Una relació de parella possible.

 

Xerrada del 14 de novembre de 2013

A: Samsara, Av Diagonal 538

JUSTIFICACIÓ

En aquests temps que vivim podem pensar, amb plena normalitat, en molts tipus de parella. Parelles tradicionals, parelles peculiars, parelles que ho comparteixen tot, parelles que no comparteixen gairebé res.

Segur que hi ha molts factors que han anat donant peu a aquest canvi, coses que abans ni es plantejaven ara són habituals. Probablement:

  1. L’estat de dret que contempla més les nostres llibertats

  2. L’esperança de vida, ara vivim més anys

  3. El canvi en el lloc que ocupa la religió en la nostra societat

Tot això fa que la nostra societat sigui més flexible

Això facilita que les persones puguin establir diferents tipus de vincles. Tenim la possibilitat de pensar en una parella a la nostra mida, en la parella que volem i podem tenir, sense quedar encotillats en un model que no és el nostre.

INTRODUCCIÓ

Segur que la majoria de nosaltres podem viure sols, però també és segur que la majoria de nosaltres preferim viure en una bona companyia.

Sabem que l’ésser humà és social per naturalesa. Ja des del moment de la concepció vivim amb relació amb la mare.

Al llarg de la vida totes les experiències que vivim van deixant les empremtes que dirigiran, de manera conscient o inconscient, la nostra existència. Per tant també en aquesta dimensió de la nostra persona, la dimensió social, quedarà vinculada al que anem vivint.

El nucli familiar, en el què creixem, és el que ens aporta la base que ens permetrà sortir al món d’una determinada manera. Ens dóna un equipatge emocional que ens impulsarà a conviure d’una determinada manera. Ni que hi ha d’altres entorns socials, aquest és el més transcendent

En moltes ocasions, aquests fonaments, permeten establir unes relacions equilibrades i satisfactòries que ens ajuden a gaudir de la vida. S’aprèn a reconèixer les necessitats afectives, a buscar la manera adequada de satisfer-les, en harmonia amb l’entorn, a desenvolupar-se com a persona integrada i capaç de viure en equilibri les facetes humanes (afectivitat, intel·lectualitat, salut, treball, grups socials…).

Però no sempre és així. De vegades les vivències, i les interpretacions que d’elles se’n fan, ens porten a una deriva que dificulta, o fins i tot, impedeix que les relacions siguin gratificants.

Quan ens anem fent grans, és habitual que ens plantegem deixar la llar familiar i fer la nostra vida de manera independent. Les opcions poden ser: sols, amb amics,en parella.

LA PARELLA

(Parlaré en femení perquè em resulta més fàcil, sóc una dona, però és vàlid per homes i per dones. No cal anar dient tota l’estona l’home o la dona))

Abans, pensar en parella sempre duia implícit pensar en família.

Avui dia, una persona pot pensar en parella sense que hi vagi associada la idea de família. Fins i tot pot pensar en família sense que hi vagi associada una parella.

En cadascuna de les opcions que ens plantegem, caldrà valorar aspectes diferents, i també segons el moment vital, l’edat, cadascú tindrà unes opcions o unes altres. El nostre projecte de vida farà que prenem un camí o un altre.

Una persona jove que pensi fer família, inicialment buscarà parella per poder, posteriorment, organitzar una família.

Les complementarietats i complicitats necessàries, quan volem fer família, han de ser molt superiors a les que caldran quan pensem només a fer parella. El vincle amb els fills, en una paternitat responsable, és total i absolut. La criança dels fills posa en joc la totalitat de la persona.

Però avui dia hi ha altres models de família, aquest pilar que semblava inamovible també es belluga. Podem plantejar-nos famílies monoparentals, homoparentals. Encara hi ha pocs estudis que ens parlin de les conseqüències que tot això tindrà en el desenvolupament dels nens. Segur que s’intenten fer les coses el millor possible, però tot això marcarà unes diferències, potser unes positives i d’altres no tant. Haurem d’estar atents als canvis.

Però normalment quan ja tenim una edat, la perspectiva canvia, el que busquem en la parella acostuma a ser diferent.

Centrant-nos en quan pensem en una relació de parella, tots en tenim una idea, una fantasia de com ens agradaria que fos. Establir una relació de parella pot implicar tot el nostre ésser i aquest és el motiu pel qual és tan transcendent.

Pot suposar compartir: habitatge, economia, família, vacances, amistats, temps lliure, feina, aficions.

Però també pot ser diferent, podem pensar en una parella que no comporti una implicació total. Podem pensar en una parella amb la qual només compartim alguns aspectes de la nostra vida, podem ser parella sense conviure, ni compartir economia. Podem pensar en la: Parella possible.

D’entrada, la manera de trobar parella també s’ha diversificat força: grups d’amics, companys de feina, discoteca o sala de ball, xarxes socials, agència.

Cadascuna d’aquestes maneres generarà expectatives i situacions diferents. No és el mateix fer parella amb algú que coneixes de manera quotidiana per la feina o pel grup d’amics, que utilitzar les xarxes socials.

En les xarxes socials inicialment ens presenten un món de facilitats: la quantitat de gent inscrita i la diversitat que això suposa. Els perfils, que suposadament contrasten per suggerir-te persones compatibles. La facilitat que des de casa pots contactar. Mantenir certa privacitat, si es desitja

Tot això, potser, és cert, però això no treu que requereix una inversió de temps, d’esforç i de desgast importantíssim. La situació de risc que, de vegades, suposa el fet d’establir contacte amb algú del qual no en tens cap referència.

Pot ser una bellíssima persona però també pot ser un psicòpata, un mentider, un desaprensiu. En definitiva moltes vegades el que acaba passant és que les relacions de parella es trivialitzen, es va buscant compulsivament algú amb qui fer parella però no ens prenem el temps suficient per conèixer aquella persona.

L’opció de l’agència representa una posició intermitja, en el sentit que entres en contacte amb un desconegut però hi ha el filtratge d’uns professionals que donen certes garanties pel que fa a veracitat, salut mental, estatus socioeconòmic, etc. I també comporta una declaració d’intencions inicial de què volem parella estable. No anem a distreure’ns, hem pres una decisió seriosa.

Sigui com sigui, parella vol dir dos, per tant, quan pensem en parella hem de tenir present a l’altre. De la mateixa manera, model de parella: vol dir pensar en la relació que va bé als dos.

Quan s’està en disposició de cercar parella, s’intenta seleccionar, de manera més o menys activa, segons cadascú, aquella persona que s’apropa més a algú amb qui poder dur a terme aquell projecte imaginari.

Habitualment s’intenten conjugar dos aspectes: el racional (el que pensem) i l’emocional (el que sentim). En funció del tarannà de cadascú, es donarà més rellevància als uns o als altres.

  • vg.: hi ha persones que quan pensen en el seu amor tenen en compte: la tendresa, la dedicació, com ha gestionat les relacions anteriors

  • vg.: hi ha persones que quan pensen en el seu amor tenen en compte: la feina, el sou, les propietats

Probablement el més assenyat, doncs, és tenir present el màxim de coses, perquè al final totes tenen la seva importància.

De vegades, es diu, que quan un es fa gran ho té més difícil per tenir parella perquè els costums i les manies són més difícils de compaginar entre dues persones. Jo sóc de l’opinió que no és així. Quan ens fem grans, amb les experiències viscudes, tenim més present les nostres capacitats i les nostres limitacions, per tant quan iniciem una nova relació sabem quina és la nostra disposició cap al compromís, fins on podem arribar.

CLAUS BÀSIQUES DE LA PARELLA

1. VINCLE D’AMOR

Diria que hi ha un element que segueix sent invariable perquè la parella funcioni. Que estigui basada en un vincle d’amor.

El que fonamenta el vincle entre la parella ha de ser l’amor en el sentit més ampli de la paraula. El respecte, l’honestedat, l’acompanyament emocional, la cura, la fidelitat al compromís adquirit, buscar el bé de l’altre …

Tot això queda amanit amb: la il·lusió, l’enamorament, la seducció, el plaer, la curiositat, el benestar emocional.

Malgrat això sembli una obvietat, realment no ho és. Us puc assegurar que quan faig tractaments de parella és molt evident que els motius pels quals la gent fa parella és d’allò més divers, i no sempre és l’amor. Sovint apareix la necessitat de: marxar de casa, un bon partit, imatge social.

Inevitablement per poder sostenir aquest vincle d’amor amb l’altre l’hem de mantenir, primer, amb nosaltres mateixos. Ens hem d’estimar. Això vol dir: coneixe’ns, acceptar les nostres limitacions, valorar les nostres capacitats, tenir cura de nosaltres mateixos.

Segur que acabem necessitant a la parella, el fet d’anar compartint la vida fa que ens anem organitzant amb l’altre i arribem a pensar que sense l’altre ja no podem seguir endavant. Però aquest aspecte no pot ser el que organitzi el vincle, la relació no pot girar només al voltant del que necessitem.

Si ens relacionem per la necessitat, ens trobarem tot sovint confrontats, davant de moltes situacions. Ens trobarem en la disjuntiva de: “ell o jo”?. No som éssers autosuficients, però la parella no ens ho pot donar tot.

Hem d’aprendre a buscar el què necessitem en el lloc adequat, tan si tenim parella com si no en tenim.

Les inquietuds intel·lectuals, laborals, esportives, lúdiques, afectives no les podem dipositar totes en la parella perquè no hi ha ningú que pugui satisfer-les totes i llavors quedem abocats a la frustració segura, de manera que la relació acabarà ressentida per la insatisfacció en la qual es viurà.

Per contra, entenc que, la diferència entre la relació de parella i les altres relacions socials que tenim és la sexualitat.

Segur que no tothom hi estarà d’acord. També hi ha parelles que obren les relacions sexuals a d’altres persones, però aquest és un aspecte transcendent i caldrà una reflexió per mesurar molt les conseqüències a tots nivells, de salut física i emocional, però tal com deia “això de la parella és cosa de dos” i cal que cada una busqui el seu equilibri.

La parella no es fa ràpidament. Ni que avui dia tot corre, tot ha de ser immediat, l’experiència ens demostra que la relació de parella es va teixint dia a dia, lentament es van entrelligant els sentiments, les emocions, els pensaments. Tot aquest entramat va donant lloc a l’amor.

Un element que de cap manera es controla en tot el procés de l’aparellament és l’enamorament. Se n’ha parlat llargament sobre el tema, però en definitiva acaba sent una emoció incontrolada que empeny cap a una persona.

En l’enamorament s’emfatitzen uns aspectes i d’altres s’ignoren. Malgrat que tots desitgem viure aquesta experiència, cal mantenir un cert contacte amb la realitat per no acabar tenint una imatge de la parella massa distorsionada, no sigui que acabem tan enamorats de l’enamorament que la persona real ja no sabem qui és.

Si l’enamorament apareix, cal anar donant espai a la racionalitat, no sigui que obviem aspectes importants del nostre projecte de parella. Si no esdevé, manca un ingredient necessari per consolidar la parella. Si només ens movem per l’enamorament, si la nostra guia són només els aspectes inconscients, tendim a repetir el mateix patró d’aparellament. Si hem fracassat una vegada, probablement, si repetim el mateix, acabarà de la mateixa manera.

  • vg. persones que sempre s’emparellen amb algú molt submís, o algú molt insegur, o algú molt dèspota…

Però que l’enamorament no aparegui inicialment tampoc és senyal que no pugui anar emergint de mica en mica.

Un altre element important és l’admiració, potser d’aquest se’n parla menys, però és un ingredient imprescindible. Hem de poder sentir en quina cosa la nostra parella és especial i diferent de tothom.

Diria, que a partir de: la pròpia experiència com a persona, d’altres experiències de parella, si és el cas, del respecte cap a un mateix, l’auto coneixement: que necessito, quines són les meves prioritats, els meus valors, les meves creences, els meus principis, les meves tendències.

En aquest anar-se descobrint en la complexitat humana, en la interrelació que s’estableix entre les facetes de cada membre de la parella, fa que cadascuna sigui única i irrepetible.

Un punt essencial és mantenir el sentit de l’humor, això no és específic de la relació de parella, de fet és essencial a la vida, en qualsevol circumstància.

Segur que noteu una certa posició ponderada en la meva presentació, no us parlo dient: deixeu-vos anar, viviu intensament les emocions…. I no és que ho hàgim de fer, però si no hi posem una mica de seny en tot el procés d’aparellament, tenim un cert risc de quedar molt seduïts al principi i a mesura que apareixen les dificultats no saber com abordar-ho perquè no hem pensat bé en els fonaments de la nostra relació.

2.GESTIÓ DEL CONFLICTE

Una segona clau de la parella és la gestió del conflicte.

El conflicte és inherent a la persona.

Quan parlo de conflicte no em refereixo a baralla, parlo que permanentment hem de triar, des de les coses més senzilles (que menjaré per dinar, quina roba em posaré avui…) fins a les més complexes (que faré en aquest món).

Si cadascú ja ha de resoldre els seus conflictes, quan estem en parella això es multiplica. Davant de qualsevol situació que implica a la parella, es dona, inicialment, la decisió personal (jo que faria) i després cal posar en comú la situació per prendre una decisió comuna. Aquí comença el joc: qui prioritzem? O que prioritzem?

Un dels elements claus en la comunicació de la parella és expressar-nos de manera comprensible per l’altre.

Malgrat que el llenguatge és una eina comuna a les persones, moltes vegades els matisos que cadascú donem a les paraules poden arribar a generar molts mals entesos, per tant cal, sobretot al principi, consensuar bé què diem.

De la mateixa manera, no podem esperar telepatia, no podem esperar que l’altre endevini què volem i perquè. Quantes vegades no hem pensat:

  • si ell ja s’ho podia imaginar que això em feia il·lusió!!

És cert que com més ens coneixem més podem intuir el que l’altre ens dirà o farà, però malgrat tot val la pena prendre’s el temps d’exposar què volem i l’interès d’escoltar què ens demanen.

Un enfoc molt extès per abordar els conflictes és: la negociació.

És a dir, veure quines són les posicions confrontades (tu vols això i jo vull això) i buscar un punt intermig, acceptant certes renúncies i arribant a uns pactes.

Aquest model pot ser molt vàlid en el món empresarial però no en el món de la parella.

En la parella hem de moure’ns amb uns altres paràmetres. El que ha de presidir la confrontació és el que explicava sobre el vincle d’amor. Hem d’abordar el conflicte com un procés.

Estem en un punt de desencontre i hem de poder retrobar-nos. El punt final de la resolució del conflicte no és veure qui se’n surt amb la seva. El punt final de la resolució del conflicte és sentir que hem entès a la parella, que hem trobat una manera de resoldre que ens satisfà als dos, que ens acompanyem a la vida, que junts som millors que separats.

No penseu que sóc una somnia truites, estic plenament convençuda que és la millor manera de gestionar el conflicte en la parella. Ni que de vegades no sigui fàcil, habitualment no és impossible. Cal posar-hi imaginació.

En aquest procés és com anem definint-nos davant la parella i com de mica en mica es va definint també com serà la nostra relació de parella.

Primer hem de pensar què volem, si el que plantegem és lícit, si és pertinent, i sobretot si és possible, si allò que esperem de la parella, la nostra parella ho pot assumir. El que ha de presidir el procés és: l’amor, l’empatia, i el desig de poder arribar a bon port.

Aquella frase: “t’estimo tant que et canviaré” aquí ens ha de fer pensar. No sóc millor que l’altre, sóc diferent. I en aquesta diferència, intento ser coherent amb mi mateix, però el meu company també.

Potser val la pena, en tot moment, tenir present on posem més pes, si en el que tenim en aquella relació de parella o en el que no tenim amb la parella. Moltes vegades, les renuncies són difícils, i considero que renuncies les mínimes. Però si cada renúncia o cada aspecte que no podem compartir implica un drama, llavors la relació es crema ràpidament.

Som pocs conscients a l’hora de diferenciar el que necessitem d’allò que la parella ens pot donar. Ens fa sentir tan feliços compartir coses que ens imaginem que amb esforç podrem compartir tot el que volem i això no és així.

Quantes vegades ens han dit que si ens esforcem o som hàbils podrem tenir tot el que volem, allò del que “el que la sigue la consigue”, doncs taxativament no és així, hi ha coses que per molt esforç que hi posem mai ho aconseguirem. L’esforç i la perseverança són valors importants, però han d’anar ben encaminats.

Ja sé que dictar càtedra és un risc d’error molt gran, però ni és bo que ens demanem coses que no podem donar ni és bo demanar coses que no poden ser, tots tenim limitacions. De vegades confonem la limitació amb la falta de voluntat i això també espatlla la relació.

Tots tenim limitacions, jo puc desitjar ser sempre: comprensiu, amorós, detallista, simpàtic, positiu,… Però és possible? Que passa quan el dia no m’ha anat bé? Que passa quan estic trist? Que passa quan estic molt enfadat? Que passa quan estic en una situació límit?

Puc, per altra banda demanar a algú que estigui sempre: comprensiu, amorós, detallista, simpàtic, positiu… Puc esperar del meu company que no pateixi alteracions a la vida i que es comporti amb mi sempre de la millor manera?

Tampoc hem de perdre de vista que cap condició és per sempre. Les persones estem en constant evolució, hi ha unes variables més o menys estables, però cal contemplar el canvi com un fet vital.

És important poder mostrar-nos com som, des del primer moment, no té sentit amagar aspectes per poder iniciar la relació, i més endavant anar mostrant-nos. Lògicament l’altre se sentirà enganyat, i amb raó.

Un punt important de conflicte són els fills. Fa anys es deia que els fills unien. Afortunadament ja estem en un altre punt i sabem que, si bé és cert que els fills, normalment, són fruit de l’amor, que representen l’expressió de sentiments molt profunds de l’un cap a l’altre, també sabem que és una tasca difícil com us deia al principi de la xerrada, i que cal molta complementarietat i complicitat per dur a terme aquesta funció de parentalitat.

Quan ens emparellem amb persones que tenen fills que vénen d’altres parelles és molt important tenir ben definit quin lloc tindran ells a la nostra vida i quin lloc tindrem nosaltres a la seva.

En general, el més saludable, és poder estimar-se sense intentar tenir el lloc de la mare. Aquest lloc ja està ocupat, bé o malament, però no és el nostre. Una cosa és recolzar a la parella en la criança i l’altre és assumir-ho en primera persona, tant en les ocupacions com en les decisions. És veritat que de vegades hi ha parelles que demanen això, però és un terreny molt relliscós i en moments límit això acostuma a grinyolar i “donde dije digo, digo Diego”. Els fills donen això.

3. ELS TRENCAMENTS

Malgrat la bona voluntat, el desig, l’esforç, l’amor, que hàgim tingut tot això en compte … ens trobem en punts irreconciliables, podem arribar a un punt de no retorn. Haurem de veure si allò permet o no la continüitat de la parella, podem arribar al trencament.

No té sentit forçar massa les coses, arribant a compromisos difícils de complir, perquè tard o d’hora es farà insostenible. Moltes vegades s’assumeixen compromisos per por a fer malbé la relació o perdre-la, però no podem anar, sovint, en contra dels nostres costums, maneres o manies.

vg. “no li vaig explicar allò per no perdre’l”

vg.:”li vaig dir que si perquè no el volia perdre”

La mentida és un dels pitjors companys de vida, en general, però entre la parella és demolidora. La traïció es fa difícil de perdonar. Trencar la confiança és força irrecuperable.

Quan ens enfrontem al trencament, entrem en situació de patiment, ens sentim fràgils emocionalment, plens de dubtes: envers aquell projecte, envers la capacitat de triar la persona adequada i amb poca esperança de trobar un bon company de viatge.

Com deia al principi, la relació de parella sempre és cosa de dos i per tant és bo i necessari que després d’un trencament se’n faci una anàlisi de les causes que ens han dut al final, tenint en compte que hi ha posat cadascú. Sovint som poc conscients de les contradiccions que generem. La responsabilitat sempre és compartida, mai és d’un sol.

En cada relació, curta o llarga, podem aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos que fins llavors desconeixíem i això permet fer un pas endavant per arribar a complir el nostre desig, un desig que també madura i evoluciona en funció de les experiències.

Encara que faci ràbia que ens diguin això quan estem patint, en el fons és cert. “Sempre aprenem més dels errors que dels encerts”, aquesta frase també fa ràbia, però cal pensar-hi.

Quan no es pot processar bé l’experiència, pot convertir-se en una empremta que dificultarà properes relacions. De vegades, abocats a repetir inexorablement els mateixos patrons, de vegades, buscant el pol oposat al que s’ha tingut. Tampoc és una bona solució.

Segur que quan ens vàrem fer parella hi havia prou motius, segur que alguna cosa de les que aquella persona ens donava segueix sent important, si anem al pol oposat el més probable és que aquella nova relació també fracassi perquè ens seguiran faltant coses importants.

Quan ens emparellem enrabiats, i amb aquell desig de “això no em tornarà a passar, el proper el tindré a ratlla”….doncs ja tenim el terreny adobat per tornar a fer parella de manera inadequada. Allò que deia de les necessitats, que eren males conselleres, moltes vegades la gent s’emparella per demostrar-se que és capaç de solucionar un problema que ha tingut amb una altra persona… quines coses passen, oi?

Quan es diu que és bo deixar passar un temps sense parella quan hem acabat amb una relació és per això, per poder digerir bé aquella experiència, poder veure quines coses van funcionar i quines no, de manera que anem més orientats en el que cercarem en una nova relació.

CLOENDA

Realment hi ha gent afortunada que no necessita moltes experiències per trobar la seva parella, i en canvi d’altres necessiten un llarg pelegrinatge fins a aconseguir-la.

Sigui d’una manera o d’una altra, quan una persona pren l’opció de vida en parella, val la pena mantenir l’esperança que allò és possible i que només és qüestió de temps i creixement personal per gaudir-ne, aprendre del que s’ha viscut, i trobar força i empenta per estar disponible al que la vida ens regali.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Publicat el 3er volum de “Secretos para una salud superior”

Ja us havia comentat la meva col·laboració en la col·lecció “Secretos para una salud superior”, amb l’aparició del 3er volum queda així:

  • Volum 2, 2a part. Psicoteràpia de Orientación Psicoanalítica. On s’explica de manera sintètica les bases d’aquest treball.
  • Volum 3, 1a part. Abac Psicologia. On es presenta la tasca que desenvolupem al centre.

Teniu més informació al web www.secretosaludsuperior.com

Fer de psicòleg en temps de crisi

Tal com us vaig comentar, us ofereixo el contingut de la conferència que vaig fer el passat 29 de novembre a l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques:

Justificació

En aquests moments socials de crisi profunda en moltes dimensions cal, més que mai, que cadascú sàpiga en quin lloc està. Tenim l’oportunitat d’analitzar el recorregut que hem seguit per arribar fins aquí i promoure els canvis necessaris per seguir endavant d’una altra manera.

Des del nostre lloc professional i com a ciutadans hem de tenir ben definit quin és el nostre paper i jugar-lo bé. És responsabilitat de tots el compromís social i personal, en definitiva humà.

No es tracta de fer avui un acte reivindicatiu, però certament la realitat amb la qual hem de treballar diàriament tots els professionals de la salut ens porta irremeiablement a tenir en compte això. Continua llegint

Presentació del llibre “Secretos para una salud superior”

La societat  pren consciència de la necessitat d’entendre la salut com un fet integral de l’ésser humà. La salut és un equilibri entre les dimensions: física, psíquica i social. Aquest equilibri, personal i intransferible, que cadascú ha de buscar a partir de les seves capacitats, recursos, il·lusions, etc, i que en cas de necessitat disposa de professionals que l’ajuden.

La salut ja no s’interpreta únicament i exclusivament com la manca de malaltia, com antigament s’entenia des de la medicina tradicional. Afortunadament s’ha ampliat el ventall, i es valora la complementarietat de tots els vèrtex implicats.

Portada del llibreHe tingut l’oportunitat de participar en l’edició del segon volum de la col·lecció: “Secretos para una salud superior“, un compendi de tècniques psicològiques, mentals i espirituals dirigides a la recerca de l’equilibri què feia esment. Aviat sortirà el tercer volum, en el qual també hi participo i espero que us sigui d’utilitat.

La meva aportació ha sigut explicar en què consisteix la psicoteràpia d’orientació psicoanalítica. La teoria psicoanalítica, base de moltes escoles teòriques, va obrir una porta al saber envers el funcionament de la ment humana. Ha evolucionat, hem aprofundit en molts aspectes teòrics i tècnics i des de la formació continuada, que fem la majoria dels professionals, seguim obrint noves maneres d’abordar el malestar en el dia a dia.

En aquesta època en què vivim pot resultar de gran ajut obrir el ventall de possibilitats a l’hora de fer front a les dificultats. Cada situació de crisi és una oportunitat per ressituar-nos i créixer, malgrat el patiment que això implica. Certament hi ha un munt de propostes que ens poden ajudar, cadascú i en cada moment haurà de trobar aquella que li resulta més adient.

Desitjo que aquesta divulgació permeti avançar en aquesta direcció.

Podeu consultar la web del llibre per obtenir-ne més informació.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Senyals d’alerta que ajuden al diagnòstic diferencial entre patologies orgàniques i mentals.

Faré una reflexió sobre una part del treball a la consulta. D’una banda, cal saber com podem detectar aspectes psicològics que poden emmascarar un diagnòstic mèdic i dificultar el procés de curació del malalt, i d’una altra, com canalitzar aquestes demandes quan tenen prou rellevància com per ser ateses específicament.

1. Consideraciones generales

1.1. La persona és un tot indissoluble: física – mental

En les nostres consultes (mèdiques, psicològiques…) atenem  persones que es dirigeixen a nosaltres,com a clínics que som,amb una demanda d’ajut. Són persones que tenen una estructura física i mental complexa. Aquesta estructura és un tot indissoluble en permanent interrelació, intercomunicació. Podem estudiar parcel·les, aspectes de la persona, però a l’hora de fer un diagnòstic hem de tenir una perspectiva global, integrada, un vèrtex que ens permeti veure, en la mesura del possible, la seva complexitat.

1.2. Cada professional té la seva àrea d’estudi

En funció de la formació teòrica i pràctica que tingui cadascú, centrarem el nostre estudi en aspectes concrets i en ocasions necessitarem d’altres professionals que ens aportin la seva mirada, per poder avaluar la situació que estudiem.

Sovint els nostres pacients fan demandes adequades.

vg. Si es trenquen una cama van al traumatòleg.

Però de vegades es donen situacions on el malestar és més generalitzat, o més confós, o abasta més facetes, llavors hem de disposar d’elements que ens facilitin la diferenciació dels camps que s’haurien d’estudiar per a un bon diagnòstic, assumir-ne els que ens pertoquen i orientar el pacient als professionals que han de col·laborar en la tasca que tenim per davant.

1.3. La somatització

Un concepte clau és la somatització. Bàsicament entenem per “somatització” la via que la ment troba per expressar un malestar emocional a través del cos. No és un mecanisme conscient ni subjecte a la voluntat. Ho hem d’entendre com un símptoma, una senyal.

Un fet o un pensament pot desencadenar un cert malestar. El sentit comú ens diria que la resposta lògica és buscar una manera de restablir l’equilibri , però de vegades no estem receptius a la nostra vulnerabilitat i obviem aquell malestar. Si persisteix tant el focus del malestar com la nostra actitud d’ignorar-l la ment busca la manera de donar aquesta senyal de forma més contundent i incrementa el nivell de malestar. Habitualment els primers senyals no són una patologia clínica, poden ser alteracions del menjar, la son…. però en la mesura que els seguim ignorant s’intensifica fins al punt de poder desenvolupar una malaltia.

vg. Avui en dia ja és clar per a tothom que una preocupació important es pot traduir en mal de cap. El cap ens fa mal, sabem que el motiu és una discussió, un problema laboral…i no ho podem evitar. Podem utilitzar medicaments per rebaixar el dolor, però cal que trobem la solució a l’origen del problema o la manera de suportar el malestar sense emmalaltir.

Segurament la pregunta és: per què obviem el malestar o els primers senyals?”, probablement perquè hem sobrevalorat la nostra capacitat de fer front a aquella situació, o perquè ens sentim amb pocs recursos mentals per fer-hi front. És molt habitual en les primeres sessions de treball psicològic acceptar que una situació ens ha desbordat. Hi ha persones que per la seva estructura de personalitat tendeixen a minimitzar l’impacte emocional de les situacions que viuen. Sovint et diuen “si sempre ho he fet així”, o “això no era tan important”. En definitiva, les defenses que els ha impedit prendre consciència de tot allò.

Depenent d l’envergadura de la situació caldrà valorar què prioritzem pel que fa a l’estudi clínic. Però hem de diferenciar”obviar” de “prioritzar”. Tant desencertat és el metge que obvia la patologia mental com el psicòleg que obvia la patologia física.

1.4. Contíinuum entre salut i malaltia

Històricament s’ha pensat que la frontera entre la salut i la malaltia era molt evident.

És possible que en certes disciplines això sigui així, però no en totes.

vg. Un tumor hi és o no.

El grau de malestar de vegades dóna idea de patologia i de vegades de salut.

vg. Per una persona a la qual se li diagnostica una malaltia greu el més sa és que s’amoïni. El fet que no ho faci ens haurà de fer pensar en si està distorsionant la realitat, sobretot pel que implica en les cures que necessita. En la mesura que una persona pren consciència de la malaltia té més possibilitats de cuidar-se.

2. Recollida de dades

2.1. Què ens diuen i com ens ho diuen

És un moment fonamental i, depenent del tipus d’escolta que fem obrirem o tancarem possibilitats. Hem d’escoltar què ens diuen i com ens ho diuen. En la mesura que posem atenció delimitarem l’objecte d’estudi, qui és el nostre pacient: un membre, la família, la relació entre ells…

vg.: En una consulta pediàtrica, una mare exposa: la seva preocupació perquè un nen petit no menja. No és el mateix:

  • si el nen està apàtic, perd pes, no gaudeix del menjar, li agraden poques coses …
  • o si “cada hora de menjar em poso nerviosa, ja no se com fer-ho perquè mengi, aquest nen acabarà amb mi, doni’m unes vitamines, al final es posarà malalt…”

És normal que una mare pateixi davant la inapetència d’un fill, però és important veure on és el pes de la preocupació, si en l’estat de salut física del fill, en les causes psicològiques que es vinculen amb la inapetència, en el neguit de la mare davant la impotència que sent…

L’abordatge podria ser ajudar-la perquè ella vegi on centra la seva preocupació, valorar la salut física del nen i segons el resultat ressituar  la mare, que ella mateixa vegi quin és el seu motiu de preocupació i si es correspon amb la realitat. A partir d’aquí pensar en quina part pot assumir el metge i quina no.

Cal destacar la importancia de la mirada. La possibilitat de mirar a la cara o als ulls de la persona a qui parlem dóna senyals de si busquem o no una comunicació transparent. Sovint quan una persona està en una situació de patiment te dificultats per establir una mirada connectada amb l’altre i, tan aviat pot adoptar una mirada esquiva com una mirada que et traspassa o et demana auxili. En última instància és un element que cal valorar per veure quin tipus de comunicació estableix.

2.2. Qui escolta

Hem de tenir en compte també qui escolta, es a dir el metge, infermera… qui sigui que atén aquell cas. I si la situació que ens presenten ens afecta d’alguna manera.

vg. Seguim l’exemple de la mare amb un nen que no menja. Si el metge és una persona inapetent o té un fill inapetent, és probable que l’escolta sigui diferent. Una persona inapetent que ha suportat el malestar de la mare reaccionarà amb més ràbia i impotència contra la mare que té al davant. Una persona amb un fill inapetent se sentirà més solidària amb aquella mare.

Aquest és un tema complex i en principi no és el tema de la xerrada, però és important tenir-ho en compte. De vegades la nostra pròpia experiència ens ajuda a la nostra professió, però de vegades ens fa males passades i ens dificulta un bon abordatge.

2.3. El que és “normal”

Un altre punt important és aclarir terminologia subjectiva, especialment la paraula “normal”.

vg. “Fins a quina edat es va fer pipi el nen?” “El normal”.
“Més o menys recorda?” “Si fins els 9 anys, com molts de la família”.

Els nens a partir dels 2 anys, com a edat habitual van controlant els esfínters.

2.4. Identificació del pacient

En fi, de mica en mica, a partir de la presentació que es fa en la demanda hem d’identificar:

  • L’objecte d’estudi: qui serà el pacient
  • El camp d’estudi: especialitat mèdica, psicòleg,…

Haurem de fer les preguntes pertinents per delimitar-ho.

3. Senyals d’alarma

3.1. Impossibilitat de centrar l’objecte d’estudi

En el moment de prendre  les dades necessàries per identificar l’objecte d’estudi, ens trobem amb persones que amplien el ventall de simptomatologia cada vegada que sembla que hem arribat al punt neuràlgic. Ens condueixen per un tortuós camí que no ens dur enlloc. Malgrat els intents de centrar el tema no és possible. Certament això no s’ha de confondre amb persones que tenen situacions físiques amb complicacions o múltiples malalties que podrien explicar la complexitat dels símptomes.

vg. Seguim l’exemple de la mare i el nen, es va passa de l’un a l’altre, o d’altres fills sense possibilitat de diferenciar de què estem parlant.

3.2. Repetició del símptoma

Si recuperem la idea que abans comentava en quan a la somatització podem ampliar-la referint-nos a la repetició del símptoma.

Tots hem dit “aquest és el punt feble” fent referència a una part del cos que emmalalteix de manera reiterada en determinades circumstàncies. Vindria a ser el camí que ha trobat el malestar emocional com a senyal d’alerta quan alguna cosa no va bé dins nostre.

No es tracta de fer receptes infal·libles. No dubto que hi ha situacions que poden entendre’s des d’una altra perspectiva, però sovint tenir aquest punt de vista estalvia malestar, analítiques o proves més complicades, i fonamentalment no s’allarga el poder abordar de manera adequada aquella patologia.

vg. Taquicàrdies, mals de caps, o fins i tot constipats, al·lèrgies…que sempre coincideixen amb situacions d’estrès de la persona en qüestió.

3.3. Concordança entre patologia i reacció emocional

El fet que davant d’una malaltia física aparegui una preocupació entra dins del que és normal i esperable, però hem de posar especial atenció quan observem que hi ha una desproporció entre la malaltia i la reacció emocional.

vg. Per una dieta fer una depressió.

3.4. Evolució de la malaltia

Quan s’ha aconseguit identificar la situació que s’ha de tractar i es comencen a fer recomanacions o proves i en lloc de veure com redueix l’ansietat inicial, aquesta s’incrementa. És una senyal per avisar que no s’ha arribat a entendre la situació, és a dir, no s’ha arribat a veure que no s’ha abordat el patiment emocional.

O bé, que malgrat l’ansietat inicial envers la malaltia, no s’han pogut seguir les pautes clíniques marcades. És un element més a valorar.

vg. persones que vénen molt angoixades i que són capaces de seguir les indicacions i empitjoren o no alleugereixen el seu malestar.

4. Quan i com derivar al psicòleg

Un cop hem arribat a la conclusió que una part de l’abordatge d’aquell cas l’haurà de fer un psicòleg per tal de donar una solució integral, cal tenir cura de com es planteja.

4.1. Acompanyament emocional

Quan una persona va al metge a exposar el seu patiment emocional és evident que no té massa present que no ha anat al lloc adequat, per tant cal fer una aproximació al seu malestar per no convertir la derivació en una agressió.

En ocasions fer aquesta recomanació sense l’acompanyament necessari, a part de viure’s com una agressió, dificulta la presa de consciència. Sobretot, i no és estrany, quan va acompanyat de comentaris despectius del tipus: “això és psicològic”… com si fos “cuento”.

De vegades aquest camí és curt i de vegades no tant. Quan veiem que una persona té serioses dificultats per acostar-s’hi cal que poc a poc donem pinzellades, insinuar que potser hi ha més elements que hi estan implicats com: “potser això el preocupa molt i al final ja no sap que pensar”, “potser vostè mateix s’adona que el fet de no dormir, no menjar, no treure’s’ho del cap és exagerat”.

vg. Persones amb ansietat: és tan fàcil com explicar que la simptomatologia física pot remetre, en part, amb medicació però quan es dona el cas, indica que la persona té alguna manera d’abordar la vida que l’aboca a l’ansietat i per tant una revisió a nivell psicològic li facilitarà buscar d’altres alternatives per utilitzar millors mecanismes que li permetran d’altres estratègies millors que disminuiran l’ansietat.

4.2. Generar espai mental per plantejar un altre abordatge

Del que es tracta és de crear un espai mental que permeti prendre una mínima distància i poder calibrar més elements a l’hora de definir “què passa”. Sovint davant d’una dificultat de l’estil que sigui prenem una camí, una única via, una única direcció. Afortunadament en la majoria de circumstàncies hi ha més d’un camí, hi ha més d’una possibilitat. Ajudar a crear aquesta nova dimensió permet una flexibilitat necessària per fer front a situacions multifactorials.

El fet de parlar en condicional, el fet de precedir les afirmacions del “potser” permet:

  • calibrar progressivament la reacció al suggeriment
  • crear paulatinament aquest espai mental

Fins i tot si tenim previst fer unes proves per valorar l’estat físic es pot esperar a tenir els resultats per poder acompanyar la idea de quina part es pot assumir i quina seria millor un altre especialista.

vg. Potser a més a més de la malaltia pateixes molt i això no deixa recuperar-te més fàcilment…. potser podríem pensar en algun altre tipus de suport, d’ajut, per alleugerir el malestar, per evitar recaigudes…

4.3. Abordar el nostre camp terapèutic

El que mai és aconsellable és fer recomanacions que s’escapen de la nostra competència perquè llavors som nosaltres els que entrem en el terreny de la confusió. Moltes vegades es donen pautes que lluny d’ajudar a prendre consciència ens allunyen i s’estimula al malalt a fer consultes en el lloc equivocat. Moltes consultes mèdiques estan plenes d’hipocondríacs (persones que permanentment se senten malaltes físicament i que tenen por d’emmalaltir) que no poden millorar perquè realment no se’ls atén.

4.4. Situacions habituals de patiment emocional

En general podríem dir que hi ha situacions que implícitament comporten un patiment emocional extra i que són més susceptibles d’acompanyament:

  • malalties cròniques
  • de llarga evolució
  • terminals
  • situacions de dol, que tot sovint acaben amb l’etiqueta de “depressió” i es mediquen innecessàriament.

Aquestes situacions generen per se  un patiment considerable. Això no vol dir que tothom necessiti el suport d’un psicòleg, hi ha persones amb molt bons recursos per fer front al patiment, però de vegades no és així i un bon acompanyament emocional fa la vida millor i la malaltia més suportable. Encara que no curi la malaltia pot ajudar perquè no sigui el catalitzador pel qual passa tota la vida, i que impedeix, gaudir d’altres aspectes sans, bons i necessaris.

4.5. Idees generals sobre els treballs terapèutics amb els psicòlegs

El treball del psicòleg és: ajudar a generar un espai i temps mental que permeti una mirada diferent. No tothom sap com funciona l’abordatge psicològic i això fa que no es contempli aquesta sortida com una mesura eficaç i necessària.

Breument diré que el procés habitual és:

  • Procés diagnòstic i resultats. Entrevistes i test (si cal) per determinar l’estat emocional i l’entrevista de resultats on es parla d’això i es fa una indicació terapèutica quan cal. Poden ser unes 4 o 5 entrevistes.
  • Enquadrament del tractament. En el cas que calgui, es parla de com es dura a terme aquest abordatge.
  • La durada dels tractaments no sempre és fàcil de determinar, però en la mesura que es fa el treball si que es veu quina evolució té i per tant el mateix pacient en va fent una valoració conjuntament amb el terapeuta.

Cloenda

Com a punt final és important destacar la necessitat d’un treball de cooperació entre els professionals que atenen un mateix pacient per poder aconseguir el que inicialment deia, és a dir, tenir una visió integrada de la persona per a un millor diagnòstic i un millor abordatge terapèutic que en definitiva reverteix positivament sobre la salut mental i física del pacient i la família

 

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta