Els avis col.laboren en la criança?

mare-nena-avi

Com en tantes altres coses, la literatura i el saber popular parla de la funció dels avis envers la criança dels nets. Alguns parlen de “malcriar”, quina llàstima fer aquesta lectura, aquesta connotació negativa desvirtua el paper que poden tenir els avis a la vida dels nets.

Ser avi és una nova categoria que un obté quan els fills pugen també en l’escalafó i es converteixen en pares. Aquestes categories es van sumant, els avis segueixen sent pares, i les funcions parentals van evolucionant amb el creixement dels fills, però segueixen sent necessàries. S’espera dels pares que facin una de les funcions essencials: contenir les ansietats dels fills perquè ells puguin anar desplegant les seves capacitats, canalitzar els desitjos, l’agressivitat, i un llarg etc.

Quan els fills assumeixen la funció de ser pares, és un bon moment per seguir exercint aquesta funció contenidora. Tots els que tenen fills saben quantes cabrioles mentals han hagut de fer per sentir-se capaços i eficients en aquesta funció.

Seria bonic entendre la col•laboració dels avis en la criança dels nets des d’un doble vessant, per una banda contenint als fills propis perquè vagin trobant les eines que els permetran anar descobrint com fer de pares, i per l’altre oferir un contacte confortable als nets, un espai de relació que acompanyi a la tranquil•litat i a l’amor.

Cada família estableix les seves pròpies dinàmiques, les seves prioritats, els seus valors i en definitiva la manera d’educar als fills. Segur que quan una parella es converteix en família mantindrà algunes de les coses que van aprendre a casa i d’altres les canviarà.

Quan els avis observen les dinàmiques a les cases dels fills, i per tant capten les diferències, poden sentir una certa crítica a com ells van fer les coses, i no van desencaminats. Ni que això pugui generar un cert malestar, és convenient recordar que fa anys els seus pares van sentir el mateix, veient com ells feien de pares. Això els ajudarà a ser respectuosos amb les eleccions dels seus fills i la manera de criar els nets. És un bon moment per apel•lar a la saviesa que dóna el coneixement que “res és per sempre” i que els absoluts “bé i malament” al final són molt relatius.

actitd-vellesaRetornant a si els avis malcrien o no, de cap manera els avis han de posar pals a les rodes, al contrari, els avis poden ser un bon suport pels fills i pels nets. Uns bons col•laboradors sempre s’agraeixen, algú que escolta, que ajuda en el que és requerit, que no interfereix.

La criança dels fills és complexe, genera moltes inquietuds i controvèrsies. En canvi la distància emocional que es pot prendre des del lloc dels avis, permet un acompanyament més tranquil. Les societats lentament evolucionen i en alguns aspectes milloren. Tenir l’oportunitat d’aprendre amb els fills amb la criança dels nets, és una experiència entranyable que transforma la relació i la fa créixer.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Infància feliç

Sovint escoltem que l’infant no té problemes, que ja li arribaran quan sigui gran, que gaudeixi ara que pot!

"Train wreck" per woodleywonderworks

Dubto, però, que aquestes afirmacions s’ajustin a la realitat. Els infants viuen un munt de situacions difícils, no estan lliures de problemes. Els primers anys de vida són d’una intensitat important; els aprenentatges que hauran de fer, els canvis corporals i la maduració per la que transitaran, els situen en conflicte molt sovint. Fent un lleuger recorregut ho podrem apreciar; en aquest article posaré especial èmfasi en els infants, i no entraré a parlar del que representa per als pares. Continua llegint

El control dels esfínters

Al voltant dels 2 anys, depenent de la maduració de l’infant, es pot pensar en estimular el control dels esfinters ja que, aviat podrà anar a l’orinal a per fer pipi i caca. És tot un esdeveniment aconseguir-ho, però de vegades du el seu temps, i per això s’acostuma a fer pels volts de l’estiu, per evitar constipats i haver de rentar roba sense parar.

El control dels esfinters representa un capacitat d’autocontrol del nen i també haver de suportar certa frustració. Ja no s’hi val “vull això i ho faig”, s’ha de poder esperar i aguantar una mica fins que pugui arribar a l’orinal. Fins que no veiem que aquesta actitud la té assolida en d’altres moments quotidians (quan ens demana una joguina, quan ens demana atenció, quan ens demana menjar…) és un pèl arriscat iniciar l’aprenentatge, ja que li podríem demanar alguna cosa per a la qual no està preparat. Quan a un nen li demanem alguna cosa que no pot fer madurativament el posem en una situació massa complicada perquè no la pot resoldre, més val esperar una mica. De la mateixa manera enderrerir la possibilitat d’incorporar un aprenentatge perquè no el veiem capaç quan sí que ho és, no estimula la maduració i el deixa massa depenent.

Primer de tot ens hem d’assegurar que el nen té un nivell de llenguatge per entendre suficientment el que li volem explicar. S’haurà de familiaritzar amb l’orinal, al principi anar sense bolquers a estones durant el dia, prendre consciència que el seu cos elimina el pipi i la caca i que això es llença encara que li desperti molta curiositat.
La nostra actitud ha de ser pacient i encoratjadora. La idea és transmetre que inicia un aprenentatge, que estem disposats a invertir temps i esforç per acompanyar-lo i que quan ho aconsegueixi tots estarem contents. Val la pena defugir de les frases: “si no ho fas m’enfadaré”, “ets un nen petit que no aprèn”, “ets un marrano”… i tantes d’altres que li retornen una imatge de si mateix de fracàs, d’incompetència, de frustració. No es tracta de fer créixer sense una mala cara, però inicialment no és bo que prenguem una actitud hostil sense haber donat marge a un aprenentatge que té la seva dificultat.

Hi ha canalla que s’ho pren amb il·lusió i hi posa l’esforç necessari, ho controla sense gaire malestar; però hi ha infants que no se’n surten tan airosament i llavors el camí és més feixuc per a tots.

De fet és un aprenentatge més i la seva actitud no serà massa diferent de la resta dels aprenentatges i això ho hem de tenir en comtpe, sobretot per no atabalar-nos més del compte. Com en la majoria de les coses, un punt d’equilibri seria l’adequat, ni massa hostils ni massa laxes. Explicar-li el que esperem que faci, animar-lo quan ho aconsegueix i ser comprensiu quan no se’n surt però estimulant positivament un nou intent.

En ocasions els infants, i depenent de l’estil d’educació dels pares, fan servir els aprenentatges com a moneda de canvi, és a dir, “si estic content amb tu, faig el que em demanes i si no, no ho faig”. Entrar en aquestes dinàmiques no és gens recomanable, no es tracta que ens faci el favor de fer el pipi o la caca a l’orinal, és un aprenentatge necessari per ell, però això, de moment, no ho sap.

El control de la caca sempre és més fàcil, l’esforç corporal que implica l’ajuda a prendre consciència més ràpidament de la seva necessitat i per altre banda tenen temps d’arribar a l’orinal (que val la pena tenir-lo a prop al principi). En canvi el control del pipi sempre costa una mica més, tot va més ràpid i necessita exercitar aquest control.

Com deia inicialment és un aprenentatge que requereix el seu temps i val la pena trobar-hi el moment propici del nen i també dels adults que se’n faran càrrec per l’esforç que representa ser pacient i rentar tanta roba com calgui. És recomanable, un cop s’ha iniciat seguir constants en l’intent fins aconseguir-ho. La manca de constància dels adults estimula la manca de constància en el petit. Comenceu per unes estones i de mica en mica feu-ho extensiu a tot el dia, finalment a la nit. Reduir la ingesta de líquits abans d’anar a dormir per facilitar la contenció és bo però dins d’uns límits. No hem de fer patir el nen amb hores d’abstinència ja que, quan estan preparats aguanten.

En ocasions la manca de control respon a manca de contenció emocional, llavors cal una altre tipus d’abordatge i val la pena buscar orientació professional. En general uns mesos seran suficients per aconseguir-ho, encara que de tant en tant hi hagi un “accident” que habitualment té la seva explicació.

Bona sort i endavant!!

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Els fills tornen a l’escola !

S’acaben les vacances i s’inicia el curs acadèmic. Els fills, com els pares, necessiten el seu temps d’adaptació per tornar a fer una vida regulada pels horaris i l’esforç que representa està oberts per incorporar nous aprenentatges.

Dos noies al laboratori de ciènciesMolts nanos ho viuen com un pesar al qual es resisteixen tant com poden i sovint el discurs que escolten per part dels adults certament és descoratjador: “s’ha acabat la bona vida”, “ara ja no és moment de disfrutar”, “ja n’hi ha prou de fer el gandul”, “aquest any ja va en serio” i un llarg etc.

Quina llàstima que l’actitud d’alguns adults sigui aquesta. Quina llàstima que en lloc de transmetre que hi ha temps per a tot, alguns es dediquin a inculcar que és bo estar de vacances i que és dolent el temps d’estudi. Aquesta visió maniquea de la vida, de bons i de dolents, que fa tan de mal i que impedeix posar les coses al seu lloc.
És bo tenir un temps de descans i d’esbarjo, temps per practicar esports, jocs, vida en família més extensa, temps per organitzar-nos al nostre desig. Però també és bo transmetre que necessitem dedicar un temps a l’estudi, a la disciplina, a l’esforç per aprendre. El fet de fer ús de les capacitats intel·lectuals també ens reporta benestar emocional i ens dóna un equilibri intern necessari per afrontar d’altres reptes de la vida. És cert que cada any hi ha noves exigències, però també és cert que cada any els fills són més madurs per incorporara aquests aprenentatges i anar adquirint hàbits de treball més eficaços. Ensenyem-los des de casa a organitzar bé el seu temps i l’èxit és possible.

La vida a l’escola també aporta un aprenentatge social necessari, la convivència amb bons amics i amb d’altres que no ho són tant, ens ajuda a flexibilitzar-nos, a respectar unes normes que no sempre trobem justes, i en definitiva a madurar en aspectes que dins l’entorn familiar no seria possible.

Fóra bo que els adults poguéssim transmetre als fills el valor que això té, i la possibilitat de gaudir d’aquesta experiència.

Potser els adults que no poden fruir de la feina són els nens que no van gaudir de l’escola. Trenquem aquesta dinàmica que no ajuda gens a fer persones equilibrades i capaces de gaudir del que la vida els ofereix.

Assumim amb responsabilitat la tasca de fer de pares i ensenyem el valor que té l’escola. No cal parlar només de la preparació per al futur, el present ja és prou important, té valor en si mateix i aporta prou coses perquè en gaudeixin, malgrat que l’esforç no sempre ve de gust. Estimular la curiositat, l’observació, la paciència seran uns bons acompanyants per al bon ús de la intel·ligència. Connectar els aprenentatges de què disposen per entendre el món ajudarà a trobar sentit al que fan.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Aquest any començo el cole!

Arriba el moment d’iniciar l’escola bressol o la guarderia, segons l’opció de la família o les possibilitats del lloc on vivim.

Malgrat que conceptualment la idea d’escola i la de guarderia és diferent, amb els anys,  les guarderies han agafat més el perfil d’escola en el sentit de tenir uns programes d’aprenentatges més estructurats i un acompanyament emocional i maduratiu dels nens més curós.

Per a un infant l’entrada a l’escola és un moment trascendent, ha d’incorporar nous adults a la seva vida quotidiana, normes i costums diferents, companys, horaris. Tot un seguit de coses que requerirà un gran esforç per part seva. És tenir-ho en compte per poder fer un bon acompanyament, especialment els primers temps. Els nens acusen el cansament, el neguit de tanta novetat.

Nens jugant a la guarderia

En moltes ocasions això està previst per part de l’escola i organitzen aquesta entrada d’una manera esglaonada. Els primers dies menys estones, i a més amb la presència d’algun adult del seu entorn proper que faciliti aquesta incorporació.

Tot i que aquest sistema és bo per al nen, suposa un esforç addicional per a la família. Organitzar-se l’horari de per si ja és complicat amb un nen petit, si a més a més es modifica diàriament acaba sent un trencaclosques dificil de resoldre. De tota manera és un esforç que serà recompensat amb escreix si podem fer aquesta entrada de mica en mica.
L’escola serà un lloc on el nen passarà molts anys i caldrà que tingui bona disposició per tots els esforços que li requeriran. També li reportarà molta felicitat, molts amics i moltes experiències que no serien possibles en un altre entorn. Cuidar aquesta entrada serà important per acompanyar el seu futur acadèmic i social.

Sovint les mestres (quasi sempre són dones), amb la seva experiència, acompanyen aquest procés, informen diàriament de com ha estat l’infant a l’escola en moltes facetes: menjar, deposicions, son, relació social. Tot ajuda a seguir de prop la integració dels nous esdeveniments que consolidaran la base del nou escolar.

Potser una de les coses més difícils de portar són les malalties del primer curs. El fet d’entrar en contacte amb d’altres virus, bactèries, de manera massiva, etc. per a  les quals l’infant encara no ha desenvolupat prou defenses ho fa una mica més dur per el nen, i d’alguna manera també per a la família que pateix quan el petit emmalalteixt i a més ha de reorganitzar, setmana si, setmana no, els horaris per atendre l’infant. Encara que de vegades no serveixi de consol, el segon curs acostuma a ser més fàcil. El bon humor sempre és un aliat en moments crítics.

És una nova etapa de la vida i com a tal requereix un temps d’adaptació. Quan és el primer fill es fa el procés conjuntament, pares i fill, és nou per a tothom. Quan ja n’hi ha d’altres, a la família tot es pot anticipar una mica més i no es veu tan dificultós.

Segur que amb la distància es recorda com una època intensa però bonica. L’infant descubrirà moltes coses del món i els pares descobriran moltes coses del seu fill.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Dormir a l’habitació dels pares

Bebè dorm a la maEl naixement d’un fill sempre és un moment especial pels pares, un munt d’expectatives i projectes es posen en marxa a través del vincle que es va generant amb la seva presencia.
Sovint la mare necessita un temps per recuperar-se de l’esforç físic i mental que li ha suposat l’embaràs i el part, cal optimitzar les energies que inicialment no són moltes.
És força habitual que el nadó comparteixi l’habitació dels pares. Les motivacions són diverses: la facilitat per atendre’l durant la nit fins que va regulant l’horari de vigília-son, el desig de tenir-lo a prop i gaudir d’ell, la por a qualsevol incidència durant la nit que pugui passar desapercebuda, si ha de compartir habitació amb un germà pot preservar el descans del gran fins que el nadó reguli els horaris, i potser d’altres situacions particulars.
De vegades veiem que aquesta estada s’allarga per causes que poden ser justificades però que també poden representar alguna dificultat dels pares per diferenciar quin és l’espai de la parella i quin és l’espai dels fills. Deixar que l’espai de la parella, el de la seva intimitat, quedi invadit pels fills difícilment revertirà en un bon acoblament familiar i de retruc no afavorirà un bon desenvolupament per la individuació dels fills.
Els pares són els puntals essencials dels fills, però això no implica una presència física de manera continuada.
Segur que el canvi d’habitació pot representar un cert neguit per pares i fills, però malgrat això s’ha de poder afrontar posant en marxa cadascú els seus recursos com caldrà en tants d’altres moments a la vida. No viure-ho com un drama transmet implícitament la capacitat de tots plegats de fer-hi front com un pas més del creixement i de la maduració en la relació.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

L’arrivada d’un fill i la primera infantesa.

Com afecta l’arribada d’un fill?

BebéHabitualment s’interpreta “l’arribada d’un fill” a partir del moment del naixement, però de fet l’arribada del fill comença amb el desig de tenir un fill, després amb l’embaràs i finalment amb el naixement.

Cadascun d’aquest moments que he anomenat formen part de la vida de la parella, i en funció de com es visqui, cada moment previ repercutirà en l’arribada definitiva. Amb això vull dir que cada membre de la parella fa el seu procés.

No és el mateix un primer fill que la resta. Amb un primer fill passes de ser una parella a ser una família, amplies la família. La dinàmica entre dues persones adultes no te res a veure amb la dinàmica de dos adults i un petit.

No es tracta només de la feina, que es multiplica, sinó de la relació que s’estableix entre cada membre de la família i els altres. La gelosia, la rivalitat, sentir-se deixat o desplaçat, són coses que estan presents en totes les relacions i conviure amb això no és fàcil. Moltes persones parlen de la gelosia com alguna cosa que només afecta els germans quan són petits, però la gelosia és intrínseca a l’ésser humà.

És evident que per una parella desitja tenir un fill, l’arribada serà una experiència de plenitud difícil d’equiparar, però no ens hem d’enganyar, és molt difícil d’incorporar un nou membre a la família. S’ha de reorganitzar quasi tot i això requereix un esforç molt gran. Els canvis sempre impliquen algun nivell de crisi i de patiment. Poder negociar és bàsic, tant amb un mateix com amb l’altre i cal assumir el procés que farà  cadascú.

Amb un primer, fill què és el més difícil?

El més difícil és creure’s que un pot ser bon pare. De fet un pot tenir moltes il·lusions, pot haver pensat un munt de coses de que farà, però quan arriba el moment de posar en pràctica tot allò, el més habitual, és tenir molta por a fer-ho malament, perquè no s’ha fet mai. Sempre és més saludable tenir por que pensar-se que ja ho fas tot bé. El grau de por que tinguem farà que es pugui suportar i poder anar fent, o que es converteixi en un treball molt feixuc.

Veure aquella criatura indefensa en les teves mans genera un nivell de responsabilitat superior a qualsevol altra cosa. Hi ha qui ho pot arribar a viure com alguna cosa un punt estressant. La seguretat en un mateix és un element important, i és important tenir persones al voltant que puguin ajudar a fer el camí més planer.

Hi ha tantes idealitzacions al voltant dels fills que quan un s’adona que no tot és meravellós pot sentir-se culpable. Es pot estimar molt a un fill però un dia està en menys disposició d’atendre’l. Hi ha coses difícils d’aguantar, no a tothom li costa el mateix, però segur que a tots ens costa alguna cosa. Evidentment hem de tenir paciència si sentim que alguna cosa ens costa de fer, i això no vol dir no fer-ho, no intentar-ho, però som persones i tots tenim moments difícils.

És cert que els fills uneixen?

Jo diria rotundament que no. No, en el sentit que la parella estigui en millor harmonia d’entrada. Sovint la responsabilitat dels fills fa que l’escala de valors es modifiqui i pensis les coses d’una altra manera. Justament per tots els canvis que suposa incorporar un nou membre, i a més a més un membre que necessita molta dedicació, és una etapa de molta tensió, fins i tot de discussió entre la parella. Es posen en joc qüestions molt vitals, i el nostre instint de supervivència ens fa reaccionar a la defensiva.

Ens pot unir en el sentit més romàntic de pensar que aquell ésser és fruit de l’amor que es comparteix i això és important, però habitualment, d’entrada, el conflicte es fa palès.

Cal buscar espais de trobada on poder anar prenen noves posicions davant del conflicte.

Què és el més difícil de la primera infantesa?

El creixement del bebè pot ser de les coses més satisfactòries, veure que un cop passat el primer mes i mig, aproximadament, van fent cada dia alguna cosa que ens omple d’alegria, tanmateix, l’aspecte més difícil de gestionar és la malaltia del bebè.

Quan un bebè es posa malalt ens fa sentir molt culpables, gairebé sempre ens passa pel cap que no l’hem cuidat prou bé, i això connecta directament amb el que deia al principi, que tenim por de no ser bons pares.

De vegades aquesta culpa la traspassem al pediatra, a l’avi que el cuida, al cangur, etc. En definitiva, intentem alleugerir el nostre dolor. Això no vol dir que de vegades els bebès emmalalteixen per la inexperiència, o per mala atenció, moltes vegades tan sols és un procés lògic i normal. El nen ha d’anar generant defenses, és cert que la lactància materna és un bon ajut, però no totes les dones assumeixen aquest paper.

Una altra cosa que genera molta preocupació és veure si el bebè assoleix el seu creixement dins dels marges considerats “normals”.

Com introduir els canvis, és un altre aspecte difícil. En general els d’alimentació són els més costosos, el pas del dolç al salat, el mastegar, etc… Però cada nen té la seva especialitat.

Crec que cal assumir que cada nen te la seva manera de mostrar que no tot va al 100% perfecte. És a dir, per més que uns pares s’esforcin molt i siguin uns pares exemplars, segur que el nen pot necessitar alguna cosa d’una altra manera i per tant mostrarà la seva desaprovació o la seva inclinació, i sempre que no sigui inadequat per al seu creixement caldrà acceptar-ho.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta