Abandonament, trauma?

Tractar l’abandonament conjuntament amb la paraula trauma potser genera cert recel, però malauradament moltes vegades aquesta és la realitat.

Nena trista mira per la finestraSabem que hi ha orfenats que, amb molta precarietat de recursos, ofereixen als nens una vida austera i senzilla, però digna. En canvi d’altres poden, fins i tot, vulnerar límits humans. Tot i que un infant hagi rebut unes atencions mínimes necessàries per sobreviure (menjar, higiene, sanitat…) sempre hi ha aspectes impossible d’atendre. La dedicació personalitzada, l’atenció ràpida quan necessita una mà que el consoli, que l’ajudi a aixecar-se si cau, que l’abraci si no pot dormir, la mirada intensa d’amor, i un llarg etc que van donant a la vida interna de la persona la seguretat de que és un ésser necessari en la vida de l’altre, que és un ésser capaç, que el seu potencial colmarà d’alegries a la seva família… el que anirà sent la seva autoimatge. Si ens trobem amb un nen que ni tan sols ha rebut els mínims necessaris, les seves pors seran més fortes, i potser arribi a la conclusió que el món és hostil, que no pot comptar amb els altres per tirar endavant, que està força sol i se sent atacat pel món

De petits tots busquem la satisfacció dels pares, essers dels quals depenem. La por a no ser prou dignes dels seu amor és com un fantasma. Quan un nen viu l’abandonament, en la seva fantasia, es confirma aquesta por i l’autoimatge pot quedar molt deteriorada.

Per trauma entenem aquella vivència de forta intensitat emocional que impossibilita donar respostes adequades en d’altres situacions, que aparentment poden no tenir res a veure. L’organització psíquica de la persona en queda afectada, en gran mesura, i distorsiona la relació amb els altres.

Aplicant el concepte de trauma a l’abandonament que ha viscut el nen en situació d’adopció, es pot observar una reacció exagerada i inadequada a qualsevol comentari que amb ell li soni a rebuig. Vindria a representar una hipersensibilitat al que ell considera rebuig. En la mesura que es pugui reparar l’autoimatge el fet serà menys traumàtic.

Si el nen fa una lectura de la realitat des del vèrtex del trauma, poden ser moltes les situacions que li vagin obrint la ferida i sigui difícil trencar aquest cercle viciós. Lògicament l’abast del trauma no es podrà determinar fins al cap d’un temps llarg d’adaptació. I com tot el que fa referència al ésser humà hi ha graus.

Habitualment quan el nen se sent “atacat”, abandonat, com per exemple:  enrecriminar-li alguna acció, aplicar-li un càstig, deixar-lo sol amb el seu empipament, deixar-lo sol amb la seva tristor…és a dir, qualsevol conducta per part nostra que impliqui fer-li veure que alguna cosa d’ell no ens agrada, dóna una resposta amb certa càrrega agressiva. Si no contemplem les seves reaccions des del punt de vista del trauma es farà difícil comprendre què li passa, i per tant ens costarà donar una resposta adequada que no fomenti un patiment innecessari. Ell ha tingut necessitats vitals que no ha pogut omplir, no sap quina és la raó, però sap que pot està patint i els altres no el consolen, pot no tenir consciència dels motius pels quals reacciona d’aquella manera i hauran de ser els pares qui de mica en mica el posin en contacte amb tot els seu patiment i li puguin mostrar que la seva vida pot ser molt diferent si ell es deixa estimar i cuidar, i si pot diferenciar una recriminació concreta d’un rebuig com a persona.

Per als pares és difícil veure que un nen demana consol si el que fa és: insultar, allunyar-se’n, donar puntades de peu, etc. Com a contrapartida quan el nen “ataca” els pares, ells instintivament, també poden respondre allunyant-se’n emocionalment. Educar en aquestes condicions requereix una llarga i dura reflexió.

No n’hi ha prou amb una reflexió racional, que cal, hem de fer possible l’experiència emocional amb el dia a dia.

Per assumir la funció de pare cadascú haurà de fer una mirada endins i veure com se sent quan el fill el rebutja, el posa en evidència públicament, etc. Els pares també necessiten sentir-se acceptats pels fills per establir bons lligams emocionals. El rebuig del fill també obre ferides i potser els nostres fantasmes també es fan palesos.

El trauma de l’abandonament no és patrimoni exclusiu dels nens adoptats, però és més que probable que ells el pateixin.

Totes les persones tenim una història al darrere que ens fa forts en unes situacions i vulnerables en d’altres. Com més allunyats estem de la nostra realitat mental i de la influència que té aquesta en les relacions interpersonals que establim, serem menys capaços de mitigar l’efecte “traumàtic”, que es manifestarà en els moments menys indicats.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Els límits

Un munt de senyals de Stop juntes

Una de les funcions dels pares és el que anomenem “posar límits”, és a dir, orientar el fill sobre les normes que delimiten la convivència i estimulen el creixement, i assenyalar quan les està transgredint. Possiblement aquest és un dels aspectes més crucials. El patrimoni que volem transferir, determinarà en múltiples ocasions el fet de poder gaudir de la nostra condició d’éssers socials o no.

El nen, amb la seva ment inquieta i curiosa, anirà descobrint i posant a prova aquests límits, amb tots els matisos dels diferents entorns on es desenvoluparà (família, escola…).

A mesura que va creixent els anirà interioritzant fins que formaran part del seu pensament. Totes les relacions estaran emmarcades en aquests paràmetres.

En línies generals i amb la finalitat d’estimular la reflexió al voltant d’aquest tema tan complexa, considero que els dos eixos bàsics són:

  • Adequar al màxim les nostres demandes a les seves possibilitats reals (no teòriques ni suposades). Això donarà un ampli ventall segons les edats i les situacions particulars.
  • Coherència entre les nostres demandes i els nostres actes. Som els models principals, i ell rep informació del que fem i del que diem.

Quan observem les reaccions dels nens davant els límits cal destacar el fet que se’n queixin no vol dir que finalment no els puguin assumir, potser només és una manera de mostrar que és difícil, però això no ens ha de sorprendre, encara que ens ho fa més complicat.

Quan d’una manera persistent i sistemàtica un nen es nega a tolerar algun límit en concret, es fa necessari replantejar-se si la norma és adequada. Si arribem a la conclusió, havent valorat els postulats anteriors, que certament el que li demanem pertoca, potser caldrà pensar que està donant una senyal d’alarma en el sentit de mostrar, com pot, que alguna cosa no funciona, malgrat que el llenguatge que utilitzi sigui enrevessat i difícil de desxifrar. En aquesta situació l’objectiu varia, haurem d’analitzar detingudament d’altres aspectes fins a comprendre’l.

Fins aquí tot el que he argumentat es pot referir a qualsevol nen, però el fill adoptat té interioritzades unes pautes lligades a les relacions i els entorns en els quals ha viscut i això caldrà tenir-ho en compte. L’infant no és un full en blanc on s’inscriuen les nostres empremtes. És possible que de vegades el col·loquem en posicions contradictòries, fins i tot sense tenir-ne consciència, per tant ens haurem de donar el marge i la flexibilitat suficient perquè l’adaptació al nou entorn sigui exitosa, mostrant-li que els recursos i les limitacions varien en funció del nostre grup social.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

La malaltia. Un possible fantasma

 adopcion_300El desig de ser pare o mare va estretament lligat a la fantasia de com serà el fill que ajudarem a créixer, el color dels ulls, el somriure, la picardia, la simpatia, la salut, la intel·ligència, i un munt d’interrogants. Les incerteses amb què s’ha de conviure són moltes i no sempre fàcils de suportar.

La paternitat biològica fa que algunes d’aquestes respostes estiguin vinculades a trets familiars, l’herència genètica. En l’adopció l’entorn és diferent, els orígens són, en la majoria dels casos, desconeguts. El patrimoni genètic, les predisposicions innates, seran una gran incògnita, un misteri més que ens acompanyarà.

Quan un fill emmalalteix, justificadament o no, se’ns plantegen qüestions com: en som responsables?, és una feblesa del nostre fill?, s’hagués pogut evitar?, per què un emmalalteix i un altre no?, en definitiva busquem el responsable, “qui té la culpa”. Davant el desconeixement, els sentiments d’impotència, el desconcert, el patiment que desvetlla, l’imprevist, i depenent de la gravetat de la malaltia, busquem explicacions en totes les direccions possibles per poder combatre el neguit. És fàcil que busquem explicacions en la genètica, llavors topem amb un forat negre, exponent del que no coneixem del nostre fill. Apareix el fantasma, la por al desconegut i al fet irreversible, i en lloc de tranquil·litzar-nos sorgeixen més neguits. Assumir, també en aquesta situació, la diferència que comporta l’adopció vol dir poder mirar al voltant per adonar-nos que hi ha moltes preguntes sense resposta a tot arreu, segons la situació de cadascú.

Les causes d’una malaltia no sempre són tan clares. Escoltant les expressions populars podem copsar com estats emocionals de tensió (vg.: estrès) poden desembocar en alnen-malaltteracions corporals (mal de cap, insomni,…). El cos és un canal per mostrar que alguna cosa ens fa mal. En la malaltia pot quedar condensat un conjunt de malestar multifactorial. Potser aquest concepte no és fàcil d’entendre o fins i tot ens genera recel però la pràctica clínica mostra que en determinades circumstàncies quan conflueixen en la persona, gran o petita, situacions adverses es pot emmalaltir, la cura personal té molts vessants i cal no obviar-ne cap.

Estar en contacte amb bons especialistes que coneguin trets diferencials lligats al país d’origen, quan es tracta d’adopció internacional, serà una bona ajuda. Ens proporcionarà un marc de referència que ens permetrà diferenciar el que són disposicions personals del que són reaccions derivades de l’adaptació al país.

Trobar l’equilibri entre tots els factors que intervenen en una malaltia no és senzill, com més petit és un nen més tendència hi ha a somatitzar. Davant de situacions difícils per a ell la capacitat de donar respostes mentalitzades és menor, està aprenent i madurant.

La criança d’un fill és una cosa extremadament complexa perquè l’ésser humà és complex. És evident que els esforços són recompensats amb escreix, però implica poder suportar un alt nivell de tensió i d’ansietats. El coneixement entre pares i fills és gairebé com un treball d’investigació: com entenem les coses, quina repercussió tenen en cadascun de nosaltres el fets quotidians, els fets inesperats, els fets dolorosos… Tot plegat petits o grans obstacles que formen part del fet quotidià.

En moltes ocasions la funció del psicòleg és ajudar a les famílies a revisar els criteris d’abordatge de certes situacions, els plantejaments dels quals es parteix, a tenir en compte aspectes importants que poden ser obviats… Però moltes vegades només es tracta de mostrar que el procés en què una família està immers és el lògic, ni que sigui dolorós. El patiment no sempre és índex de no saber resoldre un conflicte. Les reflexions i els coneixements poden alleugerir el malestar, però hi haurà qüestions que no tindran resposta, la convivència amb els nostres fantasmes i la capacitat de suportar el “no saber” es posarà a prova en aquestes situacions.

Marga Pérez i Herms.

Psicòloga i Psicoterapeuta

Conviure amb la diversitat

Actualment la paraula “diversitat” es va convertint en un terme familiar. En la nostra societat hi són presents, de manera estable, persones de molts llocs, això implica varietat de cultures, races… Les controvèrsies que es generen fan que moltes veus busquin elements conciliadors per una bona convivència. Aquestes reflexions ens ajuden a entendre la complexitat que acompanya la diversitat.

Si bé com a ciutadans caldria que escoltéssim la nostra consciència per prendre postura davant del fet social en el qual estem immersos, com a pares, tiets, cosins, amics… que som d’infants procedents d’altres països és imprescindible viure amb la diversitat per establir bons lligams afectius, i que la integració del nouvingut sigui un èxit.

Com qualsevol temàtica es pot abordar des de molts punts de vista. Cadascun aporta llum a la comprensió del fet analitzat. Un d’ells és entendre el lligam que hi ha entre el que en diem “diversitat”, de manera genèrica, i com vivim les diferències personals cadascú.

Les persones, en general, tendim a buscar un equilibri entre el que ens fa igual als nostres congèneres i les peculiaritats que ens fan singulars. Lògicament les singularitats de les quals gaudim són aquelles que ens fan sentir bé, tant les vinculades a un aspecte extern com les lligades a la personalitat. Però si mirem al voltant nostre ens adonarem que són moltes les “singularitats” compartides amb d’altres persones.

L’adopció internacional n’és una d’aquestes singularitats. Quan una parella decideix adoptar un fill d’una altra raça, compta amb la pròpia capacitat d’estimar un nen “diferent”, espera de la família la participació en la integració de la criatura, i sap que no tothom s’aproparà a les diferències amb la sensibilitat que cal. Les situacions que hauran d’afrontar pares i fills, fonamentalment, seran una mena de carrera d’obstacles. El nen haurà de refer la seva identitat en un país diferent, per tant caldrà un esforç suplementari per incorporar diferències que en el seu lloc d’origen no hi serien, i els pares han de crear aquest espai per la diferència. El que mai és aconsellable és obviar aquest fet.

Grup de nens de diferents races a l'escola

De vegades,una de les situacions difícils, és el neguit que se’ls genera als pares per ajudar el fill a viure les seves diferències amb tranquil·litat, naturalitat. Com transmetre que tots tenim les nostres de diferències, siguin evidents als altres o no. Per una altra banda com han de fer front els mateixos pares a situacions compromeses. No hi ha receptes màgiques però seguir un procés, pot orientar en l’abordatge:

  1. Analitzar: Davant de qualsevol conflicte cal començar sempre per analitzar el fet en qüestió (ser adoptat, color…). Tractarem d’identificar, el més clarament possible, quina situació s’està donant, diferenciant al màxim el fet concret (insult, marginació, humiliació, curiositat…) de la interpretació que en fa el nen i els sentiments que se li desvetllen (ràbia, impotència, dolor, desconcert…). Procurarem utilitzar paraules planeres i clares per descriure i matisar-li tot el que calgui, això ens donarà pistes pels següents passos. No sempre és fàcil, potser caldrà donar-se una mica de temps per anar comprenent bé el que està succeint.
  2. Valorar: És evident que no tots els fets tenen la mateixa repercussió en la vida d’una persona i, caldrà doncs, valorar l’envergadura, l’abast, que per el nostre fill representa el fet en qüestió. No tots patim per les mateixes coses, ni tots tenim la mateixa habilitat per copsar l’abast dels nostres problemes, ni reaccionem de la mateixa manera. Hi ha qui tendeix a minimitzar en no sentir-se capaç de fer-hi front (està trist però diu que no passa res…), hi ha qui ho magnifica buscant la compassió, hi ha qui nega allò que el fa patir i ho manifesta en una altra situació que no té res a veure (davant el rebuig es bloqueja en l’aprenentatge…).
  3. Buscar: Depenent de la valoració que n’hàgim fet caldrà pensar, en cada situació, quins són els recursos més adients per evitar el patiment. Moltes vegades el sol fet de poder expressar que allò li fa mal és suficient perquè l’altre reaccioni i deixi de fer-ho, fins i tot potser no fer-hi res. Però no sempre és tan senzill, i buscar les estratègies requereix una dosi d’imaginació important. Per donar respostes que generin la reacció desitjada, o formular preguntes que convidin a la reflexió cal poder posar-se en la pell de l’altre i veure la motivació que hi ha darrere d’un fet.

Un pot ser negre o de color negre, pot ser indi o el seu país d’origen ser l’Índia. Amb això vull ressaltar que som allò amb què ens identifiquem nosaltres. Caldrà ajudar el fill a definir-se a si mateix, aportant-li les eines necessàries perquè sigui capaç de reconèixer el màxim d’aspectes d’ell mateix, des dels més perifèrics als més nuclears

El fet de coneixer-se un mateix no treu que ens sentim agredits per la manca de respecte dels altres cap a les nostres peculiaritats, però les respostes defensives i irreflexives habitualment ens comporten patiment i no ens apropen a les solucions. Malgrat que no sempre és  possible controlar els nostres impulsos, ni preveure totes les situacions, si que podem anar aprenent de l’experiència i prendre posicions que ens permetin gaudir de la vida.

Després d’un llarg camí, quan una persona pot mirar-se als ulls i somriure, sentir-se tranquil·la i conciliada, experimenta una sensació de benestar difícil de descriure amb paraules. Allò que li dóna aquesta sensació és acceptar la seva condició humana, és a dir, el que hi ha dintre seu, el que li agrada i el que no li agrada de si mateix, en podríem dir acceptar la pròpia diversitat i viure amb les diferències.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

L’adopció: un fenomen contemporani

En els darrers anys, l’augment de les demandes d’adopció i el creixent recurs de les tècniques de reproducció assistida com a vies per accedir a la paternitat i la maternitat s’han convertit en un dels fenòmens contemporanis de gran rellevància social i mediàtica. Aquesta multiplicitat de vies es donen en un moment de canvis en la família tradicional i sorgeixen demandes inèdites que generen noves agrupacions familiars: famílies monoparentals o unilinials, famílies homoparentals, famílies multiparentals o reconstituïdes…

La diversitat de constel·lacions familiars existents ens fa reflexionar sobre els canvis socials implícits i les repercussions que això tindrà. Fins i tot el llenguatge té un repte creant paraules que ho defineixin. Quan pensem en família no ens referim únicament al concepte clàssic sinó també a un ample ventall de possibles organitzacions que anomenarem “família”. Existeix, doncs, una corrent de doble via, els canvis socials exerceixen la seva influència generant “noves famílies” i a la inversa, aquestes “noves famílies” amb els seus valors i les seves especificitats van deixant la seva empremta en la societat.

Les investigacions científiques en el nostre país al voltant de l’adopció són escasses. Parlar d’especificitats psicopatològiques fóra erroni, però la praxis professional ens permet observar certes característiques en les famílies adoptives fruit de la seva diferència. El procés d’adaptació, n’és un de important. El diccionari ens diu: ADAPTAR: V.Acomodar, ajustar una cosa a una altra o a un nou ús.P.conformar-se, acomodar-se, resignar-se a alguna cosa, a una situació nova. Tot sovint es parla de l’adaptació referida als nens, aquestes paraules descriuen un procés entre pares i fills quan comencen el seu camí junts, entre les persones i el seu entorn. Evidentment no s’adapten només els fills. Tots els processos d’adaptació queden mediatitzats per les nostres experiències prèvies vinculades als canvis, pels referents que ens ajuden a organitzar la nostra existència. En cada nova situació revivim, amb més o menys consciència, emocions anteriors, depenent del caire que tinguin (alegria, angoixa…) farà que ens sentim en millor o pitjor disposició d’adaptar-nos-hi.

En l’adopció internacional, quan una criatura arriba d’un altre país els canvis que viurà són molts (idioma, clima, menjar, vestir, hàbits, valors culturals…). El fet fonamental és passar de ser un a ser el fill de, això comportarà refer de nou la seva identitat, vol dir redefinir-se a si mateix. Gairebé tot el seu univers conegut es transforma. L’instint de vida és un bon motor per acceptar-ho i vèncer les contradiccions a les quals s’enfrontarà, recordant el passat, vivint el present i somniant el futur. En la seva curta vida és la tercera vegada, com a mínim, que s’hi troba en aquesta situació (família biològica, orfanat, família adoptiva).

Quan rebem un fill també són molts els canvis (horaris, espai, neguits…). La vida pren un altre sentit, ser els pares de. Possiblement la tasca més difícil serà crear un entorn que afavoreixi la mútua adaptació, estar prou flexibles perquè tot es pugui replantejar. Entrem en un nou diàleg amb nosaltres mateixos. Es donaran moltes situacions imprevisibles i desconegudes, caldrà generar nous posicionaments fugint de la rigidesa que ens dóna seguretat però que genera tensió i dificulta l’adaptació. No és fàcil abandonar els patrons coneguts i quedar-nos al descobert. La por i la inseguretat costen de suportar, però si no fem l’esforç en aquesta direcció esdevindran situacions més compromeses. Tots aquests processos mentals s’han d’anar fent amb la quotidianitat del treball, les malalties, els cursos acadèmics, etc. L’energia que haurem d’invertir és molta, cal dosificar-la i en la mesura del possible proporcionar-nos moments que en generin de nova. Compartir les vivències amb d´altres famílies en situacions similars pot ajudar.

El temps que cada família necessitarà per anar construint l’entramat d’aquest nou existir de tots plegats és impossible de saber, però serà llarg. L’adaptació haurà arribat a bon port quan aquell fet novedós el vivim en harmonia dins nostre, i no com quelcom disruptiu que ens desassossega, quan ser una família ja no és noticia.

Quan uns pares reben el seu fill comença la seva vida de família, sigui quin sigui l’origen d’un infant, fill biològic, nascut mitjançant tècniques de reproducció assistida, o adoptiu caldrà que pares i fills “s’adoptin” i “s’adaptin”. La història prèvia: embaràs, infertilitat…hi  estarà present però, partint de la perspectiva psicoanalítica que res no és concedit d’entrada, només atenent les peculiaritats podrem establir uns vincles que fomentin i permetin el creixement humà de cadascú.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta