El dol d’un ésser estimat.

 Què és el dol?

Si mirem una mica enrere, no massa, veurem que la tradició marcava un temps determinat per “anar de dol” segons fos el pare, al marit, un tiet etc. La gent es vestia de negre durant anys. Actualment aquesta tradició s’ha perdut, però en algun sentit ens mostra que quan mort una persona que ens estimem podem trigar molts anys a “fer el dol” és a dir a digerir aquella pèrdua.

En definitiva el dol seria el procés mental que hem de fer per a pair la mort d’un ésser estimat.

Imatge surrealista de una ma que s'enfonsa i que intenta arribar a una altre ma que es desfà

Quin és el procés mental que hem de fer durant el dol?

Quan mort una persona estimada el dolor que sentim per la pèrdua és tan fort que ens sentim morir una mica. Hi ha una part de nosaltres que es desgarra, totes les il·lusions que compartíem amb aquella persona, el temps, les coses que fèiem… i les que volíem fer… S’ha acabat, d’alguna manera tot això mor, queda el buit.

Potser és una de les situacions on s’experimenta el dolor mental, no et fa mal res però sens un intens dolor.

El procés mental que cal fer i que és tant difícil, és tornar a generar vida al nostre entorn. És a dir, tornar a generar il·lusions, tornar a trobar sentit a la nostra vida sense tenir aquella persona al costat. Això comporta temps, esforç, ganes de tirar endavant. Es tracta de poder suportar aquest dolor justament per poder mirar endavant.

I allò que diuen alguns de “millor no pensar-hi” ?

Doncs no, cal pensar-hi. Això no vol dir torturar-se amb el pensament continuat, però sí que cal poder recordar per anar organitzant en el nostre interior els records, les vivències amb la nova perspectiva.

Poder suportar el dolor de pensar-hi forma part d’aquest procés de dol. De fet hi ha molts dols que no arriben a fer-se, hi ha persones que creuen que no poden enfrontar-s’hi, s’espanten pel patiment que hi ha i no arriben a vèncer-lo.

Aquella persona no la tenim al costat, la tenim a dins, ens acompanya. D’alguna manera viu dins nostra, el que canvia és la manera de relacionar-nos amb ell. En els moments en que hi pensem seguim compartint les nostres vivències, els nostres neguits i ens acompanya però només d’una forma mental i no física. Segueix creixent amb nosaltres i formant part de la nostra vida.

Quan estem en els primers moments el dolor és tan intens que aquesta mena de pensaments no ens consolen, sembla que només el plorar, el viure intensament aquell dolor és reconfortant, però amb el temps es va obrint un caminet cap al retrobament amb la vida.

QuÈ implicaria no poder “fer el dol”?

Quan una persona no pot fer el dol queda instal·lat en una mena de melangia, permanentment hi ha un dubte vital de si es pot o no es pot viure amb alegria i entusiasme. És com si no es pogués trencar el lligam amb el mort en el sentit de no poder renunciar al que ja no podrà ser.

Hi ha moltes situacions a la vida en què un ha de fer un dol. He parlat del dol per la pèrdua d’una persona estimada, però de fet al llarg de la nostra vida en fem un munt de dols, perdem la infantesa, la joventut, etc. La possibilitat de poder dir adéu i dir hola, en el sentit d’acabar una cosa i començar-ne una altra fa millor la vida.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta