Cuidar als pares

La vida és un llarg camí en el qual anem transitant per etapes que ens requereixen el desenvolupament d’habilitats, recursos, defenses…instruments que ens acompanyaran fins a la següent etapa.
avia-amb-netesQuan arribem a la “meitat de la vida”, normalment, els nostres pares encaren la seva etapa final. Aquells que durant anys van ser el nostre confort, ara precisen del nostre escalf i cures per viure dignament el seu ultim tram.
Afrontar aquest acompanyament no és senzill, s’hi posen en joc molts factors: la nostra disposició emocional a cuidar d’ells, la nostra vida quotidiana organitzada en funció de les nostres necessitats, la dels nostres fills si en tenim, el tipus de feina que fem, i un llarg etc.
Anar generant un espai mental i físic per la cura dels nostres pares, posarà en evidencia el nostre vincle amb ells, la possibilitat d’intercanviar les funcions passant de cuidats a cuidadors en alguns aspectes, les afinitats, les discrepàncies, els conflictes no resolts,…
Malgrat que alguns diuen que els avis són com nens petits, hem de poder fer lectures més curoses de la realitat. Depenent de les situacions i les malalties, potser haurem d’anar assumint decisions per ells, fora bo poder tenir en compte, en la mesura del possible, els seus criteris de vida, serà un mostra d’amor i respecte, però no són nens petits, són adults que requereixen ajut. No es tracta d’un sacrifici permanent sinó d’un equilibri entre les necessitats i les possibilitats reals de tots plegats, això comportarà renuncies per ambdues bandes i no sempre és fàcil. Un bon assessorament mèdic ens facilitarà la previsió referent a l’evolució, ens ajudarà a anticipar situacions i poder pensar amb més calma les possibilitats que tenim per davant.
Quan aquesta cura la podem compartir amb altres germans pot ser més senzill envers el temps de dedicació i tenir diferents punts de vista a l’hora de decidir, però també comportarà consensuar les maneres personals d’afrontar aquestes cures, tenint en compte el vincle de cada fill amb els pares i els vincles fraterns, que no sempre ho faciliten. Si els pares han creat una família capaç de contenir el malestar i les relacions permeten mantenir un bon nivell de diàleg, anirà fluint. Si les relacions no ho permeten, el patiment serà elevat, els fills sentiran que atenen als pares i els pares no se sentiran atesos pels fills.
Com en altres situacions de la vida, que segurament hem viscut, en moments difícils les actituds s’intensifiquen. De vegades entre germans es pretén trobar fórmules igualitàries, tothom ha de col•laborar per un igual. Les famílies mai són igualitàries, sempre és més realista que cadascú assumeixi el que pugui tenint en compte els vincles, l’important és que quedin les necessitats cobertes, qui proporcioni el benestar és menys rellevant.
Quan una persona sense germans ha de fer-hi front, també serà un reflex de la seva vida, haurà de seguir gestionant el malestar envoltant-se d’amics, parella, institucions, que facin més viable l’etapa.
mare-i-fillaContemplar el deteriorament progressiu d’uns éssers estimats mai és fàcil, ens confronta profundament amb la realitat que la mort forma part de la vida, tot i que la nostra cultura no ho estimula gaire.
Davant les vicissituds acostumem a posar més pes en els aspectes negatius que en els positius, allò del “got mig ple o mig buit”. Si podem afrontar aquesta etapa, posant en valor tot allò que els nostres pares ens han regalat, començant per la vida, el llegat immens que ja forma part de la nostra essència i acceptant els aspectes que no sempre ens han agradat, però que també hi son, probablement podrem trobar maneres concretes de cuidar d’ells fins al final, això ens confortarà profundament quan la seva presencia es vagi transformant dins nostre i ens retrobem amb ells en el nostre pensament. Seguiran sent unes figures de referència amb les que hi vivim conciliats.
Quan les nostres relacions humanes són així de confortables la nostra vida és millor i més sana.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

La dieta emocional

Tots hem sentit explicar les bondats d’una dieta variada i equilibrada per tenir una bona salut física, la dieta mediterrània. Pensant en la salut mental veig que la recomanació també és encertada.

dues-persones-que-es-miren

Quan ens donem l’oportunitat d’observar el nostre pensament, d’aturar-nos a mirar endins, podem gaudir de les sensacions que generen els records bonics, notar la tensió de les imatges doloroses, sentir el confort de les abraçades rebudes, i així un ampli ventall d’emocions i sensacions que ens fan un recorregut per la nostra vida a través del pensament.

Quan ens donem l’oportunitat d’observar les persones del nostre entorn, d’aturar-nos a mirar enfora, les nostres percepcions ens evoquen un munt de sensacions i emocions. Si ens mirem amb algú conegut, probablement sabrem quin és el seu estat d’ànim, fins i tot de vegades amb un desconegut podem captar com està. El somriure, la mirada, la tensió de la cara, la seva postura corporal… tot ens informa de quin és el seu estat d’ànim; els nostres pensaments i les nostres emocions s’expressen a través del nostre cos. El nostre cos parla de la nostra ment.

Quan ens donem l’oportunitat d’observar el món, també ens parla. Una música, la llum, el sol,… tots els estímuls externs també ens generen sensacions i emocions que influeixen en el nostre estat d’ànim.

Així doncs, aquest flux entre els pensaments interns, els elements externs, i el diàleg entre ells va creant l’estat emocional, que si ens donem l’oportunitat, serem capaços d’observar. Algunes persones relaten la sensació de vertigen quan veuen que “el cap no s’atura”, deixar la ment en blanc és ben complicat. De vegades la velocitat del pensament és supersònica, les idees, les imatges, es van succeint sense parar, no podríem posar-hi paraules al mateix ritme, ni que ho intentéssim. La ment és ben complexe, ens pot generar ben estar però, també, tot sovint els pacients pregunten què poden fer per sentir-se millor quan la seva ment està sobrepassada. La meva primera resposta és: diverteix-te. És fàcil de dir, però quan una persona està patint, que n’és de difícil!!

mirant-paissatge-2

Aquí entra en solfa la recepta de: “dieta variada i equilibrada”, per alimentar bé el nostre pensament i recuperar el benestar emocional. La recepta és: equilibri entre el temps de treball, lleure i descans. I això serveix per a adults, pels joves, pels infants.

Habitualment, el temps destinat al treball i el tipus de treball és força estable. Segur que si tenim una feina que ens agrada i uns companys als quals apreciem, la jornada laboral serà plàcida. I si no és el cas, doncs cal posar prou distància emocional per valorar el que ens aporta quant a estabilitat econòmica i no dedicar-hi massa emotivitat. Pels infants l’escola seria l’equivalent, segur que una escola que estimuli bé les capacitats i respecti els ritmes personals serà més agradable.

El temps destinat al descans també aniria bé que fos estable, cadascú necessitem un temps que anirà variant amb l’edat i depenent de l’activitat. Fóra bo que cadascú fes una valoració acurada de quin és el seu temps de descans i el respectés. Respectar el propi descans és respectar-se un mateix, i ajudar als fills perquè ho aprenguin és un gran regal que els hi podem fer com a pares.

El tercer element de la recepta, el temps de lleure, és el que ens dóna més joc en la nostra “alimentació emocional”.

En la mesura que som capaços de donar una “dieta variada” d’esbarjo, equilibrem la nostra ment. El fet de realitzar activitats diferents, sols o acompanyats, dóna una varietat d’estímuls. L’efecte que produeix serà el mateix que si fem una sessió de gimnàs en la que treballem una mica tots els muscles i uns bons estiraments, en sortim nous.

liceu-musicaOcupar bé el nostre temps lliure fent activitats que ens agraden, que ens estimulen, que ens relaxen, que ens diverteixen, que ens interessen, que ens cansen físicament, que ens entretenen… va satisfent els nostres espais mentals i aquests s’equilibren. No es tracta de buscar una cosa que reuneixi molts requisits, això és complicat, anar variant és més simple i possible.

Està clar que les persones que tenen un hobby això no ho necessiten tant, ja tenen la manera d’evadir-se en el seu món de fantasia amb aquella activitat, el confort que senten els ajuda a trobar el seu equilibri. No hem de confondre hobby amb “addicció”. El hobby és l’activitat que ens ocupa en el temps lliure, l’addicció ens allunya de responsabilitats i necessitats, deixem de fer coses necessàries per aïllar-nos, refugiar-nos, amagar-nos del patiment emocional. Per la resta dels mortals sense hobby, la recepta és eficaç.

Quan ens sentim tristos, perduts, rebusquem en els records i trobarem coses que en altres moments han sigut agradables per nosaltres, fins i tot coses que ens hauria agradat fer i mai hem trobat el moment. Cal ser bondadosos amb nosaltres mateixos i respectuosos. Cal detectar les necessitats i trobar la manera de resoldre el nostre estat de desequilibri. I malgrat la por de no quedar satisfets o la por de no sortir del nostre estat de depressió, confusió, o desassosseg, segur que de  mica en mica ens en sortirem. Cal perseverança, al final hi ha premi!!

rellotge-analogic-2De vegades a grans problemes busquem grans solucions, a voltes cal, però de vegades a grans problemes hi ha solucions molt simples, coses de cada dia: passejar, fer ganxet, fer pastissos, aprendre informàtica, participar d’un moviment social, una bona companyia, fotografiar, cantar, fer esport, i un llarg etc. Algunes costen diners i d’altres no, en definitiva omplir de bons aliments la nostra ment sempre fa bé.


Hi ha persones que necessiten aturar el seu ritme frenètic dedicat a la “feina” del món laboral, de casa, dels fills. D’altres necessiten augmentar el seu ritme, no quedar-se a casa mirant programes de TV de manera sistemàtica, programes que fan servir per viure la seva vida a través de personatges. Cadascú veurà per on es desequilibra i per on ha de retrobar el seu benestar emocional.

Endavant amb la bona cuina emocional!!

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Reinventar-se

Em resulta curiós observar, com, de tant en tant, la nostra societat necessita canviar el nom de les coses. Sembla que posar un nom diferent canvia allò que denomina.

Últimament a tot arreu es parla de “reinventar-se”. Alguns en parlen en un to trascendent, amb aire d’intel·lectuals, fent veure que saben del que parlen, com si haguessin descobert alguna cosa nova. D’altres en parlen en to divertit, ara “està de moda” i necessiten mostrar que no perden pistonada.

Si vaig entenent això de “reinventar-se” i em poso a la pell del que s’ha de reinventar, sento un cert neguit. Si reinventar-se vol dir que tenies un projecte de vida, un projecte de feina, en definitiva, un projecte per endavant, alguna cosa que havia suposat un esforç fins a decidir cap on inverties i dirigies les teves energies i has arribat a la conclusió que ho has de reformular perquè allò ja no és possible, llavors penso en una persona que està en crisi, en una persona que pateix, en una persona que requerirà temps i novament un gran esforç per redirigir les seves energies, les seves il·lusions. Una persona que, inevitablement, se sent en risc de fracassar i amb por d’equivocar-se. Llavors “reinventar-se” vol dir fer front a la dificultat, i això no necessitava un nom nou, vol dir créixer, madurar, seguir fent el camí de la vida.

En els temps que corren, són moltes les persones que han perdut la feina i de manera inexorable han de fer front a preguntes com: “i ara que faig?”, “busco feina del mateix?”, “la trobaré?”, “busco un altre camp professional?”, “podré fer-ho?”, “seré capaç?”, “algú confiarà en la meva capacitat de canvi?”.

Això no és nou, per aquí ha passat molta gent. El que sí és diferent és la gran quantitat de gent que s’hi troba.

Crec que el sentit de l’humor és clau per afrontar la vida, i especialment els moments dificils. Encarar els canvis amb alegria i empenta ajuda molt. Però el que no em sembla gens adequat és donar una aire de frivolitat al patiment de la gent.

Si reflexiono sobre el perquè tanta gent s’ha de “reinventar” entenc que les societats evolucionen i les necessitats canvien, i això no és ni bo ni dolent, simplement és així. Tota evolució implica canvis i els canvis impliquen crisis. Però si part d’aquesta crisis que estem vivint és perquè algunes coses s’han fet molt malament, llavors a part de “reinventar-nos” hem de reflexionar, també, socialment. No podem quedar-nos tranquils dient a les persones que viuen aquesta situació: “reinventa’t” i nosaltres seguir el nostre camí.

És evident que alguns s’hauran de “reinventar” més que d’altres, però seria bo que tots plegats dediquéssim un temps a pensar (individualment i col·lectivament) cap on volem anar. Que aprofitem aquesta crisi per definir bé cap a on hem de dirigir les nostres il·lusions i les nostres energies. Que, malgrat les incerteses i les pors, definim bé un nou projecte social que ens permeti viure a tots dignament.

No ens podem quedar a la superficialitat. Depenent de cap on camini la nostra societat, les persones es podran “reinventar” en una direcció o una altra. De la mateixa manera, segons els projectes que comencin les persones, la nostra societat també prendrà una direcció o una altra.

Cadascú i entre tots estem escrivint la nostra història. El nostre futur depèn de les decisions que prenem en el present, el que estem vivint és trascendent per al demà i amb això no podem frivolitzar.

Al darrere de cada “reinventat” hi ha un camí truncat. Potser els canvis li reportaran noves i grates experiències i al final gaudirà de tot el procés.

Tant de bo que entre els “reinventats” i les reflexions socials fem un món millor.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Els pits d’Angelina Jolie

Fa uns dies va sortir la noticia: l’Angelina Jolie s’amputa els pits i posteriorment es fa la reconstrucció, per l’alt percentatge de probabilitats que té de desenvolupar un càncer.

Atesa la rellevància mediàtica que ha tingut aquest fet he pensat que valia la pena expressar la meva opinió.

No pretenc qüestionar la decisió d’aquesta persona, ella pot decidir el que consideri més convenient. Sí que vull reflexionar sobre el fet i les valoracions que s’han manifestat.

Quan una dona ha de fer front a un càncer de pit sent por a la mort, sent un fort atac a la seva feminitat i també tem la repercussió que això tindrà en la seva identitat, en la seva imatge, en la seva intimitat… El procés que viurà no serà fàcil, ni la mastectomia, ni els tractaments que hi van associats habitualment, ni la reconstrucció, en cas de que la desitgi.

És normal que se senti en una situació crítica i que l’ansietat es faci present, fins i tot que la desbordi per l’envergadura de la notícia. Caldrà posar en marxa tota la capacitat de què disposi per contenir el fort malestar, recuperar la calma i trobar la seva manera de fer front a tot el que vindrà.

El cas de l’Angelina Jolie de fet no és una certesa, és una alta probabilitat. Evidentment l’impacte és potent i per tant el desbordament és lògic. Potser en una situació així ha de ser molt difícil tenir en compte que també hi ha la probabilitat que no es desenvolupi la malaltia, ni que aquesta probabilitat sigui més baixa. Les variables que es donaran perquè la malaltia creixi són tremendament difícils de mesurar, fins i tot per als metges, l’herència no és l’única opció a valorar.

Les possibilitats d’encarar aquest infortuni dependran de cadascuna, dels recursos personals, clínics, alimentaris, socials, etc. de què disposi. No hi ha una única alternativa.

Em pregunto perquè es considera un acte de valentia amputar-se? No seria valentia cuidar-se? No seria valentia apostar per la salut? No seria valentia fer front a la malaltia, si es dóna el cas?

La valentia es pot manifestar de diferents maneres, no necessàriament donant per fet que patirem càncer. Anticipar-se a la malaltia potser voldria dir cuidar-se, fer les exploracions necessàries per detectar a temps un possible tumor…

Lamento profundament que es posi com a model de valentia aquest cas, especialment per la rellevància que tenen socialment els personatges públics. Quantes dones s’hauran vist en la mateixa tessitura? Quantes dones quedaran pensant en la seva intimitat que potser elles haurien de fer el mateix perquè “la societat” li diu que això és el que toca?

No vull ser especialment malpensada, però, quants metges s’estaran fregant les mans pensant en la feina que els vindrà?, i els venedors de pròtesis?. La manipulació a què estem sotmesos, moltes vegades, traspassa límits que atenten contra les persones.

Animo totes les dones que senten aquesta por a cuidar-se, a estimar-se, a proporcionar-se benestar, i si han de fer front a la malaltia que busquin tots els recursos necessaris per trobar la seva manera de sobreposar-se. Malauradament la por al càncer no és l’única cosa difícil a la qual hem d’enfrontar-nos. Estimulem bones estratègies i capacitat de contenció per a la realitat, no té massa sentit sotmetre’ns als fantasmes.

 

 

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

La crisi i els psicòlegs

La funció del psicòleg, bàsicament, va adreçada a pal·liar el patiment humà. La nostra feina sempre la desenvolupem amb algú que està en crisi. Estem habituats a viure un moment de crisi com una possibilitat de renovar-se, de créixer personalment.

En aquests moments de crisi mundial el patiment és molt i la possibilitat de créixer com a societat la tenim a l’abast si posem en marxa els recursos adequats.

La millor manera de fer front a la crisi és: detectar els problemes, mirar els recursos que tenim i establir un ordre de prioritats per iniciar el canvi.

Acampada 15-M a Plaça Catalunya, foto per Vicnaba

Afortunadament tenim grans pensadors que ens ajuden des d’altres disciplines a entendre moltes de les causes d’aquesta crisi. Per una banda els economistes que ens expliquen que la “crisi econòmica” no és una crisi sinó una “estafa”, els advocats que assessoren per pal·liar abusos administratius, tècnics agraris que parlen de com fer conreus sostenibles menys agressius per al medi ambient, els sociòlegs ens expliquen com la societat pot respondre, des de la revolució pacífica però clara i contundent, a dir prou al poder que ens vol estabornits amb la idiotització que instrumentalitzen a través dels mitjans de comunicació que tenen segrestats, etc. La mentida s’ha apoderat dels estaments de govern. Els psicòlegs també hem de dir la nostra i vetllar per la salut mental de la població.

Si mirem enrere podem veure que el nostre món, en molts aspectes, és millor. Tenim accés a l’educació, a la sanitat, al pensament, i tot això ho hem de fer servir per poder redireccionar algunes coses que no van tan bé, hem de recuperar la llibertat i la capacitat d’expressar i exercir el que és el bé de tothom.

No podem dir als nens i joves que no hi ha futur perquè no és cert. El que els hem d’ensenyar és que el consumisme al final ens consumeix a nosaltres, ens devora la capacitat de pensar, que el compromís social cal, que la capacitat crítica s’ha d’estimular… Cal que treballem pel present i pel futur. Volem un món millor i entre tots ho farem possible. Hem de transmetre que la força de tots cal en aquests moments. Hem de saber establir les prioritats, veure quines són les necessitats bàsiques, les retallades no estan ben enfocades, hi ha moltes altres coses per on començar a retallar: armament, AVEs, etc.

Des del Col·legi Oficial de Psicòlegs cal el suport a tots el professionals per revisar els convenis signats que no afavoreixen el bon exercici professional en l’àmbit de la sanitat pública, calen decisions personals i col·lectives per a una millor atenció. La por i la impotència ens deixa com a espectadors i ens anul·la la capacitat de qüestionar allò que sabem que no funciona.

No volem caritat, volem justícia. Una vida amb dignitat.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Nous propòsits

Home contempla el paisatge des de les faldes de l'EverestÉs força habitual que a final d’una etapa vingui la necessitat de fer balanç, és a dir, que pensem on erem, on som i sobretot cap on anem.

Els esdeveniments que marquen un canvi d’etapa són diversos: l’edat (especialmement els canvis de dècada), la feina, el canvi d’estat civil, una mort propera, i en general qualsevol esdeveniment que tingui certa trascendència en la nostra vida.

Però els dos períodes més freqüents en què acostumem a fer-ho són: les vacances i a final d’any.

La manera de fer els balanços dependrà, fonamentalment, de la personalitat de cadascú. Uns valoren el més positiu, d’altres els aspectes més negatius, d’altres no saben com posar-s’hi. En general d’aquest balanç s’acostuma a arribar al punt de formular nous propòsits. Un propòsit és la punta de l’iceberg d’un projecte, les maneres concretes de com dur a terme el projecte que representa un camí a seguir, d’alguna manera assenyalen el nostre nord.

Quan una persona té dificultats per elaborar el seu projecte de vida se sent perdut, desorientat, i això, en determinades circumstàncies, es pot traduir en ansietat. Una possible manera de fer un projecte seria:

  • Posar-s’hi amb tranquil·litat per poder valorar projectes passats. Quins van funcionar i quins no, i analitzar, en la mesura del possible, què ens va apropar a l’èxit i què va dificultar-ho.
  • Prendres el temps necessari per esbrinar nous interessos, tot analitzant les motivacions que ens mouen cap al canvi.
  • Valorar les capacitats de què disposem, les habilitats, i en general els recursos que tenim per engegar el nou projecte, i valorar els pros i contres que se’ns acudeixin.
  • Revisar les nostres prioritats per valorar la concordànça de tot plegat.
  • Tenir en compte si és un projecte personal o si necessitem implicar a d’altres.
  • Intentar posar-nos en situació per poder preveure una mica com ens sentirem en el canvi i quin procés haurem de seguir fins arribar-hi.
  • Buscar l’energia suficient dins nostre per iniciar aquest nou camí.

Els proposits que som capaços d’aconseguir són els que provenen de l’elaboració d’una situació i que responen a tot el treball mental previ, tot i que de vegades no som plenament conscients d’aquesta feina prèvia. Els propòsits que són fruit d’un rampell en rares ocasions els aconseguim,  però tenen el seu valor. Els rampells serviran per començar a elaborar una situació i a prendre consciència d’alguna necessitat o desig del qual fins llavors no teníem plena consciència.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Els psicòlegs i alguns tòpics

Quan una persona es dirigeix a la consulta d’un psicòleg és perquè està passant per una situació de preocupació, patiment, desbordament, etc. i no se sent capaç de tirar endavant amb els propis recursos, bé sigui per una situació personal, de parella, de família, etc.

La funció del psicòleg és, en termes generals, escoltar el que el pacient entén com a motiu de consulta, recollir la informació necessària per poder definir clarament quin és el problema a valorar, i a partir d’aquí, en cas de necessitat, buscar conjuntament amb el pacient/-s, a través d’un treball terapèutic, la millor solució possible potenciant al màxim els recursos del pacient/-s i generant-ne de nous.

Tot i que aquesta funció està ben definida, sovint al carrer ens trobem amb uns tòpics que emmascaren la nostra labor i val la pena diferenciar el que és una intervenció professional del que no ho és. Alguns exemples són els següents:

  • “Sou el capellà d’abans”. Els capellans estan dins d’una religió, part de la seva funció és adoctrinar, donar una moral i una ètica lligada amb la seva doctrina. Si un s’aparta d’allò fins i tot de vegades imposen penitència, etc. Això dista molt de la nostra funció, no adoctrinem. El fet de tenir un marc teòric de referència no vol dir seguir una doctrina, senzillament ens dóna uns elements de treball que ens ajuden a pensar
  • “Jo també faig de psicòleg”. Les persones que tenen comerços, i en general qui està de cara al públic, es troben en moltes ocasions escoltant les penes o problemes d’un altre i habitualment la gent acostuma a donar consells, a dir el que hauria de fer l’altre. Amb les persones que sovint es troben en aquesta situació compartim l’actitud d’escolta i també el fet de compartir el malestar dels altres, però això tampoc seria fer de psicòleg. Cadascú tenim la nostra manera de fer i no a tothom li serveix el mateix. Hi ha gent amb molta sensibilitat i sentit comú que pot fer una reflexió que desencalli una situació. La funció del psicòleg no és dir el que s’ha de fer, malgrat que determinats corrents teòrics així ho fan, en tot cas ajudem perquè cadascú trobi la seva manera de gestionar els conflictes partint de la reflexió comú. En determinats moments, algun suggeriment serveix per desencallar però en cap cas dirigir.
  • “Jo no crec en els psicòlegs”. En principi la psicologia no és pas un acte de fe. Es tracta d’un treball conjunt, és cert que l’empatia hi juga un paper important a l’hora de poder fer una bona feina i generar confiança.
  • “Digue’m com sóc”. De vegades una persona que acabes de conèixer i per alguna raó sap que ets psicòleg es pensa que en un moment podem fer una mena de diagnòstic de com és. Seria com si poguéssim fer màgia i, per art d’encanteri saber qui és l’altre. Això seria obvià la complexitat de la ment humana i que el nostre treball requereix unes condicions per poder-se fer. Les impressions que rebem dels altres són exactament igual que tothom i encara que per deformació professional puguem matisar aspectes que d’altres no poden, això no vol dir que es pugui fer una valoració en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

És important saber què podem esperar d’un espai de treball amb un psicòleg per poder treure’n el màxim partit d’aquell esforç que fem.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta.