Al voltant dels 2 anys, depenent de la maduració de l’infant, es pot pensar en estimular el control dels esfinters ja que, aviat podrà anar a l’orinal a per fer pipi i caca. És tot un esdeveniment aconseguir-ho, però de vegades du el seu temps, i per això s’acostuma a fer pels volts de l’estiu, per evitar constipats i haver de rentar roba sense parar.

El control dels esfinters representa un capacitat d’autocontrol del nen i també haver de suportar certa frustració. Ja no s’hi val “vull això i ho faig”, s’ha de poder esperar i aguantar una mica fins que pugui arribar a l’orinal. Fins que no veiem que aquesta actitud la té assolida en d’altres moments quotidians (quan ens demana una joguina, quan ens demana atenció, quan ens demana menjar…) és un pèl arriscat iniciar l’aprenentatge, ja que li podríem demanar alguna cosa per a la qual no està preparat. Quan a un nen li demanem alguna cosa que no pot fer madurativament el posem en una situació massa complicada perquè no la pot resoldre, més val esperar una mica. De la mateixa manera enderrerir la possibilitat d’incorporar un aprenentatge perquè no el veiem capaç quan sí que ho és, no estimula la maduració i el deixa massa depenent.

Primer de tot ens hem d’assegurar que el nen té un nivell de llenguatge per entendre suficientment el que li volem explicar. S’haurà de familiaritzar amb l’orinal, al principi anar sense bolquers a estones durant el dia, prendre consciència que el seu cos elimina el pipi i la caca i que això es llença encara que li desperti molta curiositat.
La nostra actitud ha de ser pacient i encoratjadora. La idea és transmetre que inicia un aprenentatge, que estem disposats a invertir temps i esforç per acompanyar-lo i que quan ho aconsegueixi tots estarem contents. Val la pena defugir de les frases: “si no ho fas m’enfadaré”, “ets un nen petit que no aprèn”, “ets un marrano”… i tantes d’altres que li retornen una imatge de si mateix de fracàs, d’incompetència, de frustració. No es tracta de fer créixer sense una mala cara, però inicialment no és bo que prenguem una actitud hostil sense haber donat marge a un aprenentatge que té la seva dificultat.

Hi ha canalla que s’ho pren amb il·lusió i hi posa l’esforç necessari, ho controla sense gaire malestar; però hi ha infants que no se’n surten tan airosament i llavors el camí és més feixuc per a tots.

De fet és un aprenentatge més i la seva actitud no serà massa diferent de la resta dels aprenentatges i això ho hem de tenir en comtpe, sobretot per no atabalar-nos més del compte. Com en la majoria de les coses, un punt d’equilibri seria l’adequat, ni massa hostils ni massa laxes. Explicar-li el que esperem que faci, animar-lo quan ho aconsegueix i ser comprensiu quan no se’n surt però estimulant positivament un nou intent.

En ocasions els infants, i depenent de l’estil d’educació dels pares, fan servir els aprenentatges com a moneda de canvi, és a dir, “si estic content amb tu, faig el que em demanes i si no, no ho faig”. Entrar en aquestes dinàmiques no és gens recomanable, no es tracta que ens faci el favor de fer el pipi o la caca a l’orinal, és un aprenentatge necessari per ell, però això, de moment, no ho sap.

El control de la caca sempre és més fàcil, l’esforç corporal que implica l’ajuda a prendre consciència més ràpidament de la seva necessitat i per altre banda tenen temps d’arribar a l’orinal (que val la pena tenir-lo a prop al principi). En canvi el control del pipi sempre costa una mica més, tot va més ràpid i necessita exercitar aquest control.

Com deia inicialment és un aprenentatge que requereix el seu temps i val la pena trobar-hi el moment propici del nen i també dels adults que se’n faran càrrec per l’esforç que representa ser pacient i rentar tanta roba com calgui. És recomanable, un cop s’ha iniciat seguir constants en l’intent fins aconseguir-ho. La manca de constància dels adults estimula la manca de constància en el petit. Comenceu per unes estones i de mica en mica feu-ho extensiu a tot el dia, finalment a la nit. Reduir la ingesta de líquits abans d’anar a dormir per facilitar la contenció és bo però dins d’uns límits. No hem de fer patir el nen amb hores d’abstinència ja que, quan estan preparats aguanten.

En ocasions la manca de control respon a manca de contenció emocional, llavors cal una altre tipus d’abordatge i val la pena buscar orientació professional. En general uns mesos seran suficients per aconseguir-ho, encara que de tant en tant hi hagi un “accident” que habitualment té la seva explicació.

Bona sort i endavant!!

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà


Deixa un comentari