Aquest any començo el cole!

Arriba el moment d’iniciar l’escola bressol o la guarderia, segons l’opció de la família o les possibilitats del lloc on vivim.

Malgrat que conceptualment la idea d’escola i la de guarderia és diferent, amb els anys,  les guarderies han agafat més el perfil d’escola en el sentit de tenir uns programes d’aprenentatges més estructurats i un acompanyament emocional i maduratiu dels nens més curós.

Per a un infant l’entrada a l’escola és un moment trascendent, ha d’incorporar nous adults a la seva vida quotidiana, normes i costums diferents, companys, horaris. Tot un seguit de coses que requerirà un gran esforç per part seva. És tenir-ho en compte per poder fer un bon acompanyament, especialment els primers temps. Els nens acusen el cansament, el neguit de tanta novetat.

Nens jugant a la guarderia

En moltes ocasions això està previst per part de l’escola i organitzen aquesta entrada d’una manera esglaonada. Els primers dies menys estones, i a més amb la presència d’algun adult del seu entorn proper que faciliti aquesta incorporació.

Tot i que aquest sistema és bo per al nen, suposa un esforç addicional per a la família. Organitzar-se l’horari de per si ja és complicat amb un nen petit, si a més a més es modifica diàriament acaba sent un trencaclosques dificil de resoldre. De tota manera és un esforç que serà recompensat amb escreix si podem fer aquesta entrada de mica en mica.
L’escola serà un lloc on el nen passarà molts anys i caldrà que tingui bona disposició per tots els esforços que li requeriran. També li reportarà molta felicitat, molts amics i moltes experiències que no serien possibles en un altre entorn. Cuidar aquesta entrada serà important per acompanyar el seu futur acadèmic i social.

Sovint les mestres (quasi sempre són dones), amb la seva experiència, acompanyen aquest procés, informen diàriament de com ha estat l’infant a l’escola en moltes facetes: menjar, deposicions, son, relació social. Tot ajuda a seguir de prop la integració dels nous esdeveniments que consolidaran la base del nou escolar.

Potser una de les coses més difícils de portar són les malalties del primer curs. El fet d’entrar en contacte amb d’altres virus, bactèries, de manera massiva, etc. per a  les quals l’infant encara no ha desenvolupat prou defenses ho fa una mica més dur per el nen, i d’alguna manera també per a la família que pateix quan el petit emmalalteixt i a més ha de reorganitzar, setmana si, setmana no, els horaris per atendre l’infant. Encara que de vegades no serveixi de consol, el segon curs acostuma a ser més fàcil. El bon humor sempre és un aliat en moments crítics.

És una nova etapa de la vida i com a tal requereix un temps d’adaptació. Quan és el primer fill es fa el procés conjuntament, pares i fill, és nou per a tothom. Quan ja n’hi ha d’altres, a la família tot es pot anticipar una mica més i no es veu tan dificultós.

Segur que amb la distància es recorda com una època intensa però bonica. L’infant descubrirà moltes coses del món i els pares descobriran moltes coses del seu fill.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

La teràpia

Mans apretadesDesprés del diagnòstic  on s’ha valorat l’estat emocional i s’han identificat les dificultats, de vegades  l’ indicació o la orientació que es fa és la teràpia.

La teràpia individual, en parella o en família, és un treball dirigit a trobar els recursos dels que disposa el pacient/-s, necessaris per fer front a situacions que li presenten dificultats, i també generar-ne de nous. Estimulant el pensament, l’autonomia, les capacitats i la possibilitat de mirar-se i observar els fets des de una altre perspectiva, es posa en marxa un procés que li permeti desenvolupar els propis recursos. Continua llegint

Els límits

Un munt de senyals de Stop juntes

Una de les funcions dels pares és el que anomenem “posar límits”, és a dir, orientar el fill sobre les normes que delimiten la convivència i estimulen el creixement, i assenyalar quan les està transgredint. Possiblement aquest és un dels aspectes més crucials. El patrimoni que volem transferir, determinarà en múltiples ocasions el fet de poder gaudir de la nostra condició d’éssers socials o no.

El nen, amb la seva ment inquieta i curiosa, anirà descobrint i posant a prova aquests límits, amb tots els matisos dels diferents entorns on es desenvoluparà (família, escola…).

A mesura que va creixent els anirà interioritzant fins que formaran part del seu pensament. Totes les relacions estaran emmarcades en aquests paràmetres.

En línies generals i amb la finalitat d’estimular la reflexió al voltant d’aquest tema tan complexa, considero que els dos eixos bàsics són:

  • Adequar al màxim les nostres demandes a les seves possibilitats reals (no teòriques ni suposades). Això donarà un ampli ventall segons les edats i les situacions particulars.
  • Coherència entre les nostres demandes i els nostres actes. Som els models principals, i ell rep informació del que fem i del que diem.

Quan observem les reaccions dels nens davant els límits cal destacar el fet que se’n queixin no vol dir que finalment no els puguin assumir, potser només és una manera de mostrar que és difícil, però això no ens ha de sorprendre, encara que ens ho fa més complicat.

Quan d’una manera persistent i sistemàtica un nen es nega a tolerar algun límit en concret, es fa necessari replantejar-se si la norma és adequada. Si arribem a la conclusió, havent valorat els postulats anteriors, que certament el que li demanem pertoca, potser caldrà pensar que està donant una senyal d’alarma en el sentit de mostrar, com pot, que alguna cosa no funciona, malgrat que el llenguatge que utilitzi sigui enrevessat i difícil de desxifrar. En aquesta situació l’objectiu varia, haurem d’analitzar detingudament d’altres aspectes fins a comprendre’l.

Fins aquí tot el que he argumentat es pot referir a qualsevol nen, però el fill adoptat té interioritzades unes pautes lligades a les relacions i els entorns en els quals ha viscut i això caldrà tenir-ho en compte. L’infant no és un full en blanc on s’inscriuen les nostres empremtes. És possible que de vegades el col·loquem en posicions contradictòries, fins i tot sense tenir-ne consciència, per tant ens haurem de donar el marge i la flexibilitat suficient perquè l’adaptació al nou entorn sigui exitosa, mostrant-li que els recursos i les limitacions varien en funció del nostre grup social.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta