Conviure amb la diversitat

Actualment la paraula “diversitat” es va convertint en un terme familiar. En la nostra societat hi són presents, de manera estable, persones de molts llocs, això implica varietat de cultures, races… Les controvèrsies que es generen fan que moltes veus busquin elements conciliadors per una bona convivència. Aquestes reflexions ens ajuden a entendre la complexitat que acompanya la diversitat.

Si bé com a ciutadans caldria que escoltéssim la nostra consciència per prendre postura davant del fet social en el qual estem immersos, com a pares, tiets, cosins, amics… que som d’infants procedents d’altres països és imprescindible viure amb la diversitat per establir bons lligams afectius, i que la integració del nouvingut sigui un èxit.

Com qualsevol temàtica es pot abordar des de molts punts de vista. Cadascun aporta llum a la comprensió del fet analitzat. Un d’ells és entendre el lligam que hi ha entre el que en diem “diversitat”, de manera genèrica, i com vivim les diferències personals cadascú.

Les persones, en general, tendim a buscar un equilibri entre el que ens fa igual als nostres congèneres i les peculiaritats que ens fan singulars. Lògicament les singularitats de les quals gaudim són aquelles que ens fan sentir bé, tant les vinculades a un aspecte extern com les lligades a la personalitat. Però si mirem al voltant nostre ens adonarem que són moltes les “singularitats” compartides amb d’altres persones.

L’adopció internacional n’és una d’aquestes singularitats. Quan una parella decideix adoptar un fill d’una altra raça, compta amb la pròpia capacitat d’estimar un nen “diferent”, espera de la família la participació en la integració de la criatura, i sap que no tothom s’aproparà a les diferències amb la sensibilitat que cal. Les situacions que hauran d’afrontar pares i fills, fonamentalment, seran una mena de carrera d’obstacles. El nen haurà de refer la seva identitat en un país diferent, per tant caldrà un esforç suplementari per incorporar diferències que en el seu lloc d’origen no hi serien, i els pares han de crear aquest espai per la diferència. El que mai és aconsellable és obviar aquest fet.

Grup de nens de diferents races a l'escola

De vegades,una de les situacions difícils, és el neguit que se’ls genera als pares per ajudar el fill a viure les seves diferències amb tranquil·litat, naturalitat. Com transmetre que tots tenim les nostres de diferències, siguin evidents als altres o no. Per una altra banda com han de fer front els mateixos pares a situacions compromeses. No hi ha receptes màgiques però seguir un procés, pot orientar en l’abordatge:

  1. Analitzar: Davant de qualsevol conflicte cal començar sempre per analitzar el fet en qüestió (ser adoptat, color…). Tractarem d’identificar, el més clarament possible, quina situació s’està donant, diferenciant al màxim el fet concret (insult, marginació, humiliació, curiositat…) de la interpretació que en fa el nen i els sentiments que se li desvetllen (ràbia, impotència, dolor, desconcert…). Procurarem utilitzar paraules planeres i clares per descriure i matisar-li tot el que calgui, això ens donarà pistes pels següents passos. No sempre és fàcil, potser caldrà donar-se una mica de temps per anar comprenent bé el que està succeint.
  2. Valorar: És evident que no tots els fets tenen la mateixa repercussió en la vida d’una persona i, caldrà doncs, valorar l’envergadura, l’abast, que per el nostre fill representa el fet en qüestió. No tots patim per les mateixes coses, ni tots tenim la mateixa habilitat per copsar l’abast dels nostres problemes, ni reaccionem de la mateixa manera. Hi ha qui tendeix a minimitzar en no sentir-se capaç de fer-hi front (està trist però diu que no passa res…), hi ha qui ho magnifica buscant la compassió, hi ha qui nega allò que el fa patir i ho manifesta en una altra situació que no té res a veure (davant el rebuig es bloqueja en l’aprenentatge…).
  3. Buscar: Depenent de la valoració que n’hàgim fet caldrà pensar, en cada situació, quins són els recursos més adients per evitar el patiment. Moltes vegades el sol fet de poder expressar que allò li fa mal és suficient perquè l’altre reaccioni i deixi de fer-ho, fins i tot potser no fer-hi res. Però no sempre és tan senzill, i buscar les estratègies requereix una dosi d’imaginació important. Per donar respostes que generin la reacció desitjada, o formular preguntes que convidin a la reflexió cal poder posar-se en la pell de l’altre i veure la motivació que hi ha darrere d’un fet.

Un pot ser negre o de color negre, pot ser indi o el seu país d’origen ser l’Índia. Amb això vull ressaltar que som allò amb què ens identifiquem nosaltres. Caldrà ajudar el fill a definir-se a si mateix, aportant-li les eines necessàries perquè sigui capaç de reconèixer el màxim d’aspectes d’ell mateix, des dels més perifèrics als més nuclears

El fet de coneixer-se un mateix no treu que ens sentim agredits per la manca de respecte dels altres cap a les nostres peculiaritats, però les respostes defensives i irreflexives habitualment ens comporten patiment i no ens apropen a les solucions. Malgrat que no sempre és  possible controlar els nostres impulsos, ni preveure totes les situacions, si que podem anar aprenent de l’experiència i prendre posicions que ens permetin gaudir de la vida.

Després d’un llarg camí, quan una persona pot mirar-se als ulls i somriure, sentir-se tranquil·la i conciliada, experimenta una sensació de benestar difícil de descriure amb paraules. Allò que li dóna aquesta sensació és acceptar la seva condició humana, és a dir, el que hi ha dintre seu, el que li agrada i el que no li agrada de si mateix, en podríem dir acceptar la pròpia diversitat i viure amb les diferències.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta