No em vull fer vell!!!

riureSembla que la resistència a fer-nos grans ens acompanya gairebé tota la vida. I dic “gairebé” perquè, certament, sí que hi ha alguna època en què el desig de ser gran, com a possibilitat de sortir amb els amics i apartar-nos de la mirada dels pares gaudint de la llibertat, és potent.
Tret d’aquesta etapa, és freqüent viure el creixement com un pes. De petits ens “venen” que hem d’anar assumint responsabilitats i aprenentatges de manera feixuga. És rara la família, escola, societat, que ho transmet com un esdeveniment màgic i feliç, que ho és. Per alguna raó desafortunada es minimitza el gaudi i s’emfatitza la càrrega.
Però ens fem grans, si o si, i podem transformar emocionalment l’experiència de créixer, passar uns anys gaudint de l’esforç realitzat.
risasCap als 25 anys apareix la idea que fins aquell moment les capacitats anaven incrementant-se, havíem fet un ascens cap a la plenitud, però de cop, sense cap mena de possibilitat de decidir, comencem un camí de baixada inexorable. Novament la mirada parcial sobre la realitat humana fa un esbiaix que pot turmentar. No dubto que físicament el nostre cos a partir dels 25 anys iniciï un procés de davallada, qui sóc jo per dur la contraria?. Però l’ésser humà és molt més que un físic, les nostres dimensions humanes: emocional i espiritual, segueixen un camí ascendent tota la vida. Però és molt difícil anar a contracorrent perquè és el físic el que es premia, un bon físic ho té més fàcil a la vida: per trobar una feina, una parella, acceptació i popularitat en els grups i amics…sé que no és així però està tan arrelat en l’imaginari humà!
imagesEt sonen aquelles maleïdes frases?, les que fan referència al rellotge biològic, aquelles frases culinàries – “se’t passa l’arròs”- van minant la nostra autoestima de manera implacable. Si a la mala fe popular li afegim els elements perversos que ens enlluernen amb l’elixir de l’eterna joventut, amb els bisturís afilats que volen amagar el pas del temps a les nostres carns, no ens hem de sorprendre que algunes persones no suportin la pressió i entrin en bucles infernals que són més devastadors que celebrar aniversaris. Tots anem curts de recursos per fer dols, o potser no tant?, potser en una societat que medicalitza la tristesa, al final ens fan creure que no en tenim? Potser com que tot ha d’anar ràpid no ens donem el marge necessari per fer-los?
Si a més a més ets una dona, això fa que es multipliqui la pressió social en favor d’una bellesa juvenil, que ens ha de proporcionar una suposada felicitat.
Evidentment aquests condicionants externs no afavoreixen gaire el fet de poder conviure amb placidesa i alegria el nostre transit per la vida amb tot el que implica.
La saviesa que anem adquirint, els recursos per canalitzar millor els nostres desitjos, ires i mancances, la manera d’optimitzar les nostres possibilitats, i en definitiva totes aquelles coses que només es poden aprendre amb el pas del temps. I també les arrugues, la flaccidesa, anar perdent la memòria, …
pensatiuLa complexitat humana fa que al llarg de la vida hàgim de combinar processos de dol, per les pèrdues, amb processos d’encoratjament i empoderament, pels potencials a desenvolupar. Per exemple: un nen de 3 anys ha de fer el dol per la pèrdua d’uns pares que ja no li fan tot com quan era un bebè, però pot valorar la seva capacitat de desplaçar-se sol. Un altre exemple: a 60 anys ja no es té la flexibilitat dels 20 anys i cal adequar les activitats físiques a la nova realitat, però es pot mirar endavant amb serenor, coneixent com caminar per un camí incert.
Potser la nostra cultura està poc disposada a entomar els dols i posa totes les resistències imaginables, ens empeny en aquesta direcció amb tanta força que quan algú diu: “a mi no em dol fer anys” sempre hi ha algú que respon que en el fons això és mentida. Sobretot quan apareix el fantasma de la mort al final del camí. Certament la mort és una realitat molt silenciada, però que sempre es presenta.
images1Jo em pregunto: si hi ha tanta dificultat en acceptar el procés natural de la vida, com hem d’acceptar el final del camí, la mort? Sembla una tasca impossible per qui es mou en els paràmetres de la joventut eterna.
Malauradament el patiment que comporta anar en contra d’aquest procés natural d’envelliment, acaba generant un contrasentit irresoluble. Viure més anys, però patint perquè ens anem fent vells., i fins i tot negant aquesta realitat posant al límit la salut mental.
Ni que la convivència amb el dolor, amb el “si no fos”, té la seva part difícil, no ho negaré, tenim a les nostres mans posar l’èmfasi a la vida, als potencials, als aprenentatges, acceptant les mancances i declivi d’alguns aspectes de la nostra essència humana.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Estic sol per prendre una decisió?

viesQuantes vegades a la vida ens hem sentit sols?. Quantes vegades hem mirat al voltant i hem pensat que no teníem a ningú al costat mentre preníem una decisió important?. Quantes vegades ens ha fet por no tenir una espatlla on recolzar-nos si ens equivocàvem?. Segur que moltes. Aquesta solitud ens acompanya al llarg de la vida, quan hem de prendre decisions personals, i no sempre ho vivim de bon grat, pot generar una sensació de caiguda al buit difícil de contenir.

Posar una edat a partir de la qual comencem a tenir aquesta sensació és agosarat, depenen de la maduració de cadascú. S’inicia quan prenem consciència de què estem portant la contrària a la demanda d’un adult, pare, mare, mestre… En el moment en què decidim fer la nostra, malgrat les contrarietats que se’n derivin, conviurem amb aquesta sensació de solitud vinculada a una decisió.

Sentir-nos sols, sovint, ens posa en contacte amb les nostres pors: a no ser capaços de decidir correctament, a no tenir fortalesa per assumir les conseqüències que se’n derivin de la decisió, a no poder mantenir la decisió, a no tirar endavant amb els nostres medis. Fer-nos conscients dels nostres potencials, capacitats, habilitats, limitacions, calibrar les nostres forces i escoltar la nostra intuïció, serà la millor manera de no quedar bloquejats per la por i ens ajudarà a prendre la millor decisió. Tenir en consideració el que és «socialment correcte» pot ser adequat, però també és un element que de vegades ens fa pagar preus elevats innecessàriament.

Al llarg de la vida prenem infinitat de decisions, i és evident que no totes les vivim amb aquesta incertesa ni intensitat, seria insuportable. El malestar es desperta quan se’n deriven conseqüències molt rellevants a la nostra vida, o bé quan la por és especialment elevada.

Per contenir emocionalment tot aquest batibull de sentiments i d’emocions, el caliu d’amics, pares, germans, parella, persones properes, donarà confort. Ens escoltaran, ens ajudaran a reflexionar, ens parlaran de les seves experiències, i en aquest contrast d’opinions potser allò que per algú és un malson per un altre és “bufar i fer ampolles”. A voltes podem buscar suport o assessorament professional per garantir-nos la tranquil·litat.

Si volem algú amb qui pensar aquella decisió, podem fer-ho, no estem sols, però la decisió és nostre i les conseqüències les viurem en primera persona. Aquest punt d’intransferible, és el que connecta amb la sensació de solitud malgrat l’acompanyament que ens hàgim proporcionat durant la presa de la decisió. La prenem al nostre ritme, al nostre estil, fent front a les nostres pors, ens hem dit PUC. Hem trobat la força interna que ens permet sentir-nos sòlids i capaços. Ja sentim l’alleugeriment. És l’inici d’una nova etapa: dur-la a terme.

parapent

Hem vençut la por de caiguda al buit, ens hem posat un paracaigudes.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Regalo abraçades!

Fa uns anys vam començar a veure pel carrer gent amb uns rètols que deien: “regalo abraçades”, iniciativa, en aquests termes, que va donar lloc a molts comentaris, i ens va fer pensar.

En el meu treball quotidià a la consulta, em trobo sovint recomanant l’efecte positiu del contacte físic, de les abraçades, les carícies. En moments difícils, tant entre els adults com amb els nens, el contacte físic sincer, amb un ésser estimat, és d’un valor incalculable. Els neuròlegs tenen comprovada la reacció física que es genera: un estat emocional que predisposa cap a la serenitat, la cohesió interior, un sentiment de complitud, de comunió amb un mateix i amb l’altre.

Abraçada

 

Sovint, en situacions de conflicte, tan habitual a les relacions humanes, és freqüent pensar que les paraules conforten, i és cert en determinades circumnstàncies, però res com una mirada de complicitat i una bona abraçada. El contacte físic ens situa més a prop d’aspectes primaris, instintius; el llenguatge verbal, en canvi, té un registre racional, vinculat a l’aprenentatge, a la socialització i, per tant, l’impacte emocional és diferent.

Amb el “regalo abraçades”, quan volem generar un canvi en la situació de conflicte que estem vivint, tenim un accés més directe a les emocions si utilitzem el camí adequat que ens pot predisposar a un enteniment millor i així poder fer una gestió del problema des de l’afecte.

De la mateixa manera, tant en situacions d’alegria com de tristesa, tenen efectes similars. Les abraçades són el complement necessari per digerir adequadament les experiències emocionals intenses. El marc de contenció emocional que ens proporcionen, ens permet una relació amb el nostre entorn ple de la calidesa necessària per viure una integració personal més complerta.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicotera

Tornem a la feina!

Ja s’acaba l’agost i la majoria tornem a la feina. S’acaba això d’anar sense rellotge i fa una mica de mandra. Recuperem els horaris regulats per la jornada laboral. Fa uns quants anys que es parla del síndrome postvacacional, que fa referència a tots el símptomes que les persones experimenten pel canvi de ritme vital que això suposa. El temps d’adaptació que necessitem per no sentir-nos tristos o de mal humor.

Home estressat contesta el telèfon a la oficinaPotser en els temps que corren on l’atur és present en moltes famílies i amb les dificultats que això representa, els que podem seguir tenint un treball ens sentirem més afortunats i menys aclaparats. Potser podrem viure aquesta tornada a la feina com una possibilitat de poder seguir obtenint allò bàsic que necessitem per al dia a dia i el síndrome postvacacional serà menys greu. Això ens hauria de fer pensar en la relativitat de les coses. El que en un moment ho vivim com un pesar en un altre pot ser una fortuna. Continua llegint

Síndrome postvacacional

Panic buttonJa fa uns quants anys que sentim parlar del terme “síndrome postvacacional”. Donar nom a una cosa no vol dir que sigui una cosa nova, està bé generar conceptes, senzillament es tracta de donar cos a alguna cosa que tots hem patit en major o menor grau i des de temps immemorials.

La idea de síndrome representa un conjunt de característiques, de símptomes, que es donen sense que això representi una malaltia clínica, malgrat reporti malestar.

Bàsicament el que notem pot ser: malestar general, insomni, irritabilitat, sensació de cansament, aspectes depressius. Es a dir, alteracions del nostre caràcter i els nostres hàbits que ens dificulten viure amb tranquil·litat.

Podem atribuir tot això a un procés d’adaptació al canvi, i en aquest cas el canvi seria passar del temps de vacances al temps de treball. De fet quan s’apropen les vacances també experimentem reaccions d’aquest estil però habitualment no ho vivim com un problema perquè desitgem les vacances. En canvi quan es tracta de retornar al treball ens pot comportar fins i tot un cert patiment. D’alguna manera si féssim un símil econòmic seria una valoració entre guanys i pèrdues de la situació en què estem i en la qual estarem i òbviament quan patim el síndrome postvacacional ho vivim com una pèrdua.

En ocasions davant de situacions que ens generen estrès, com podria ser aquesta, poden donar-se manifestacions somàtiques com les que abans anomenava, que vindrien a representar el dolor mental expressat a través del cos, com a dolor físic.

Com en qualsevol situació estressant cadascú busca els recursos que poden alleugerir el seu malestar i haurem de diferenciar entre els recomanables i els que no ho són. Diríem que  tabac, cafè, tranquil·lizants, alcohol… formarien part dels no recomanables. Els recomanables poden ser molt diversos, hi ha qui gaudeix amb la família i els amics o companys rememorant les vivències estiuenques i d’altres que prefereixen girar full i concentrar-se novament en el treball. En qualsevol cas es tracta de proporcionar-nos situacions que ens ajudin a disminuir el malestar, no pretendre activar-nos de cop, no intentar recuperar el ritme que dúiem abans de vacances ràpidament, ho podem fer de mica en mica. Encara que els horaris laborals siguin els mateixos i les tasques a realitzar importants, fora d’aquests horaris podem anar gaudint encara del bon temps, de la llum i no renunciar sobtadament al relax.

De fet no tothom pateix quan torna a la feina, hi ha persones que ho desitgen. Depenent de la satisfacció que ens reporti el nostre treball en general costarà més o menys. Depenent de la relació amb els companys, si n’hi ha, també condicionarà aquest estat d’ànim.

Amb la rutina mantenim una relació d’amor-odi. Per una banda la rutina ens pot resultar molt pesada, sobretot si no ens agrada el que fem quotidianament, però per altra banda els canvis ens suposen un esforç d’adaptació. De fet la gent que canvia permanentment també pateix un desgast, i llavors la rutina s’agraeix. Per tant jo diria que tots els masses piquen i que malgrat aquests esforços que representen els canvis al final val la pena tenir un treball i tenir vacances. Aquestes diferencies ens permeten valorar i mostrar diferents aspectes nostres que ens enriqueixen i que fan de la nostra vida un compendi d’experiències que ens estructuren.

Comencem doncs la nova temporada de treball amb expectatives renovades i quan tornin les vacances ja les gaudirem de nou.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta