprenentatges es fan més complexos i difícils. Quan l’entorn no és suficientment adequat per a les vicissituds familiars, quan els adults del seu entorn passen moment complicats, afegim elements que no faciliten ni estimulen. Encara que formin part de la vida, ho haurem de tenir en compte per donar eines que li permetin conviure amb allò que alenteix o dificulta la seva evolució .

En general l’ésser humà està capacitat per fer totes aquestes tasques. Pot ser una etapa feliç, però no està exempta de malestar, en un vaivé de progressos i retrocessos.

Quan ens fem grans assumim responsabilitats, sobre nosaltres i envers els altres, per fer front a la vida. Segons com hàgim resolt la primera etapa, disposarem de millors recursos i confiança en nosaltres mateixos per tenir una vida el més plena i rica possible. És transcendent prendre consciència del que implica el desenvolupament d’un infant per generar unes condicions que ho facilitin i adequar les demandes que els fem perquè tot això sigui possible i ho resolgui amb èxit.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà


1 comentari

Els avis col.laboren en la criança? | ABAC Psicologia · 15 maig 2018 a les 10:33

[…] criança dels fills és complexe, genera moltes inquietuds i […]

Deixa un comentari