És el divorci un fet traumàtic peR Als fills?

Nen entre el pare i la marePer trauma entenem aquella vivència de forta intensitat emocional que impossibilita donar respostes adequades en d’altres situacions. L’organització psíquica de la persona queda, en gran mesura, afectada per ella, i distorsiona la relació amb els altres. És a dir quan una cosa causa un impacte que marca negativament la nostra manera d’entendre la vida i la relació amb els altres, sembla que tot acabem veient-ho igual.

El divorci sempre és un fet molt dolorós per a tothom: pares, fills, avis, tiets etc. però dependrà de: com ho comuniquem, de quines raons donem, de si ambdós pares poden fer costat als fills en el procés que se’n derivarà d’adaptació a la nova situació les conseqüències seran diferents. El punt vulnerable serà el poder sentir-se segurs i tranquils en d’altres relacions personals.

Per als pares exactament igual, s’ha de fer un llarg i dolorós procés abans de poder dir si ha estat traumàtic o no, cal posar molt de sentit comú i abordar la situació amb la gravetat que té per no ser traumàtic,també cal diferenciar els elements que han conduit a la ruptura i cal assumir la part de responsabilitat que correspongui a cadascú.

Aspectes bàsics a tenir en compte.

D’entrada cal diferenciar la funció de pares de la relació de parella.

Cal poder veure aquestes dues coses per separat. Dues persones poden no continuar sent parella perquè no troben la manera de tirar endavant el seu projecte comú, però han de continuar exercint les funcions parentals amb els seus fills (educar, cuidar, potenciar les seves capacitats de manera integrada etc.). Una cosa és renunciar a la vida de parella i l’altra renunciar a ser pare o mare.

Poder diferenciar això permetrà: poder respectar-se en la funció de pares, pensar conjuntament en els fills i no utilitzar-los amb més o menys consciència per fer-se mal, i posar realment punt i final a un projecte per poder començar-ne un altre.

Un altre aspecte essencial és la intensitat amb la qual es viu tot: la sensació de fracàs pels projectes truncats, la desvalorització de tot plegat, la incomprensió del perquè les coses han derivat cap aquella direcció i un llarg etc. Tot es viu amb una forta intensitat, conviure amb sentiments hostils molt intensos es fa difícil, genera moltes ambivalències, posar-se d’acord és francament difícil, però cal.

Com DONAR SUPORT als fills.

D’entrada cal donar una explicació del canvi que es produirà, si pot ser conjuntament millor, perquè els fills ho entenguin com una decisió dels pares.

Cal adaptar en la mesura del possible aquestes explicacions a l’edat dels fills.

Cal preservar els fills del sentiment de culpa que tindran. Ells són conscients que tenir fills genera situacions difícils, compromeses. El que cal és poder mostrar com el fet de no poder trobar solucions conjuntes no depèn dels fills sinó dels pares.

Poder mantenir respecte per l’altre progenitor és imprescindible. Difícilment ens respectaran els fills si no som capaços de respectar les persones que ells estimen. No hem de perdre mai de vista que el fet que nosaltres no estimem aquella persona no implica que el fill també ha deixat d’estimar-la, i és bo que sigui així, gairebé sempre.

Cal donar molt de temps perquè els fills s’adaptin a la nova situació, se sentin tranquils i ben cuidats. Poden passar anys fins que realment tot això només forma part de la vida i no és una ferida oberta. Han d’elaborar el dol, la pèrdua que suposa no tenir un dels progenitors a casa. No podem tenir pressa, ni cal que ens enganyem pensant que no els afecta. Si prenem aquesta postura segurament se’ns passaran moltes coses per alt i no els podrem fer costat en aquest llarg procés.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta.

This post is also available in: Castellà

Categories: Relació parella

Deixa un comentari