Una nova relació és possible

L’ésser humà és social per naturalesa. La relació amb els altres existeix des del moment de la concepció, ja amb la mare. Al llarg de la vida es viuen experiències que deixen les empremtes que dirigiran, conscientment o inconscientment, aquesta dimensió de la nostra persona.

El nucli familiar, en què creixem, ens aporta la base que ens permetrà sortir al món amb un equipatge emocional que ens impulsarà a conviure d’una determinada manera. En moltes ocasions, aquests fonaments permeten establir unes relacions equilibrades i satisfactòries que ajuden a gaudir de la vida. S’aprèn a reconèixer les necessitats afectives, a buscar la manera adequada de satisfer-les, en harmonia amb l’entorn, a desenvolupar-se com a persona integrada i capaç de viure en equilibri les facetes humanes (afectivitat, intel·lectualitat, salut, treball, grups socials…).

Però no sempre és així. De vegades les vivències, i les interpretacions que d’elles se’n fan, ens porten a una deriva que dificulta, o fins i tot impedeix que, les relacions siguin gratificants.

Quan es pensa en una relació de parella, probablement se’n té una idea, una fantasia de com agradaria que fos. Habitualment s’intenten conjugar dos aspectes: el racional i l’emocional. En funció del tarannà de cadascú, es donarà més rellevància als uns o als altres. Quan s’està en disposició de cercar parella, s’intenta seleccionar, de manera més o menys activa segons cadascú, aquella persona que s’apropa més al desig, algú amb qui poder dur a terme aquell projecte imaginari. Un projecte que organitza i esglaona les prioritats, les creences, els valors, en termes generals: com volem viure la vida en parella.

Un element que de cap manera es controla en tot el procés de l’emparellament és l’enamorament. Se n’ha parlat llargament sobre el tema, però en definitiva acaba sent una emoció incontrolada que empeny cap a una persona. Si apareix, sembla que la racionalitat no té lloc i això pot fer que obviem aspectes importants del projecte, si no esdevé, manca un ingredient necessari per consolidar la parella. Que no aparegui inicialment tampoc és senyal que no pugui anar emergint de mica en mica. En l’enamorament s’emfatitzen uns aspectes i d’altres s’ignoren, cal mantenir un contacte amb la realitat per no acabar tenint una imatge de la parella massa distorsionada, massa a la mida de cadascú.

Establir una relació de parella pot implicar tot el nostre ésser i aquest és el motiu pel qual és tan transcendent. Quan es va desenvolupant una relació fonamentada en l’honestedat, ràpidament es posa en solfa el projecte individual que anirà prenent una forma compartida i apareixeran els conflictes, inherents a l’ésser humà. La clau de la parella serà trobar la manera de gestionar aquests conflictes buscant la compatibilitat i la complementarietat, no pas forçant o negociant canvis que tard o d’hora es faran insostenibles.

És cert que moltes vegades es poden compatibilitzar molts aspectes, però també és cert que, a voltes, alguns d’importants ho fan impossible i el trencament és inevitable. Això pot deixar en una situació emocional fràgil, ple de dubtes, envers aquell projecte, envers la capacitat de triar la persona adequada i amb poca esperança de trobar un bon company de viatge.

La relació sempre és cosa de dos i per tant és bo i necessari que després d’un trencament se’n faci una anàlisi de les causes que ens han dut al final. Cal revisar la coherència del projecte i de les actituds. Sovint som poc conscients que volem una cosa però no obrem en conseqüència i generem contradiccions.

En cada relació, curta o llarga, podem aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos que fins llavors desconeixíem i això permet fer un pas endavant per arribar a complir el nostre desig, un desig que també madura i evoluciona en funció de les experiències.

Anar descobrint-se en la complexitat, en la interrelació que s’estableix entre les facetes de cada membre de la parella, fa que cadascuna sigui única i irrepetible.

Per contra, quan no es pot processar bé l’experiència, pot convertir-se en una empremta que dificultarà properes relacions. De vegades, abocats a repetir inexorablement els mateixos patrons, de vegades buscant el pol oposat al que s’ha tingut.

Estem vivint un moment històric que ens permet, amb plena normalitat, molts tipus de parella. Això facilita que les persones puguin establir diferents tipus de vincles, uns més complets, d’altres més parcials. Tenim la possibilitat d’ajustar a la nostra mesura la parella que podem tenir, sense quedar encotillats en un model que no és el nostre.

Hi ha gent afortunada que no necessita moltes experiències per trobar la seva parella, i en canvi d’altres necessiten un llarg pelegrinatge fins a aconseguir-la. Sigui d’una manera o d’una altra, quan una persona pren l’opció de vida en parella, val la pena mantenir l’esperança que allò és possible i que només és qüestió de temps i creixement personal per gaudir-ne.

Quan una relació acaba val la pena donar-se un temps per fer el procés necessari que permet aprendre del que s’ha viscut, i després, si és el desig, trobar força i empenta per estar disponible per al que la vida ens regali.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Els divorcis després de l’estiu

Il·lustració de dona aclaparada amb la família a la platjaQuan s’apropa l’estiu i sovint també les vacances, això es converteix en un tema de conversa a la feina, a casa: “que farem aquest any per vacances?”. Poder triar ens dóna la possibilitat de pensar en el que ens agradaria fer, en el que podem fer, o en el que considerem que hem de fer. L’habilitat per resoldre aquest trencaclosques donarà el resultat final. Malgrat que el moment social en què estem vivint estimula poc que reflexionem sobre com vivim, els encarregats de les estadístiques ens parlen dels percentatges de ruptures de parelles, i de com aquests percentatges s’incrementen posteriorment al període vacacional. Els fets s’imposen, caldrà aturar-nos una mica, si més no, per poder valorar la transcendència d’una bona gestió del nostre temps de lleure.

Les vacances formen part del projecte de vida que elaborem quan vivim en parella, conjugar dues maneres de ser i de viure, compartir el que tenim en comú i complementar-nos en la diferència. Trobar l’equilibri entre els espais compartits i els espais personals. Fàcil de dir, difícil de fer i difícil de mantenir al llarg dels anys.

Quan la parella es converteix en família la complexitat s’incrementa considerablement, cada membre que s’afegeix aporta les seves il·lusions però també les seves necessitats. I certament tot sovint són molt diverses. Justament aquesta diversitat és la que posa en evidència les prioritats de cadascú i arran d’això es poden obrir ferides difícils de guarir.

Les vacances no són únicament un temps per organitzar activitats engrescadores o descans paradisíacs, també representen un espai-temps que permeten copsar com les persones més rellevants en la teva vida saben gaudir de complaure a l’altre i renunciar, en part, al propi desig. Es posa a prova la capacitat de tots els membres de la família de poder gaudir de l’experiència del compartir, d’estimar i de ser estimat.

Però quan les vacances es converteixen en una part més de la rutina, de la inèrcia, del que toca…llavors poden ser devastadores. Són una trobada cara a cara amb la limitació i la impossibilitat de conciliar tot el que he esmentat. Poden convertir-se en una posada en escena del desencontre, del desamor, de l’apatia, de la indiferència. Sentir profundament aquestes sensacions acaba generant un desassossec que desemboca en un punt i final a un patiment, la separació. No són les vacances les que generen la separació sinó l’evidència de que el temps que teníem per dedicar-nos els uns als altres ha fet palès que això no funciona, que la relació que va donar un altre sentit a la nostra vida està en un punt mort. No tothom opta per la separació legal, però l’emocional s’ha fet inevitable.

Tal com enunciava en un principi, la transcendència del temps lliure radica en el fet que pot ser un temps que ens permeti viure una trobada que restauri allò que durant l’època de treball es fa complicat, un temps de continuïtat en el nostre projecte, però també un temps que mostri el desencís. Amb consciència o no, anem vivint la vida segons les nostres eleccions i cadascuna determina el pas següent.

Que tingueu unes BONES VACANCES!.

Marga Pérez i Herms.

Psicòloga i Psicoterapeuta

El divorci. Com cuidar dels fills.

És el divorci un fet traumàtic peR Als fills?

Nen entre el pare i la marePer trauma entenem aquella vivència de forta intensitat emocional que impossibilita donar respostes adequades en d’altres situacions. L’organització psíquica de la persona queda, en gran mesura, afectada per ella, i distorsiona la relació amb els altres. És a dir quan una cosa causa un impacte que marca negativament la nostra manera d’entendre la vida i la relació amb els altres, sembla que tot acabem veient-ho igual.

El divorci sempre és un fet molt dolorós per a tothom: pares, fills, avis, tiets etc. però dependrà de: com ho comuniquem, de quines raons donem, de si ambdós pares poden fer costat als fills en el procés que se’n derivarà d’adaptació a la nova situació les conseqüències seran diferents. El punt vulnerable serà el poder sentir-se segurs i tranquils en d’altres relacions personals.

Per als pares exactament igual, s’ha de fer un llarg i dolorós procés abans de poder dir si ha estat traumàtic o no, cal posar molt de sentit comú i abordar la situació amb la gravetat que té per no ser traumàtic,també cal diferenciar els elements que han conduit a la ruptura i cal assumir la part de responsabilitat que correspongui a cadascú.

Aspectes bàsics a tenir en compte.

D’entrada cal diferenciar la funció de pares de la relació de parella.

Cal poder veure aquestes dues coses per separat. Dues persones poden no continuar sent parella perquè no troben la manera de tirar endavant el seu projecte comú, però han de continuar exercint les funcions parentals amb els seus fills (educar, cuidar, potenciar les seves capacitats de manera integrada etc.). Una cosa és renunciar a la vida de parella i l’altra renunciar a ser pare o mare.

Poder diferenciar això permetrà: poder respectar-se en la funció de pares, pensar conjuntament en els fills i no utilitzar-los amb més o menys consciència per fer-se mal, i posar realment punt i final a un projecte per poder començar-ne un altre.

Un altre aspecte essencial és la intensitat amb la qual es viu tot: la sensació de fracàs pels projectes truncats, la desvalorització de tot plegat, la incomprensió del perquè les coses han derivat cap aquella direcció i un llarg etc. Tot es viu amb una forta intensitat, conviure amb sentiments hostils molt intensos es fa difícil, genera moltes ambivalències, posar-se d’acord és francament difícil, però cal.

Com DONAR SUPORT als fills.

D’entrada cal donar una explicació del canvi que es produirà, si pot ser conjuntament millor, perquè els fills ho entenguin com una decisió dels pares.

Cal adaptar en la mesura del possible aquestes explicacions a l’edat dels fills.

Cal preservar els fills del sentiment de culpa que tindran. Ells són conscients que tenir fills genera situacions difícils, compromeses. El que cal és poder mostrar com el fet de no poder trobar solucions conjuntes no depèn dels fills sinó dels pares.

Poder mantenir respecte per l’altre progenitor és imprescindible. Difícilment ens respectaran els fills si no som capaços de respectar les persones que ells estimen. No hem de perdre mai de vista que el fet que nosaltres no estimem aquella persona no implica que el fill també ha deixat d’estimar-la, i és bo que sigui així, gairebé sempre.

Cal donar molt de temps perquè els fills s’adaptin a la nova situació, se sentin tranquils i ben cuidats. Poden passar anys fins que realment tot això només forma part de la vida i no és una ferida oberta. Han d’elaborar el dol, la pèrdua que suposa no tenir un dels progenitors a casa. No podem tenir pressa, ni cal que ens enganyem pensant que no els afecta. Si prenem aquesta postura segurament se’ns passaran moltes coses per alt i no els podrem fer costat en aquest llarg procés.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta.