L’amistat entre els adolescents

L’adolescència és l’etapa de la vida què ens deixem anar una mica de la mà dels pares i donem passes per nosaltres mateixos. Aquest camí no el fem en solitari, els amics prenen una rellevància essencial. En ells busquem: el confort, l’energia, la gresca, el refugi, la complicitat…

Els pares queden en un segon pla, però segueix sent necessària la seva presència, l’afecte, els límits i, per damunt de tot, l’esperança que tot anirà bé.

És l’època en què tot es viu intensament, potser de manera extrema. Passem de l’alegria a la ràbia en un tres i no res. Vivim en una muntanya russa emocional gens fàcil, ni per a nosaltres mateixos ni per al nostre entorn.

En moments de canvi, com aquest, sembla que l’avorriment s’imposa. El que abans ens divertia ara ja no ens diverteix, hem de trobar noves activitats que ens facin gaudir del nostre temps lliure. Actualment les xarxes socials omplen gran part d’aquests buits, i per això hi dediquem tantes hores, però sort d’aquells moments més creatius (música, pintura, polseres, artesanía, poemes…) que ens fan veure el nostre potencial. Sort d’algunes tardes engrescades fent una mica el ximplet.

Necessitem redecorar el nostre espai, les joguines d’infantesa van desapareixent, els colors van canviant, i entremig de roba i trastos anem posant la nostra nova estètica. Ens sentim diferents, el cos es va transformant, van apareixent canvis per dins i per fora.

En les relacions que fem, els amics són “amics per sempre”, ja no ens imaginem la vida sense ells. En contrapartida, els que no formen part del cercle no desperten el més mínim interès. Aquest és un aspecte més on es mostra la radicalitat en què vivim la vida.

Les noies busquem, en les amigues, converses profundes i de complicitat. Ens ho expliquem quasi tot, i certament de vegades acabem fent vincles que són per sempre. Però quan es tracta dels nois que ens agraden, passem moments difícils. Ens sentim rivals i les enveges són difícils de contenir, això fa que en algun moment l’amistat trontolli. Les més decidides sembla que “acaparin” tots els nois desitjables, es converteixen en punt de mira, en canvi les més tímides pateixen, se senten ignorades. Cadascuna trobarà el seu lloc amb el seu esforç. Passarem per moments de confusió i tristor; moments en què necessitarem que algú ens escolti, moments en què potser no calen consells, tan sols una bona abraçada i una mà.

Els nois, en canvi, acostumem a compartir aficions, esports, algunes inquietuds, però som una mica més recelosos de la nostra intimitat, malgrat això podem ser amics sincers.

Les relacions entre nois i noies són més complexes. Fer compatible estils diferents és un trencaclosques. Aprendre a conviure amb la diferència – “masculí” i “femení” – és un repte. Necessitem tenir una actitud oberta per ambdues parts per no quedar atrapats en la incomprensió de l’altre sexe, en el menyspreu, però ens resulta difícil. Podrem arribar a ser molt complementaris i compatibles, si ens ho agafem amb ganes, en definitiva bons companys de vida. Encara ens queda un llarg camí.

Als adolescents, ens costa mostrar-nos sincers, les nostres inseguretats ens traeixen, com si no fóssim prou adequats per dir el que volem, el que sabem. Amb el temps aprenem que la mentida, les veritats a mitges, els embolics… ens fan patir molt més que la veritat.

El que ens fa sentir bé, és saber que els nostres amics ens estimen tal com som, des del cor. No serà fàcil tenir aquest grup que ens acompanyarà, creiem que si el busquem segur que el trobarem, però de vegades les forces trontollen i ens espantem.

La família és observadora del procés, gaudeix i pateix la nostra transformació. Hi ha moments que semblen molt lluny i d’altres moments que els sentim al costat. Ens resulta difícil dir les coses sense enfrontar-nos-hi i els pares volen mantenir la seva autoritat que tan ens molesta. Sempre volen saber què fem, amb qui anem, on anem, quan tornarem, i això ens fa enrabiar, tenim ganes d’anar lliures, d’improvisar, de viure el moment i sembla que no ho entenen. Ells ens volen cuidar i nosaltres ja volem anar sols. El més important és que malgrat totes les dificultats, ells hi són, ens fan de xarxa quan caiem i així podem seguir avançant. Qui no ha tingut una llarga conversa una nit de tristesa amb el pare o la mare?

Passarem aquests anys intensos, amb ganes de ser grans, de fer la nostra vida, de prendre les nostres decisions, però no els passarem sols, els passarem envoltats dels nostres amics, ells ens faran aquest camí més lleuger. També ens enfadarem i reconciliarem tantes vegades com calgui, perquè també estem aprenent a ser bons companys sense la mediació dels pares.

Quan serem grans, probablement, recordarem aquesta època de la vida amb ambivalència. Ens vindran records divertits, aventures genials, les primeres sortides amb la colla, però també dies de solitud i avorriment, experiències tristes, esbroncades amb els pares. En definitiva, apareixerà la mateixa ambivalència amb la què ara estem vivint.

I si algun dia som pares ens anirà bé recordar-ho per poder fer be la nostra tasca en aquell moment. Segurament serà llavors quan entendrem que la convivència amb els adolescents no és gens fàcil. Ara el que sentim és que els pares “no s’enteren de res”.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Per què els adolescents s’enganxen a les màquines?

Missing the Point por mezzoblue, en Flickr

QuÈ els hi passa als adolescents?

L’adolescència és un moment clau en el desenvolupament humà. És quan l’individu ha de posar en marxa les seves capacitats, recursos, defenses, etc. per si mateix, comença els seu camí “en solitari” apartant-se de la mirada continuada dels pares.

Com en qualsevol posta en escena dels aprenentatges adquirits les pors es fan presents de manera implacable i l’adolescent busca les maneres de contenir-les. L’apropament als companys en la mateixa situació és una d’elles. Una altra és el refugi “temporal” en activitats que acaparin tot el seu pensament per poder donar treva al seu malestar, i aquí és on entren en joc les màquines (nintendo, play, wii…). És evident que tots necessitem temps d’esbarjo però en els adolescents s’observa moltes vegades que el temps dedicat a l’entreteniment acaba per impedir que dediquin temps a l’estudi, al descans, a una bona alimentació, etc. Actualment les “màquines” omplen gran part del nostre temps amb els pros i contres que això suposa i no és d’estranyar que ells s’hi aboquin.

La dinàmica en què entren i la distorsió que això suposa en la dinàmica familiar en moltes ocasions acaba sent insostenible. Ni els pares ni els fills troben la manera de sortir d’aquest túnel en el qual han entrat.

QuÈ els hi passa als pares?

Els pares també senten la por de saber si els seus fills seran capaços de tirar endavant amb tot el que ells els hi han proporcionat, de manera que s’ajunten les pors dels uns i dels altres. Les discussions poden ser esgotadores per a ambdues bandes i el cúmul de retrets inesgotable.

Tot aquest despropòsit només és una manera de mostrar el malestar amb el què es viu aquesta etapa.

QuÈ hi podem fer?

Una possible sortida és identificar les pors de manera concreta. Com menys definides estan les pors més difícil és trobar-hi la sortida. Caldrà anar buscant la manera de contenir cadascuna d’elles i és evident que les discussions no són una bona estratègia.

Els pares han de seguir complint la seva funció de marcar els límits i orientar als fills, però s’ha d’anar deixant el marge perquè ells vagin fent la seva pròpia experiència, encara que s’equivoquin. En definitiva és el mateix de sempre però ara el marge és més gran i abasta més àrees. Els càstigs i els premis, que mai són especialment eficaços, en aquest moment poden resultar del tot absurds.

Cal una gran dosi d’empatia per part dels adults per poder entendre que anar triant el futur professional no és una tasca fàcil, que iniciar-se en les relacions de parella tampoc, que escapar de totes les trampes addictives i drogues en general és una prova de foc quan l’impuls els porta a fugir del malestar permanent del “no sé”.

Cal que els pares adoptin una actitud ferma pel que fa als principis bàsics de convivència i de responsabilitats. Si tenen actituds contradictòries envers el que està be i el que no, envers el que han de fer o no… poden quedar molt atrapats en la confusió.

No es tracta de grans discussions sobre la moral, la responsabilitat, l’esforç, el treball, etc. i després deixar passar aleatòriament aspectes que no toquen. Dir el que esperem d’ells i discutir són dues coses diferents. Dir el que esperem d’ells tampoc són ordres, l’autoritat no la mantindrem amb actituds despòtiques, l’autoritat ens la guanyem amb la fermesa.

Calen idees clares i concretes, pautes ben definides i no recriminacions permanents que només serveixen per mantenir discussions i malestar.

Malgrat que les normes de casa, les responsabilitats, etc. les coneixen encara necessiten que atenguem els seus aspectes infantils de manera que haurem de seguir dient algunes coses, especialment les que menys els hi agraden.

Superarem tots plegats aquesta etapa com totes les altres que hem viscut. Al costat dels fills, valorant les seves coses positives i orientant en aquelles que es van forjant.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Adolescència. Patiment per a pares i fills.

Per què pateix tant l’adolescent?

Dos nois amb un munt de joguinesQuan una persona ha de passar un examen, demostrar els coneixements que té, un pot passar- s’ho malament. L’adolescent ha de posar a prova els recursos que ha adquirit durant la infantesa: com solucionar els problemes que té amb els altres, col·laborar en les tasques domèstiques, com organitzar el seu temps: d’estudi, d’esbarjo…

És una etapa en què experimentarà molts canvis i com qualsevol situació nova fa por, la por al desconegut.

Lògicament no se’n surt bé de tot i davant dels errors s’acostuma a sentir l’autoestima atacada, queda ferit en l’amor propi, se sent atacat i davant dels atacs s’acostuma a reaccionar de manera defensiva per amagar el patiment, la vergonya del fracàs. La inseguretat l’ acompanya durant molt de temps, i això és difícil de dur sense patir.

Tots aquests processos es fan lentament, i sense massa consciència. No és una cosa mentalitzada, es percep el malestar però difícilment se n’identifica la causa. Per això encara hi ha més patiment, com menys present tenim el procés que fem més tendència tenim a somatitzar (vg.:mal de cap). Quan fem un procés difícil el nivell d’ansietat augmenta, si ho tenim present busquem maneres de distendir-nos (diversió, descans…) però si no ho tenim present el cos ens avisa emmalaltint. En aquesta edat pensar i preveure és com si estigués prohibit, i passen a l’acció sense temps de reflexió, és com un peix que es mossega la cua, però de mica en mica es va reduint la velocitat.

En l’actualitat el ventall de models que pot triar un adolescent per créixer són molts, quan un no sap què vol, triar és molt difícil. La llibertat i la possibilitat de triar és un grau de maduresa social, però comporta un esforç suplementari.

Per què pateixen tant els pares dels adolescents?

Atès que la funció dels pares en aquests moments davant l’adolescent, és poder mantenir ferms els criteris que han servit per educar, es dóna una constant confrontació. La sensació de ser l’espàrring fa mal.

Busquen el límit permanentment, no és qüestió de pensar que deixant més marge aquesta situació variarà, perquè el que necessiten trobar és el límit “fins on poden arribar”. El fet d’estar sempre marcant aquest límit pot arribar a ser molt dur i fer-te sentir molt inepte, com si allò no sabessis resoldre-ho d’una millor manera. Si això ens fa trontollar i anem canviant la resposta la cosa es complica.

Cal afegir que la postura de l’adolescent varia tant com el seu estat d’ànim i per tant no saps mai com s’ho prendrà. És molt frustrant.

Sovint els pares volen estalviar patiment i errors als fills, i prenen una postura d’avisar, prevenir amb llargs sermons i reflexions, però això només allarga l’agonia. No es tracta de deixar a l’estacada a la primera de canvi però aprendre a esperar a que vagin decidint, i vagin aprenent dels errors és necessari. Caldrà donar la pauta i confiar en que tot allò que els hem ensenyat ho han après i ho utilitzaran.

No vol dir que ens hàgim de creure tot el que ens diuen, aparentment ells tot ho tenen molt clar i de fet els pares, sovint, creuen que de clar no tenen res. Els seus plantejaments, són dues postures força irreconciliables.

Trobar la mesura en cada nova situació és complexa i no té receptes. Tal com suggeria per als adolescents el fet de proporcionar-se estones de confort personal ajudarà a passar per aquesta etapa més fàcilment.

Quins serien els inconvenients més grans als que s’enfronten els pares?

La incoherència  en els criteris educatiu, vg. Pegar perquè ha pegat.

La discrepància entre els progenitors. Sempre és necessària la unitat entre els pares, però en aquests moments més.

No estar prou madur ni prou segur per donar respostes adequades, això no vol dir saber-ho tot, ni molt menys, però les evasives no són bones.

Si s’ha tendit a utilitzar xantatges, abús de poder (treure coses necessàries), abús d’autoritat (manar indiscriminadament), llavors patirem perquè als adolescents els costa mantenir una distància adequada i si aquest és el model que han après serà el que utilitzaran tractant-nos d’iguals i això generarà greus conflictes.

No poder confiar en les seves capacitats també és un problema; costa molt veure que els fills creixen i no ens necessiten tant per conduir la seva vida, acceptar el paper d’estar a la reserva per a casos d’emergència no és fàcil quan has estat sempre a primera fila.

Un element a tenir en compte és que l’adolescència dels fills acostuma a coincidir en un moment crític dels pares (entre els 40 i 50 anys) i això no facilita la tranquil·litat a les llars.

QuÈ passa quan diuen que “a tots els deixen”?

Doncs que no ens ho hem de creure ni hem de pensar que traumatitzarem el fill per no deixar-lo anar a passeig. És cert que molts pares donen un marge molt ample, en canvi d’altres estrenyen més, i trobar la mesura, el punt just, no és senzill. Cada família ha de pensar en les possibilitats del seu fill per resoldre les situacions en què es pugui trobar i llavors poder decidir en conseqüència.

Conèixer els amics i les famílies dels companys facilita una mica les coses perquè coneixes més o menys els criteris, i et fas una idea de com van pel món.

Què passa quan transgredeixen la norma? I si és sistemàticament?

Sempre hi ha el dia que transgredeixen la norma i llavors caldrà aplicar la amenaça que s’ha fet, complir el càstig si és el cas, però cal procurar que no sigui desmesurat. Per arribar tard un dia no se’l pot tenir un mes castigat. Necessiten comprovar què passa.

Si la transgressió és sistemàtica llavors cal fer una revisió a fons de les normes que s’estan posant, cal adequar-les al creixement. Cal buscar canals de comunicació per veure per on es pot suavitzar la convivència. I en última instància acceptar que de vegades els compensa aguantar un càstig.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta