Abandonament, trauma?

Tractar l’abandonament conjuntament amb la paraula trauma potser genera cert recel, però malauradament moltes vegades aquesta és la realitat.

Nena trista mira per la finestraSabem que hi ha orfenats que, amb molta precarietat de recursos, ofereixen als nens una vida austera i senzilla, però digna. En canvi d’altres poden, fins i tot, vulnerar límits humans. Tot i que un infant hagi rebut unes atencions mínimes necessàries per sobreviure (menjar, higiene, sanitat…) sempre hi ha aspectes impossible d’atendre. La dedicació personalitzada, l’atenció ràpida quan necessita una mà que el consoli, que l’ajudi a aixecar-se si cau, que l’abraci si no pot dormir, la mirada intensa d’amor, i un llarg etc que van donant a la vida interna de la persona la seguretat de que és un ésser necessari en la vida de l’altre, que és un ésser capaç, que el seu potencial colmarà d’alegries a la seva família… el que anirà sent la seva autoimatge. Si ens trobem amb un nen que ni tan sols ha rebut els mínims necessaris, les seves pors seran més fortes, i potser arribi a la conclusió que el món és hostil, que no pot comptar amb els altres per tirar endavant, que està força sol i se sent atacat pel món

De petits tots busquem la satisfacció dels pares, essers dels quals depenem. La por a no ser prou dignes dels seu amor és com un fantasma. Quan un nen viu l’abandonament, en la seva fantasia, es confirma aquesta por i l’autoimatge pot quedar molt deteriorada.

Per trauma entenem aquella vivència de forta intensitat emocional que impossibilita donar respostes adequades en d’altres situacions, que aparentment poden no tenir res a veure. L’organització psíquica de la persona en queda afectada, en gran mesura, i distorsiona la relació amb els altres.

Aplicant el concepte de trauma a l’abandonament que ha viscut el nen en situació d’adopció, es pot observar una reacció exagerada i inadequada a qualsevol comentari que amb ell li soni a rebuig. Vindria a representar una hipersensibilitat al que ell considera rebuig. En la mesura que es pugui reparar l’autoimatge el fet serà menys traumàtic.

Si el nen fa una lectura de la realitat des del vèrtex del trauma, poden ser moltes les situacions que li vagin obrint la ferida i sigui difícil trencar aquest cercle viciós. Lògicament l’abast del trauma no es podrà determinar fins al cap d’un temps llarg d’adaptació. I com tot el que fa referència al ésser humà hi ha graus.

Habitualment quan el nen se sent “atacat”, abandonat, com per exemple:  enrecriminar-li alguna acció, aplicar-li un càstig, deixar-lo sol amb el seu empipament, deixar-lo sol amb la seva tristor…és a dir, qualsevol conducta per part nostra que impliqui fer-li veure que alguna cosa d’ell no ens agrada, dóna una resposta amb certa càrrega agressiva. Si no contemplem les seves reaccions des del punt de vista del trauma es farà difícil comprendre què li passa, i per tant ens costarà donar una resposta adequada que no fomenti un patiment innecessari. Ell ha tingut necessitats vitals que no ha pogut omplir, no sap quina és la raó, però sap que pot està patint i els altres no el consolen, pot no tenir consciència dels motius pels quals reacciona d’aquella manera i hauran de ser els pares qui de mica en mica el posin en contacte amb tot els seu patiment i li puguin mostrar que la seva vida pot ser molt diferent si ell es deixa estimar i cuidar, i si pot diferenciar una recriminació concreta d’un rebuig com a persona.

Per als pares és difícil veure que un nen demana consol si el que fa és: insultar, allunyar-se’n, donar puntades de peu, etc. Com a contrapartida quan el nen “ataca” els pares, ells instintivament, també poden respondre allunyant-se’n emocionalment. Educar en aquestes condicions requereix una llarga i dura reflexió.

No n’hi ha prou amb una reflexió racional, que cal, hem de fer possible l’experiència emocional amb el dia a dia.

Per assumir la funció de pare cadascú haurà de fer una mirada endins i veure com se sent quan el fill el rebutja, el posa en evidència públicament, etc. Els pares també necessiten sentir-se acceptats pels fills per establir bons lligams emocionals. El rebuig del fill també obre ferides i potser els nostres fantasmes també es fan palesos.

El trauma de l’abandonament no és patrimoni exclusiu dels nens adoptats, però és més que probable que ells el pateixin.

Totes les persones tenim una història al darrere que ens fa forts en unes situacions i vulnerables en d’altres. Com més allunyats estem de la nostra realitat mental i de la influència que té aquesta en les relacions interpersonals que establim, serem menys capaços de mitigar l’efecte “traumàtic”, que es manifestarà en els moments menys indicats.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta