Per què pateix tant l’adolescent?

Dos nois amb un munt de joguinesL’adolescent ha de posar a prova els recursos que ha adquirit durant la infantesa: com solucionar els seus problemes amb els altres, col·laborar en les tasques domèstiques, com organitzar el seu temps d’estudi, d’esbarjo…

És una etapa en la qual experimentarà molts canvis i com qualsevol situació nova fa por, la por al desconegut.

Lògicament no se’n surt bé de tot i davant dels errors s’acostuma a sentir l’autoestima atacada, queda ferit en l’amor propi, se sent atacat i davant dels atacs s’acostuma a reaccionar de manera defensiva per amagar el patiment, la vergonya del fracàs. La inseguretat l’ acompanya durant molt de temps, i això és difícil de dur sense patir.

Tots aquests processos es fan lentament, i sense massa consciència, no és quelcom mentalitzat, es percep el malestar però difícilment se n’identifica la causa. Per això encara hi ha més patiment, com menys present tenim el procés que fem, més tendència tenim a somatitzar (vg.:mal de cap).

Quan fem un procés difícil, el nivell d’ansietat augmenta, si ho tenim present busquem maneres de distendir-nos (diversió, descans…) si no ho tenim present, el cos ens avisa emmalaltint.

En aquesta edat pensar i preveure és com si estigués prohibit,  passen a l’acte sense temps de reflexió, és com un peix que es mossega la cua, però de mica en mica es va reduint la velocitat.

En l’actualitat, cal afegir, que el ventall de models que pot triar un adolescent per créixer són molts, quan un no sap què vol, triar és molt difícil. La llibertat i la possibilitat de triar és un grau de madurès, però comporta un esforç suplementari.

Perquè pateixen tant els pares dels adolescents?

Atès que la funció dels pares en aquests moments davant l’adolescent, és poder mantenir ferms els criteris fonamentals que han servit per educar, es dóna una constant confrontació. La sensació de ser l’espàrring fa mal.

Busquen el límit permanentment, “fins on poden arribar”. Està sempre marcant aquest límit pot ser molt dur i fer-te sentir molt inepte, com si allò no sabessis resoldre-ho d’una millor manera. Si això ens fa trontollar i anem canviant la resposta la cosa es complica.

Caldrà anar deixant més àrees al seu criteri progressivament i consensuant les maneres.

Cal afegir que la postura de l’adolescent varia tant com el seu estat d’ànim i per tant no saps mai com s’ho prendrà. És molt frustrant.

Sovint els pares volen estalviar patiment i errors als fills, i prenen una postura d’avisar, prevenir amb llargs sermons i reflexions, però això només allarga l’agonia, no es tracta de deixar a l’estacada a la primera de canvi però aprendre a esperar a que vagin decidint, i vagin aprenent dels errors és necessari. Caldrà donar la pauta i confiar en que tot allò que els hem ensenyat ho han après i ho utilitzaran.

No vol dir que ens hàgim de creure tot el que ens diuen, aparentment ells tot ho tenen molt clar i de fet els pares, sovint, creuen que de clar no tenen res. Els seus plantejaments, són dues postures força irreconciliables.

Quins serien els inconvenients més grans als que s’enfronten els pares?

La incoherència  en els criteris educatius, vg. Pegar-li  perquè ha pegat.

La discrepància entre els progenitors. Sempre és necessària la unitat entre els pares, però en aquests moments més.

Si s’ha tendit a utilitzar xantatges, abús de poder (treure coses necessàries), abús d’autoritat (manar indiscriminadament), llavors patirem perquè als adolescents els costa mantenir una distància adequada i si aquest és el model que han après serà el que utilitzaran tractant-nos d’iguals i això generarà greus conflictes.

No poder confiar en les seves capacitats també és unproblema, costa molt veure que els fills creixen i no ens necessiten tant per conduir la seva vida, acceptar el paper d’estar a la reserva per cassos d’emergència no és fàcil quan has estat sempre a primera fila.

Un element a tenir en compte és que l’adolescència dels fills acostuma a coincidir en un moment crític dels pares (entre els 40 i 50 anys) i això no facilita la tranquil·litat a les llars. També són moments crítics pels adults.

Què passa quan diuen que “a tots els deixen”?

Doncs que no ens ho hem de creure ni hem de pensar que traumatitzarem el fill per no deixar-lo anar a passeig. És cert que molts pares donen un marge molt ample, en canvi d’altres estrenyen més, i trobar la mesura noés senzill, cada família ha de pensar en les possibilitats del seu fill per resoldre les situacions en les quals es pugui trobar i llavors poder decidir en conseqüència.

Conèixer els amics i les famílies dels companys facilita una mica les coses perquè coneixes més o menys els criteris, i et fas una idea de com van pel món.

Què passa quan transgredeixen la norma? I si és sistemàticament?

Sempre hi ha el dia que transgredeixen la norma, si en algun moment s’ha fet alguna amenaça de càstig, llavors caldrà aplicar- la, però cal que no sigui desmesurat. Per arribar tard un dia no se’l pot tenir un mes castigat. Necessiten comprovar què passa.

Si la transgressió és sistemàtica llavors cal fer una revisió a fons de les normes que s’estan posant, cal adequar-les al creixement. Cal buscar canals de comunicació per veure per on es pot suavitzar la convivència. I en última instància acceptar que de vegades els compensa aguantar un càstig.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

This post is also available in: Castellà

Categories: Adolescència

Deixa un comentari