Els avis col.laboren en la criança?

mare-nena-avi

Com en tantes altres coses, la literatura i el saber popular parla de la funció dels avis envers la criança dels nets. Alguns parlen de “malcriar”, quina llàstima fer aquesta lectura, aquesta connotació negativa desvirtua el paper que poden tenir els avis a la vida dels nets.

Ser avi és una nova categoria que un obté quan els fills pugen també en l’escalafó i es converteixen en pares. Aquestes categories es van sumant, els avis segueixen sent pares, i les funcions parentals van evolucionant amb el creixement dels fills, però segueixen sent necessàries. S’espera dels pares que facin una de les funcions essencials: contenir les ansietats dels fills perquè ells puguin anar desplegant les seves capacitats, canalitzar els desitjos, l’agressivitat, i un llarg etc.

Quan els fills assumeixen la funció de ser pares, és un bon moment per seguir exercint aquesta funció contenidora. Tots els que tenen fills saben quantes cabrioles mentals han hagut de fer per sentir-se capaços i eficients en aquesta funció.

Seria bonic entendre la col•laboració dels avis en la criança dels nets des d’un doble vessant, per una banda contenint als fills propis perquè vagin trobant les eines que els permetran anar descobrint com fer de pares, i per l’altre oferir un contacte confortable als nets, un espai de relació que acompanyi a la tranquil•litat i a l’amor.

Cada família estableix les seves pròpies dinàmiques, les seves prioritats, els seus valors i en definitiva la manera d’educar als fills. Segur que quan una parella es converteix en família mantindrà algunes de les coses que van aprendre a casa i d’altres les canviarà.

Quan els avis observen les dinàmiques a les cases dels fills, i per tant capten les diferències, poden sentir una certa crítica a com ells van fer les coses, i no van desencaminats. Ni que això pugui generar un cert malestar, és convenient recordar que fa anys els seus pares van sentir el mateix, veient com ells feien de pares. Això els ajudarà a ser respectuosos amb les eleccions dels seus fills i la manera de criar els nets. És un bon moment per apel•lar a la saviesa que dóna el coneixement que “res és per sempre” i que els absoluts “bé i malament” al final són molt relatius.

actitd-vellesaRetornant a si els avis malcrien o no, de cap manera els avis han de posar pals a les rodes, al contrari, els avis poden ser un bon suport pels fills i pels nets. Uns bons col•laboradors sempre s’agraeixen, algú que escolta, que ajuda en el que és requerit, que no interfereix.

La criança dels fills és complexe, genera moltes inquietuds i controvèrsies. En canvi la distància emocional que es pot prendre des del lloc dels avis, permet un acompanyament més tranquil. Les societats lentament evolucionen i en alguns aspectes milloren. Tenir l’oportunitat d’aprendre amb els fills amb la criança dels nets, és una experiència entranyable que transforma la relació i la fa créixer.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Cuidar als pares

La vida és un llarg camí en el qual anem transitant per etapes que ens requereixen el desenvolupament d’habilitats, recursos, defenses…instruments que ens acompanyaran fins a la següent etapa.
avia-amb-netesQuan arribem a la “meitat de la vida”, normalment, els nostres pares encaren la seva etapa final. Aquells que durant anys van ser el nostre confort, ara precisen del nostre escalf i cures per viure dignament el seu ultim tram.
Afrontar aquest acompanyament no és senzill, s’hi posen en joc molts factors: la nostra disposició emocional a cuidar d’ells, la nostra vida quotidiana organitzada en funció de les nostres necessitats, la dels nostres fills si en tenim, el tipus de feina que fem, i un llarg etc.
Anar generant un espai mental i físic per la cura dels nostres pares, posarà en evidencia el nostre vincle amb ells, la possibilitat d’intercanviar les funcions passant de cuidats a cuidadors en alguns aspectes, les afinitats, les discrepàncies, els conflictes no resolts,…
Malgrat que alguns diuen que els avis són com nens petits, hem de poder fer lectures més curoses de la realitat. Depenent de les situacions i les malalties, potser haurem d’anar assumint decisions per ells, fora bo poder tenir en compte, en la mesura del possible, els seus criteris de vida, serà un mostra d’amor i respecte, però no són nens petits, són adults que requereixen ajut. No es tracta d’un sacrifici permanent sinó d’un equilibri entre les necessitats i les possibilitats reals de tots plegats, això comportarà renuncies per ambdues bandes i no sempre és fàcil. Un bon assessorament mèdic ens facilitarà la previsió referent a l’evolució, ens ajudarà a anticipar situacions i poder pensar amb més calma les possibilitats que tenim per davant.
Quan aquesta cura la podem compartir amb altres germans pot ser més senzill envers el temps de dedicació i tenir diferents punts de vista a l’hora de decidir, però també comportarà consensuar les maneres personals d’afrontar aquestes cures, tenint en compte el vincle de cada fill amb els pares i els vincles fraterns, que no sempre ho faciliten. Si els pares han creat una família capaç de contenir el malestar i les relacions permeten mantenir un bon nivell de diàleg, anirà fluint. Si les relacions no ho permeten, el patiment serà elevat, els fills sentiran que atenen als pares i els pares no se sentiran atesos pels fills.
Com en altres situacions de la vida, que segurament hem viscut, en moments difícils les actituds s’intensifiquen. De vegades entre germans es pretén trobar fórmules igualitàries, tothom ha de col•laborar per un igual. Les famílies mai són igualitàries, sempre és més realista que cadascú assumeixi el que pugui tenint en compte els vincles, l’important és que quedin les necessitats cobertes, qui proporcioni el benestar és menys rellevant.
Quan una persona sense germans ha de fer-hi front, també serà un reflex de la seva vida, haurà de seguir gestionant el malestar envoltant-se d’amics, parella, institucions, que facin més viable l’etapa.
mare-i-fillaContemplar el deteriorament progressiu d’uns éssers estimats mai és fàcil, ens confronta profundament amb la realitat que la mort forma part de la vida, tot i que la nostra cultura no ho estimula gaire.
Davant les vicissituds acostumem a posar més pes en els aspectes negatius que en els positius, allò del “got mig ple o mig buit”. Si podem afrontar aquesta etapa, posant en valor tot allò que els nostres pares ens han regalat, començant per la vida, el llegat immens que ja forma part de la nostra essència i acceptant els aspectes que no sempre ens han agradat, però que també hi son, probablement podrem trobar maneres concretes de cuidar d’ells fins al final, això ens confortarà profundament quan la seva presencia es vagi transformant dins nostre i ens retrobem amb ells en el nostre pensament. Seguiran sent unes figures de referència amb les que hi vivim conciliats.
Quan les nostres relacions humanes són així de confortables la nostra vida és millor i més sana.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

No em vull fer vell!!!

riureSembla que la resistència a fer-nos grans ens acompanya gairebé tota la vida. I dic “gairebé” perquè, certament, sí que hi ha alguna època en què el desig de ser gran, com a possibilitat de sortir amb els amics i apartar-nos de la mirada dels pares gaudint de la llibertat, és potent.
Tret d’aquesta etapa, és freqüent viure el creixement com un pes. De petits ens “venen” que hem d’anar assumint responsabilitats i aprenentatges de manera feixuga. És rara la família, escola, societat, que ho transmet com un esdeveniment màgic i feliç, que ho és. Per alguna raó desafortunada es minimitza el gaudi i s’emfatitza la càrrega.
Però ens fem grans, si o si, i podem transformar emocionalment l’experiència de créixer, passar uns anys gaudint de l’esforç realitzat.
risasCap als 25 anys apareix la idea que fins aquell moment les capacitats anaven incrementant-se, havíem fet un ascens cap a la plenitud, però de cop, sense cap mena de possibilitat de decidir, comencem un camí de baixada inexorable. Novament la mirada parcial sobre la realitat humana fa un esbiaix que pot turmentar. No dubto que físicament el nostre cos a partir dels 25 anys iniciï un procés de davallada, qui sóc jo per dur la contraria?. Però l’ésser humà és molt més que un físic, les nostres dimensions humanes: emocional i espiritual, segueixen un camí ascendent tota la vida. Però és molt difícil anar a contracorrent perquè és el físic el que es premia, un bon físic ho té més fàcil a la vida: per trobar una feina, una parella, acceptació i popularitat en els grups i amics…sé que no és així però està tan arrelat en l’imaginari humà!
imagesEt sonen aquelles maleïdes frases?, les que fan referència al rellotge biològic, aquelles frases culinàries – “se’t passa l’arròs”- van minant la nostra autoestima de manera implacable. Si a la mala fe popular li afegim els elements perversos que ens enlluernen amb l’elixir de l’eterna joventut, amb els bisturís afilats que volen amagar el pas del temps a les nostres carns, no ens hem de sorprendre que algunes persones no suportin la pressió i entrin en bucles infernals que són més devastadors que celebrar aniversaris. Tots anem curts de recursos per fer dols, o potser no tant?, potser en una societat que medicalitza la tristesa, al final ens fan creure que no en tenim? Potser com que tot ha d’anar ràpid no ens donem el marge necessari per fer-los?
Si a més a més ets una dona, això fa que es multipliqui la pressió social en favor d’una bellesa juvenil, que ens ha de proporcionar una suposada felicitat.
Evidentment aquests condicionants externs no afavoreixen gaire el fet de poder conviure amb placidesa i alegria el nostre transit per la vida amb tot el que implica.
La saviesa que anem adquirint, els recursos per canalitzar millor els nostres desitjos, ires i mancances, la manera d’optimitzar les nostres possibilitats, i en definitiva totes aquelles coses que només es poden aprendre amb el pas del temps. I també les arrugues, la flaccidesa, anar perdent la memòria, …
pensatiuLa complexitat humana fa que al llarg de la vida hàgim de combinar processos de dol, per les pèrdues, amb processos d’encoratjament i empoderament, pels potencials a desenvolupar. Per exemple: un nen de 3 anys ha de fer el dol per la pèrdua d’uns pares que ja no li fan tot com quan era un bebè, però pot valorar la seva capacitat de desplaçar-se sol. Un altre exemple: a 60 anys ja no es té la flexibilitat dels 20 anys i cal adequar les activitats físiques a la nova realitat, però es pot mirar endavant amb serenor, coneixent com caminar per un camí incert.
Potser la nostra cultura està poc disposada a entomar els dols i posa totes les resistències imaginables, ens empeny en aquesta direcció amb tanta força que quan algú diu: “a mi no em dol fer anys” sempre hi ha algú que respon que en el fons això és mentida. Sobretot quan apareix el fantasma de la mort al final del camí. Certament la mort és una realitat molt silenciada, però que sempre es presenta.
images1Jo em pregunto: si hi ha tanta dificultat en acceptar el procés natural de la vida, com hem d’acceptar el final del camí, la mort? Sembla una tasca impossible per qui es mou en els paràmetres de la joventut eterna.
Malauradament el patiment que comporta anar en contra d’aquest procés natural d’envelliment, acaba generant un contrasentit irresoluble. Viure més anys, però patint perquè ens anem fent vells., i fins i tot negant aquesta realitat posant al límit la salut mental.
Ni que la convivència amb el dolor, amb el “si no fos”, té la seva part difícil, no ho negaré, tenim a les nostres mans posar l’èmfasi a la vida, als potencials, als aprenentatges, acceptant les mancances i declivi d’alguns aspectes de la nostra essència humana.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Estic sol per prendre una decisió?

viesQuantes vegades a la vida ens hem sentit sols?. Quantes vegades hem mirat al voltant i hem pensat que no teníem a ningú al costat mentre preníem una decisió important?. Quantes vegades ens ha fet por no tenir una espatlla on recolzar-nos si ens equivocàvem?. Segur que moltes. Aquesta solitud ens acompanya al llarg de la vida, quan hem de prendre decisions personals, i no sempre ho vivim de bon grat, pot generar una sensació de caiguda al buit difícil de contenir.

Posar una edat a partir de la qual comencem a tenir aquesta sensació és agosarat, depenen de la maduració de cadascú. S’inicia quan prenem consciència de què estem portant la contrària a la demanda d’un adult, pare, mare, mestre… En el moment en què decidim fer la nostra, malgrat les contrarietats que se’n derivin, conviurem amb aquesta sensació de solitud vinculada a una decisió.

Sentir-nos sols, sovint, ens posa en contacte amb les nostres pors: a no ser capaços de decidir correctament, a no tenir fortalesa per assumir les conseqüències que se’n derivin de la decisió, a no poder mantenir la decisió, a no tirar endavant amb els nostres medis. Fer-nos conscients dels nostres potencials, capacitats, habilitats, limitacions, calibrar les nostres forces i escoltar la nostra intuïció, serà la millor manera de no quedar bloquejats per la por i ens ajudarà a prendre la millor decisió. Tenir en consideració el que és «socialment correcte» pot ser adequat, però també és un element que de vegades ens fa pagar preus elevats innecessàriament.

Al llarg de la vida prenem infinitat de decisions, i és evident que no totes les vivim amb aquesta incertesa ni intensitat, seria insuportable. El malestar es desperta quan se’n deriven conseqüències molt rellevants a la nostra vida, o bé quan la por és especialment elevada.

Per contenir emocionalment tot aquest batibull de sentiments i d’emocions, el caliu d’amics, pares, germans, parella, persones properes, donarà confort. Ens escoltaran, ens ajudaran a reflexionar, ens parlaran de les seves experiències, i en aquest contrast d’opinions potser allò que per algú és un malson per un altre és “bufar i fer ampolles”. A voltes podem buscar suport o assessorament professional per garantir-nos la tranquil·litat.

Si volem algú amb qui pensar aquella decisió, podem fer-ho, no estem sols, però la decisió és nostre i les conseqüències les viurem en primera persona. Aquest punt d’intransferible, és el que connecta amb la sensació de solitud malgrat l’acompanyament que ens hàgim proporcionat durant la presa de la decisió. La prenem al nostre ritme, al nostre estil, fent front a les nostres pors, ens hem dit PUC. Hem trobat la força interna que ens permet sentir-nos sòlids i capaços. Ja sentim l’alleugeriment. És l’inici d’una nova etapa: dur-la a terme.

parapent

Hem vençut la por de caiguda al buit, ens hem posat un paracaigudes.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

La dieta emocional

Tots hem sentit explicar les bondats d’una dieta variada i equilibrada per tenir una bona salut física, la dieta mediterrània. Pensant en la salut mental veig que la recomanació també és encertada.

dues-persones-que-es-miren

Quan ens donem l’oportunitat d’observar el nostre pensament, d’aturar-nos a mirar endins, podem gaudir de les sensacions que generen els records bonics, notar la tensió de les imatges doloroses, sentir el confort de les abraçades rebudes, i així un ampli ventall d’emocions i sensacions que ens fan un recorregut per la nostra vida a través del pensament.

Quan ens donem l’oportunitat d’observar les persones del nostre entorn, d’aturar-nos a mirar enfora, les nostres percepcions ens evoquen un munt de sensacions i emocions. Si ens mirem amb algú conegut, probablement sabrem quin és el seu estat d’ànim, fins i tot de vegades amb un desconegut podem captar com està. El somriure, la mirada, la tensió de la cara, la seva postura corporal… tot ens informa de quin és el seu estat d’ànim; els nostres pensaments i les nostres emocions s’expressen a través del nostre cos. El nostre cos parla de la nostra ment.

Quan ens donem l’oportunitat d’observar el món, també ens parla. Una música, la llum, el sol,… tots els estímuls externs també ens generen sensacions i emocions que influeixen en el nostre estat d’ànim.

Així doncs, aquest flux entre els pensaments interns, els elements externs, i el diàleg entre ells va creant l’estat emocional, que si ens donem l’oportunitat, serem capaços d’observar. Algunes persones relaten la sensació de vertigen quan veuen que “el cap no s’atura”, deixar la ment en blanc és ben complicat. De vegades la velocitat del pensament és supersònica, les idees, les imatges, es van succeint sense parar, no podríem posar-hi paraules al mateix ritme, ni que ho intentéssim. La ment és ben complexe, ens pot generar ben estar però, també, tot sovint els pacients pregunten què poden fer per sentir-se millor quan la seva ment està sobrepassada. La meva primera resposta és: diverteix-te. És fàcil de dir, però quan una persona està patint, que n’és de difícil!!

mirant-paissatge-2

Aquí entra en solfa la recepta de: “dieta variada i equilibrada”, per alimentar bé el nostre pensament i recuperar el benestar emocional. La recepta és: equilibri entre el temps de treball, lleure i descans. I això serveix per a adults, pels joves, pels infants.

Habitualment, el temps destinat al treball i el tipus de treball és força estable. Segur que si tenim una feina que ens agrada i uns companys als quals apreciem, la jornada laboral serà plàcida. I si no és el cas, doncs cal posar prou distància emocional per valorar el que ens aporta quant a estabilitat econòmica i no dedicar-hi massa emotivitat. Pels infants l’escola seria l’equivalent, segur que una escola que estimuli bé les capacitats i respecti els ritmes personals serà més agradable.

El temps destinat al descans també aniria bé que fos estable, cadascú necessitem un temps que anirà variant amb l’edat i depenent de l’activitat. Fóra bo que cadascú fes una valoració acurada de quin és el seu temps de descans i el respectés. Respectar el propi descans és respectar-se un mateix, i ajudar als fills perquè ho aprenguin és un gran regal que els hi podem fer com a pares.

El tercer element de la recepta, el temps de lleure, és el que ens dóna més joc en la nostra “alimentació emocional”.

En la mesura que som capaços de donar una “dieta variada” d’esbarjo, equilibrem la nostra ment. El fet de realitzar activitats diferents, sols o acompanyats, dóna una varietat d’estímuls. L’efecte que produeix serà el mateix que si fem una sessió de gimnàs en la que treballem una mica tots els muscles i uns bons estiraments, en sortim nous.

liceu-musicaOcupar bé el nostre temps lliure fent activitats que ens agraden, que ens estimulen, que ens relaxen, que ens diverteixen, que ens interessen, que ens cansen físicament, que ens entretenen… va satisfent els nostres espais mentals i aquests s’equilibren. No es tracta de buscar una cosa que reuneixi molts requisits, això és complicat, anar variant és més simple i possible.

Està clar que les persones que tenen un hobby això no ho necessiten tant, ja tenen la manera d’evadir-se en el seu món de fantasia amb aquella activitat, el confort que senten els ajuda a trobar el seu equilibri. No hem de confondre hobby amb “addicció”. El hobby és l’activitat que ens ocupa en el temps lliure, l’addicció ens allunya de responsabilitats i necessitats, deixem de fer coses necessàries per aïllar-nos, refugiar-nos, amagar-nos del patiment emocional. Per la resta dels mortals sense hobby, la recepta és eficaç.

Quan ens sentim tristos, perduts, rebusquem en els records i trobarem coses que en altres moments han sigut agradables per nosaltres, fins i tot coses que ens hauria agradat fer i mai hem trobat el moment. Cal ser bondadosos amb nosaltres mateixos i respectuosos. Cal detectar les necessitats i trobar la manera de resoldre el nostre estat de desequilibri. I malgrat la por de no quedar satisfets o la por de no sortir del nostre estat de depressió, confusió, o desassosseg, segur que de  mica en mica ens en sortirem. Cal perseverança, al final hi ha premi!!

rellotge-analogic-2De vegades a grans problemes busquem grans solucions, a voltes cal, però de vegades a grans problemes hi ha solucions molt simples, coses de cada dia: passejar, fer ganxet, fer pastissos, aprendre informàtica, participar d’un moviment social, una bona companyia, fotografiar, cantar, fer esport, i un llarg etc. Algunes costen diners i d’altres no, en definitiva omplir de bons aliments la nostra ment sempre fa bé.


Hi ha persones que necessiten aturar el seu ritme frenètic dedicat a la “feina” del món laboral, de casa, dels fills. D’altres necessiten augmentar el seu ritme, no quedar-se a casa mirant programes de TV de manera sistemàtica, programes que fan servir per viure la seva vida a través de personatges. Cadascú veurà per on es desequilibra i per on ha de retrobar el seu benestar emocional.

Endavant amb la bona cuina emocional!!

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Una relació de parella possible.

 

Xerrada del 14 de novembre de 2013

A: Samsara, Av Diagonal 538

JUSTIFICACIÓ

En aquests temps que vivim podem pensar, amb plena normalitat, en molts tipus de parella. Parelles tradicionals, parelles peculiars, parelles que ho comparteixen tot, parelles que no comparteixen gairebé res.

Segur que hi ha molts factors que han anat donant peu a aquest canvi, coses que abans ni es plantejaven ara són habituals. Probablement:

  1. L’estat de dret que contempla més les nostres llibertats

  2. L’esperança de vida, ara vivim més anys

  3. El canvi en el lloc que ocupa la religió en la nostra societat

Tot això fa que la nostra societat sigui més flexible

Això facilita que les persones puguin establir diferents tipus de vincles. Tenim la possibilitat de pensar en una parella a la nostra mida, en la parella que volem i podem tenir, sense quedar encotillats en un model que no és el nostre.

INTRODUCCIÓ

Segur que la majoria de nosaltres podem viure sols, però també és segur que la majoria de nosaltres preferim viure en una bona companyia.

Sabem que l’ésser humà és social per naturalesa. Ja des del moment de la concepció vivim amb relació amb la mare.

Al llarg de la vida totes les experiències que vivim van deixant les empremtes que dirigiran, de manera conscient o inconscient, la nostra existència. Per tant també en aquesta dimensió de la nostra persona, la dimensió social, quedarà vinculada al que anem vivint.

El nucli familiar, en el què creixem, és el que ens aporta la base que ens permetrà sortir al món d’una determinada manera. Ens dóna un equipatge emocional que ens impulsarà a conviure d’una determinada manera. Ni que hi ha d’altres entorns socials, aquest és el més transcendent

En moltes ocasions, aquests fonaments, permeten establir unes relacions equilibrades i satisfactòries que ens ajuden a gaudir de la vida. S’aprèn a reconèixer les necessitats afectives, a buscar la manera adequada de satisfer-les, en harmonia amb l’entorn, a desenvolupar-se com a persona integrada i capaç de viure en equilibri les facetes humanes (afectivitat, intel·lectualitat, salut, treball, grups socials…).

Però no sempre és així. De vegades les vivències, i les interpretacions que d’elles se’n fan, ens porten a una deriva que dificulta, o fins i tot, impedeix que les relacions siguin gratificants.

Quan ens anem fent grans, és habitual que ens plantegem deixar la llar familiar i fer la nostra vida de manera independent. Les opcions poden ser: sols, amb amics,en parella.

LA PARELLA

(Parlaré en femení perquè em resulta més fàcil, sóc una dona, però és vàlid per homes i per dones. No cal anar dient tota l’estona l’home o la dona))

Abans, pensar en parella sempre duia implícit pensar en família.

Avui dia, una persona pot pensar en parella sense que hi vagi associada la idea de família. Fins i tot pot pensar en família sense que hi vagi associada una parella.

En cadascuna de les opcions que ens plantegem, caldrà valorar aspectes diferents, i també segons el moment vital, l’edat, cadascú tindrà unes opcions o unes altres. El nostre projecte de vida farà que prenem un camí o un altre.

Una persona jove que pensi fer família, inicialment buscarà parella per poder, posteriorment, organitzar una família.

Les complementarietats i complicitats necessàries, quan volem fer família, han de ser molt superiors a les que caldran quan pensem només a fer parella. El vincle amb els fills, en una paternitat responsable, és total i absolut. La criança dels fills posa en joc la totalitat de la persona.

Però avui dia hi ha altres models de família, aquest pilar que semblava inamovible també es belluga. Podem plantejar-nos famílies monoparentals, homoparentals. Encara hi ha pocs estudis que ens parlin de les conseqüències que tot això tindrà en el desenvolupament dels nens. Segur que s’intenten fer les coses el millor possible, però tot això marcarà unes diferències, potser unes positives i d’altres no tant. Haurem d’estar atents als canvis.

Però normalment quan ja tenim una edat, la perspectiva canvia, el que busquem en la parella acostuma a ser diferent.

Centrant-nos en quan pensem en una relació de parella, tots en tenim una idea, una fantasia de com ens agradaria que fos. Establir una relació de parella pot implicar tot el nostre ésser i aquest és el motiu pel qual és tan transcendent.

Pot suposar compartir: habitatge, economia, família, vacances, amistats, temps lliure, feina, aficions.

Però també pot ser diferent, podem pensar en una parella que no comporti una implicació total. Podem pensar en una parella amb la qual només compartim alguns aspectes de la nostra vida, podem ser parella sense conviure, ni compartir economia. Podem pensar en la: Parella possible.

D’entrada, la manera de trobar parella també s’ha diversificat força: grups d’amics, companys de feina, discoteca o sala de ball, xarxes socials, agència.

Cadascuna d’aquestes maneres generarà expectatives i situacions diferents. No és el mateix fer parella amb algú que coneixes de manera quotidiana per la feina o pel grup d’amics, que utilitzar les xarxes socials.

En les xarxes socials inicialment ens presenten un món de facilitats: la quantitat de gent inscrita i la diversitat que això suposa. Els perfils, que suposadament contrasten per suggerir-te persones compatibles. La facilitat que des de casa pots contactar. Mantenir certa privacitat, si es desitja

Tot això, potser, és cert, però això no treu que requereix una inversió de temps, d’esforç i de desgast importantíssim. La situació de risc que, de vegades, suposa el fet d’establir contacte amb algú del qual no en tens cap referència.

Pot ser una bellíssima persona però també pot ser un psicòpata, un mentider, un desaprensiu. En definitiva moltes vegades el que acaba passant és que les relacions de parella es trivialitzen, es va buscant compulsivament algú amb qui fer parella però no ens prenem el temps suficient per conèixer aquella persona.

L’opció de l’agència representa una posició intermitja, en el sentit que entres en contacte amb un desconegut però hi ha el filtratge d’uns professionals que donen certes garanties pel que fa a veracitat, salut mental, estatus socioeconòmic, etc. I també comporta una declaració d’intencions inicial de què volem parella estable. No anem a distreure’ns, hem pres una decisió seriosa.

Sigui com sigui, parella vol dir dos, per tant, quan pensem en parella hem de tenir present a l’altre. De la mateixa manera, model de parella: vol dir pensar en la relació que va bé als dos.

Quan s’està en disposició de cercar parella, s’intenta seleccionar, de manera més o menys activa, segons cadascú, aquella persona que s’apropa més a algú amb qui poder dur a terme aquell projecte imaginari.

Habitualment s’intenten conjugar dos aspectes: el racional (el que pensem) i l’emocional (el que sentim). En funció del tarannà de cadascú, es donarà més rellevància als uns o als altres.

  • vg.: hi ha persones que quan pensen en el seu amor tenen en compte: la tendresa, la dedicació, com ha gestionat les relacions anteriors

  • vg.: hi ha persones que quan pensen en el seu amor tenen en compte: la feina, el sou, les propietats

Probablement el més assenyat, doncs, és tenir present el màxim de coses, perquè al final totes tenen la seva importància.

De vegades, es diu, que quan un es fa gran ho té més difícil per tenir parella perquè els costums i les manies són més difícils de compaginar entre dues persones. Jo sóc de l’opinió que no és així. Quan ens fem grans, amb les experiències viscudes, tenim més present les nostres capacitats i les nostres limitacions, per tant quan iniciem una nova relació sabem quina és la nostra disposició cap al compromís, fins on podem arribar.

CLAUS BÀSIQUES DE LA PARELLA

1. VINCLE D’AMOR

Diria que hi ha un element que segueix sent invariable perquè la parella funcioni. Que estigui basada en un vincle d’amor.

El que fonamenta el vincle entre la parella ha de ser l’amor en el sentit més ampli de la paraula. El respecte, l’honestedat, l’acompanyament emocional, la cura, la fidelitat al compromís adquirit, buscar el bé de l’altre …

Tot això queda amanit amb: la il·lusió, l’enamorament, la seducció, el plaer, la curiositat, el benestar emocional.

Malgrat això sembli una obvietat, realment no ho és. Us puc assegurar que quan faig tractaments de parella és molt evident que els motius pels quals la gent fa parella és d’allò més divers, i no sempre és l’amor. Sovint apareix la necessitat de: marxar de casa, un bon partit, imatge social.

Inevitablement per poder sostenir aquest vincle d’amor amb l’altre l’hem de mantenir, primer, amb nosaltres mateixos. Ens hem d’estimar. Això vol dir: coneixe’ns, acceptar les nostres limitacions, valorar les nostres capacitats, tenir cura de nosaltres mateixos.

Segur que acabem necessitant a la parella, el fet d’anar compartint la vida fa que ens anem organitzant amb l’altre i arribem a pensar que sense l’altre ja no podem seguir endavant. Però aquest aspecte no pot ser el que organitzi el vincle, la relació no pot girar només al voltant del que necessitem.

Si ens relacionem per la necessitat, ens trobarem tot sovint confrontats, davant de moltes situacions. Ens trobarem en la disjuntiva de: “ell o jo”?. No som éssers autosuficients, però la parella no ens ho pot donar tot.

Hem d’aprendre a buscar el què necessitem en el lloc adequat, tan si tenim parella com si no en tenim.

Les inquietuds intel·lectuals, laborals, esportives, lúdiques, afectives no les podem dipositar totes en la parella perquè no hi ha ningú que pugui satisfer-les totes i llavors quedem abocats a la frustració segura, de manera que la relació acabarà ressentida per la insatisfacció en la qual es viurà.

Per contra, entenc que, la diferència entre la relació de parella i les altres relacions socials que tenim és la sexualitat.

Segur que no tothom hi estarà d’acord. També hi ha parelles que obren les relacions sexuals a d’altres persones, però aquest és un aspecte transcendent i caldrà una reflexió per mesurar molt les conseqüències a tots nivells, de salut física i emocional, però tal com deia “això de la parella és cosa de dos” i cal que cada una busqui el seu equilibri.

La parella no es fa ràpidament. Ni que avui dia tot corre, tot ha de ser immediat, l’experiència ens demostra que la relació de parella es va teixint dia a dia, lentament es van entrelligant els sentiments, les emocions, els pensaments. Tot aquest entramat va donant lloc a l’amor.

Un element que de cap manera es controla en tot el procés de l’aparellament és l’enamorament. Se n’ha parlat llargament sobre el tema, però en definitiva acaba sent una emoció incontrolada que empeny cap a una persona.

En l’enamorament s’emfatitzen uns aspectes i d’altres s’ignoren. Malgrat que tots desitgem viure aquesta experiència, cal mantenir un cert contacte amb la realitat per no acabar tenint una imatge de la parella massa distorsionada, no sigui que acabem tan enamorats de l’enamorament que la persona real ja no sabem qui és.

Si l’enamorament apareix, cal anar donant espai a la racionalitat, no sigui que obviem aspectes importants del nostre projecte de parella. Si no esdevé, manca un ingredient necessari per consolidar la parella. Si només ens movem per l’enamorament, si la nostra guia són només els aspectes inconscients, tendim a repetir el mateix patró d’aparellament. Si hem fracassat una vegada, probablement, si repetim el mateix, acabarà de la mateixa manera.

  • vg. persones que sempre s’emparellen amb algú molt submís, o algú molt insegur, o algú molt dèspota…

Però que l’enamorament no aparegui inicialment tampoc és senyal que no pugui anar emergint de mica en mica.

Un altre element important és l’admiració, potser d’aquest se’n parla menys, però és un ingredient imprescindible. Hem de poder sentir en quina cosa la nostra parella és especial i diferent de tothom.

Diria, que a partir de: la pròpia experiència com a persona, d’altres experiències de parella, si és el cas, del respecte cap a un mateix, l’auto coneixement: que necessito, quines són les meves prioritats, els meus valors, les meves creences, els meus principis, les meves tendències.

En aquest anar-se descobrint en la complexitat humana, en la interrelació que s’estableix entre les facetes de cada membre de la parella, fa que cadascuna sigui única i irrepetible.

Un punt essencial és mantenir el sentit de l’humor, això no és específic de la relació de parella, de fet és essencial a la vida, en qualsevol circumstància.

Segur que noteu una certa posició ponderada en la meva presentació, no us parlo dient: deixeu-vos anar, viviu intensament les emocions…. I no és que ho hàgim de fer, però si no hi posem una mica de seny en tot el procés d’aparellament, tenim un cert risc de quedar molt seduïts al principi i a mesura que apareixen les dificultats no saber com abordar-ho perquè no hem pensat bé en els fonaments de la nostra relació.

2.GESTIÓ DEL CONFLICTE

Una segona clau de la parella és la gestió del conflicte.

El conflicte és inherent a la persona.

Quan parlo de conflicte no em refereixo a baralla, parlo que permanentment hem de triar, des de les coses més senzilles (que menjaré per dinar, quina roba em posaré avui…) fins a les més complexes (que faré en aquest món).

Si cadascú ja ha de resoldre els seus conflictes, quan estem en parella això es multiplica. Davant de qualsevol situació que implica a la parella, es dona, inicialment, la decisió personal (jo que faria) i després cal posar en comú la situació per prendre una decisió comuna. Aquí comença el joc: qui prioritzem? O que prioritzem?

Un dels elements claus en la comunicació de la parella és expressar-nos de manera comprensible per l’altre.

Malgrat que el llenguatge és una eina comuna a les persones, moltes vegades els matisos que cadascú donem a les paraules poden arribar a generar molts mals entesos, per tant cal, sobretot al principi, consensuar bé què diem.

De la mateixa manera, no podem esperar telepatia, no podem esperar que l’altre endevini què volem i perquè. Quantes vegades no hem pensat:

  • si ell ja s’ho podia imaginar que això em feia il·lusió!!

És cert que com més ens coneixem més podem intuir el que l’altre ens dirà o farà, però malgrat tot val la pena prendre’s el temps d’exposar què volem i l’interès d’escoltar què ens demanen.

Un enfoc molt extès per abordar els conflictes és: la negociació.

És a dir, veure quines són les posicions confrontades (tu vols això i jo vull això) i buscar un punt intermig, acceptant certes renúncies i arribant a uns pactes.

Aquest model pot ser molt vàlid en el món empresarial però no en el món de la parella.

En la parella hem de moure’ns amb uns altres paràmetres. El que ha de presidir la confrontació és el que explicava sobre el vincle d’amor. Hem d’abordar el conflicte com un procés.

Estem en un punt de desencontre i hem de poder retrobar-nos. El punt final de la resolució del conflicte no és veure qui se’n surt amb la seva. El punt final de la resolució del conflicte és sentir que hem entès a la parella, que hem trobat una manera de resoldre que ens satisfà als dos, que ens acompanyem a la vida, que junts som millors que separats.

No penseu que sóc una somnia truites, estic plenament convençuda que és la millor manera de gestionar el conflicte en la parella. Ni que de vegades no sigui fàcil, habitualment no és impossible. Cal posar-hi imaginació.

En aquest procés és com anem definint-nos davant la parella i com de mica en mica es va definint també com serà la nostra relació de parella.

Primer hem de pensar què volem, si el que plantegem és lícit, si és pertinent, i sobretot si és possible, si allò que esperem de la parella, la nostra parella ho pot assumir. El que ha de presidir el procés és: l’amor, l’empatia, i el desig de poder arribar a bon port.

Aquella frase: “t’estimo tant que et canviaré” aquí ens ha de fer pensar. No sóc millor que l’altre, sóc diferent. I en aquesta diferència, intento ser coherent amb mi mateix, però el meu company també.

Potser val la pena, en tot moment, tenir present on posem més pes, si en el que tenim en aquella relació de parella o en el que no tenim amb la parella. Moltes vegades, les renuncies són difícils, i considero que renuncies les mínimes. Però si cada renúncia o cada aspecte que no podem compartir implica un drama, llavors la relació es crema ràpidament.

Som pocs conscients a l’hora de diferenciar el que necessitem d’allò que la parella ens pot donar. Ens fa sentir tan feliços compartir coses que ens imaginem que amb esforç podrem compartir tot el que volem i això no és així.

Quantes vegades ens han dit que si ens esforcem o som hàbils podrem tenir tot el que volem, allò del que “el que la sigue la consigue”, doncs taxativament no és així, hi ha coses que per molt esforç que hi posem mai ho aconseguirem. L’esforç i la perseverança són valors importants, però han d’anar ben encaminats.

Ja sé que dictar càtedra és un risc d’error molt gran, però ni és bo que ens demanem coses que no podem donar ni és bo demanar coses que no poden ser, tots tenim limitacions. De vegades confonem la limitació amb la falta de voluntat i això també espatlla la relació.

Tots tenim limitacions, jo puc desitjar ser sempre: comprensiu, amorós, detallista, simpàtic, positiu,… Però és possible? Que passa quan el dia no m’ha anat bé? Que passa quan estic trist? Que passa quan estic molt enfadat? Que passa quan estic en una situació límit?

Puc, per altra banda demanar a algú que estigui sempre: comprensiu, amorós, detallista, simpàtic, positiu… Puc esperar del meu company que no pateixi alteracions a la vida i que es comporti amb mi sempre de la millor manera?

Tampoc hem de perdre de vista que cap condició és per sempre. Les persones estem en constant evolució, hi ha unes variables més o menys estables, però cal contemplar el canvi com un fet vital.

És important poder mostrar-nos com som, des del primer moment, no té sentit amagar aspectes per poder iniciar la relació, i més endavant anar mostrant-nos. Lògicament l’altre se sentirà enganyat, i amb raó.

Un punt important de conflicte són els fills. Fa anys es deia que els fills unien. Afortunadament ja estem en un altre punt i sabem que, si bé és cert que els fills, normalment, són fruit de l’amor, que representen l’expressió de sentiments molt profunds de l’un cap a l’altre, també sabem que és una tasca difícil com us deia al principi de la xerrada, i que cal molta complementarietat i complicitat per dur a terme aquesta funció de parentalitat.

Quan ens emparellem amb persones que tenen fills que vénen d’altres parelles és molt important tenir ben definit quin lloc tindran ells a la nostra vida i quin lloc tindrem nosaltres a la seva.

En general, el més saludable, és poder estimar-se sense intentar tenir el lloc de la mare. Aquest lloc ja està ocupat, bé o malament, però no és el nostre. Una cosa és recolzar a la parella en la criança i l’altre és assumir-ho en primera persona, tant en les ocupacions com en les decisions. És veritat que de vegades hi ha parelles que demanen això, però és un terreny molt relliscós i en moments límit això acostuma a grinyolar i “donde dije digo, digo Diego”. Els fills donen això.

3. ELS TRENCAMENTS

Malgrat la bona voluntat, el desig, l’esforç, l’amor, que hàgim tingut tot això en compte … ens trobem en punts irreconciliables, podem arribar a un punt de no retorn. Haurem de veure si allò permet o no la continüitat de la parella, podem arribar al trencament.

No té sentit forçar massa les coses, arribant a compromisos difícils de complir, perquè tard o d’hora es farà insostenible. Moltes vegades s’assumeixen compromisos per por a fer malbé la relació o perdre-la, però no podem anar, sovint, en contra dels nostres costums, maneres o manies.

vg. “no li vaig explicar allò per no perdre’l”

vg.:”li vaig dir que si perquè no el volia perdre”

La mentida és un dels pitjors companys de vida, en general, però entre la parella és demolidora. La traïció es fa difícil de perdonar. Trencar la confiança és força irrecuperable.

Quan ens enfrontem al trencament, entrem en situació de patiment, ens sentim fràgils emocionalment, plens de dubtes: envers aquell projecte, envers la capacitat de triar la persona adequada i amb poca esperança de trobar un bon company de viatge.

Com deia al principi, la relació de parella sempre és cosa de dos i per tant és bo i necessari que després d’un trencament se’n faci una anàlisi de les causes que ens han dut al final, tenint en compte que hi ha posat cadascú. Sovint som poc conscients de les contradiccions que generem. La responsabilitat sempre és compartida, mai és d’un sol.

En cada relació, curta o llarga, podem aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos que fins llavors desconeixíem i això permet fer un pas endavant per arribar a complir el nostre desig, un desig que també madura i evoluciona en funció de les experiències.

Encara que faci ràbia que ens diguin això quan estem patint, en el fons és cert. “Sempre aprenem més dels errors que dels encerts”, aquesta frase també fa ràbia, però cal pensar-hi.

Quan no es pot processar bé l’experiència, pot convertir-se en una empremta que dificultarà properes relacions. De vegades, abocats a repetir inexorablement els mateixos patrons, de vegades, buscant el pol oposat al que s’ha tingut. Tampoc és una bona solució.

Segur que quan ens vàrem fer parella hi havia prou motius, segur que alguna cosa de les que aquella persona ens donava segueix sent important, si anem al pol oposat el més probable és que aquella nova relació també fracassi perquè ens seguiran faltant coses importants.

Quan ens emparellem enrabiats, i amb aquell desig de “això no em tornarà a passar, el proper el tindré a ratlla”….doncs ja tenim el terreny adobat per tornar a fer parella de manera inadequada. Allò que deia de les necessitats, que eren males conselleres, moltes vegades la gent s’emparella per demostrar-se que és capaç de solucionar un problema que ha tingut amb una altra persona… quines coses passen, oi?

Quan es diu que és bo deixar passar un temps sense parella quan hem acabat amb una relació és per això, per poder digerir bé aquella experiència, poder veure quines coses van funcionar i quines no, de manera que anem més orientats en el que cercarem en una nova relació.

CLOENDA

Realment hi ha gent afortunada que no necessita moltes experiències per trobar la seva parella, i en canvi d’altres necessiten un llarg pelegrinatge fins a aconseguir-la.

Sigui d’una manera o d’una altra, quan una persona pren l’opció de vida en parella, val la pena mantenir l’esperança que allò és possible i que només és qüestió de temps i creixement personal per gaudir-ne, aprendre del que s’ha viscut, i trobar força i empenta per estar disponible al que la vida ens regali.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Una nova relació és possible

L’ésser humà és social per naturalesa. La relació amb els altres existeix des del moment de la concepció, ja amb la mare. Al llarg de la vida es viuen experiències que deixen les empremtes que dirigiran, conscientment o inconscientment, aquesta dimensió de la nostra persona.

El nucli familiar, en què creixem, ens aporta la base que ens permetrà sortir al món amb un equipatge emocional que ens impulsarà a conviure d’una determinada manera. En moltes ocasions, aquests fonaments permeten establir unes relacions equilibrades i satisfactòries que ajuden a gaudir de la vida. S’aprèn a reconèixer les necessitats afectives, a buscar la manera adequada de satisfer-les, en harmonia amb l’entorn, a desenvolupar-se com a persona integrada i capaç de viure en equilibri les facetes humanes (afectivitat, intel·lectualitat, salut, treball, grups socials…).

Però no sempre és així. De vegades les vivències, i les interpretacions que d’elles se’n fan, ens porten a una deriva que dificulta, o fins i tot impedeix que, les relacions siguin gratificants.

Quan es pensa en una relació de parella, probablement se’n té una idea, una fantasia de com agradaria que fos. Habitualment s’intenten conjugar dos aspectes: el racional i l’emocional. En funció del tarannà de cadascú, es donarà més rellevància als uns o als altres. Quan s’està en disposició de cercar parella, s’intenta seleccionar, de manera més o menys activa segons cadascú, aquella persona que s’apropa més al desig, algú amb qui poder dur a terme aquell projecte imaginari. Un projecte que organitza i esglaona les prioritats, les creences, els valors, en termes generals: com volem viure la vida en parella.

Un element que de cap manera es controla en tot el procés de l’emparellament és l’enamorament. Se n’ha parlat llargament sobre el tema, però en definitiva acaba sent una emoció incontrolada que empeny cap a una persona. Si apareix, sembla que la racionalitat no té lloc i això pot fer que obviem aspectes importants del projecte, si no esdevé, manca un ingredient necessari per consolidar la parella. Que no aparegui inicialment tampoc és senyal que no pugui anar emergint de mica en mica. En l’enamorament s’emfatitzen uns aspectes i d’altres s’ignoren, cal mantenir un contacte amb la realitat per no acabar tenint una imatge de la parella massa distorsionada, massa a la mida de cadascú.

Establir una relació de parella pot implicar tot el nostre ésser i aquest és el motiu pel qual és tan transcendent. Quan es va desenvolupant una relació fonamentada en l’honestedat, ràpidament es posa en solfa el projecte individual que anirà prenent una forma compartida i apareixeran els conflictes, inherents a l’ésser humà. La clau de la parella serà trobar la manera de gestionar aquests conflictes buscant la compatibilitat i la complementarietat, no pas forçant o negociant canvis que tard o d’hora es faran insostenibles.

És cert que moltes vegades es poden compatibilitzar molts aspectes, però també és cert que, a voltes, alguns d’importants ho fan impossible i el trencament és inevitable. Això pot deixar en una situació emocional fràgil, ple de dubtes, envers aquell projecte, envers la capacitat de triar la persona adequada i amb poca esperança de trobar un bon company de viatge.

La relació sempre és cosa de dos i per tant és bo i necessari que després d’un trencament se’n faci una anàlisi de les causes que ens han dut al final. Cal revisar la coherència del projecte i de les actituds. Sovint som poc conscients que volem una cosa però no obrem en conseqüència i generem contradiccions.

En cada relació, curta o llarga, podem aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos que fins llavors desconeixíem i això permet fer un pas endavant per arribar a complir el nostre desig, un desig que també madura i evoluciona en funció de les experiències.

Anar descobrint-se en la complexitat, en la interrelació que s’estableix entre les facetes de cada membre de la parella, fa que cadascuna sigui única i irrepetible.

Per contra, quan no es pot processar bé l’experiència, pot convertir-se en una empremta que dificultarà properes relacions. De vegades, abocats a repetir inexorablement els mateixos patrons, de vegades buscant el pol oposat al que s’ha tingut.

Estem vivint un moment històric que ens permet, amb plena normalitat, molts tipus de parella. Això facilita que les persones puguin establir diferents tipus de vincles, uns més complets, d’altres més parcials. Tenim la possibilitat d’ajustar a la nostra mesura la parella que podem tenir, sense quedar encotillats en un model que no és el nostre.

Hi ha gent afortunada que no necessita moltes experiències per trobar la seva parella, i en canvi d’altres necessiten un llarg pelegrinatge fins a aconseguir-la. Sigui d’una manera o d’una altra, quan una persona pren l’opció de vida en parella, val la pena mantenir l’esperança que allò és possible i que només és qüestió de temps i creixement personal per gaudir-ne.

Quan una relació acaba val la pena donar-se un temps per fer el procés necessari que permet aprendre del que s’ha viscut, i després, si és el desig, trobar força i empenta per estar disponible per al que la vida ens regali.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

Què és artteràpia?

L’artteràpia integra la psicologia amb mitjans artístics com element facilitador de la comunicació i la resolució de conflictes. Pot utilitzar-se com eina terapèutica i també com expressió artística.

Els colors, les textures i les formes poden expressar sentiments i emocions que apropen aspectes interns que potser d’altra manera quedarien més difosos.

Pot desenvolupar-se en diferents àmbits: integració social, salut i educació.

arteterapia2

En el centre, ens dirigim especialment als àmbits de salut i educació, com a eina de transformació i gestió emocional, complementaria als altres serveis que oferim.

És un treball que es pot adaptar a totes les edats.

Oferim espais individuals i en grup.

Reinventar-se

Em resulta curiós observar, com, de tant en tant, la nostra societat necessita canviar el nom de les coses. Sembla que posar un nom diferent canvia allò que denomina.

Últimament a tot arreu es parla de “reinventar-se”. Alguns en parlen en un to trascendent, amb aire d’intel·lectuals, fent veure que saben del que parlen, com si haguessin descobert alguna cosa nova. D’altres en parlen en to divertit, ara “està de moda” i necessiten mostrar que no perden pistonada.

Si vaig entenent això de “reinventar-se” i em poso a la pell del que s’ha de reinventar, sento un cert neguit. Si reinventar-se vol dir que tenies un projecte de vida, un projecte de feina, en definitiva, un projecte per endavant, alguna cosa que havia suposat un esforç fins a decidir cap on inverties i dirigies les teves energies i has arribat a la conclusió que ho has de reformular perquè allò ja no és possible, llavors penso en una persona que està en crisi, en una persona que pateix, en una persona que requerirà temps i novament un gran esforç per redirigir les seves energies, les seves il·lusions. Una persona que, inevitablement, se sent en risc de fracassar i amb por d’equivocar-se. Llavors “reinventar-se” vol dir fer front a la dificultat, i això no necessitava un nom nou, vol dir créixer, madurar, seguir fent el camí de la vida.

En els temps que corren, són moltes les persones que han perdut la feina i de manera inexorable han de fer front a preguntes com: “i ara que faig?”, “busco feina del mateix?”, “la trobaré?”, “busco un altre camp professional?”, “podré fer-ho?”, “seré capaç?”, “algú confiarà en la meva capacitat de canvi?”.

Això no és nou, per aquí ha passat molta gent. El que sí és diferent és la gran quantitat de gent que s’hi troba.

Crec que el sentit de l’humor és clau per afrontar la vida, i especialment els moments dificils. Encarar els canvis amb alegria i empenta ajuda molt. Però el que no em sembla gens adequat és donar una aire de frivolitat al patiment de la gent.

Si reflexiono sobre el perquè tanta gent s’ha de “reinventar” entenc que les societats evolucionen i les necessitats canvien, i això no és ni bo ni dolent, simplement és així. Tota evolució implica canvis i els canvis impliquen crisis. Però si part d’aquesta crisis que estem vivint és perquè algunes coses s’han fet molt malament, llavors a part de “reinventar-nos” hem de reflexionar, també, socialment. No podem quedar-nos tranquils dient a les persones que viuen aquesta situació: “reinventa’t” i nosaltres seguir el nostre camí.

És evident que alguns s’hauran de “reinventar” més que d’altres, però seria bo que tots plegats dediquéssim un temps a pensar (individualment i col·lectivament) cap on volem anar. Que aprofitem aquesta crisi per definir bé cap a on hem de dirigir les nostres il·lusions i les nostres energies. Que, malgrat les incerteses i les pors, definim bé un nou projecte social que ens permeti viure a tots dignament.

No ens podem quedar a la superficialitat. Depenent de cap on camini la nostra societat, les persones es podran “reinventar” en una direcció o una altra. De la mateixa manera, segons els projectes que comencin les persones, la nostra societat també prendrà una direcció o una altra.

Cadascú i entre tots estem escrivint la nostra història. El nostre futur depèn de les decisions que prenem en el present, el que estem vivint és trascendent per al demà i amb això no podem frivolitzar.

Al darrere de cada “reinventat” hi ha un camí truncat. Potser els canvis li reportaran noves i grates experiències i al final gaudirà de tot el procés.

Tant de bo que entre els “reinventats” i les reflexions socials fem un món millor.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta

L’amistat entre els adolescents

L’adolescència és l’etapa de la vida què ens deixem anar una mica de la mà dels pares i donem passes per nosaltres mateixos. Aquest camí no el fem en solitari, els amics prenen una rellevància essencial. En ells busquem: el confort, l’energia, la gresca, el refugi, la complicitat…

Els pares queden en un segon pla, però segueix sent necessària la seva presència, l’afecte, els límits i, per damunt de tot, l’esperança que tot anirà bé.

És l’època en què tot es viu intensament, potser de manera extrema. Passem de l’alegria a la ràbia en un tres i no res. Vivim en una muntanya russa emocional gens fàcil, ni per a nosaltres mateixos ni per al nostre entorn.

En moments de canvi, com aquest, sembla que l’avorriment s’imposa. El que abans ens divertia ara ja no ens diverteix, hem de trobar noves activitats que ens facin gaudir del nostre temps lliure. Actualment les xarxes socials omplen gran part d’aquests buits, i per això hi dediquem tantes hores, però sort d’aquells moments més creatius (música, pintura, polseres, artesanía, poemes…) que ens fan veure el nostre potencial. Sort d’algunes tardes engrescades fent una mica el ximplet.

Necessitem redecorar el nostre espai, les joguines d’infantesa van desapareixent, els colors van canviant, i entremig de roba i trastos anem posant la nostra nova estètica. Ens sentim diferents, el cos es va transformant, van apareixent canvis per dins i per fora.

En les relacions que fem, els amics són “amics per sempre”, ja no ens imaginem la vida sense ells. En contrapartida, els que no formen part del cercle no desperten el més mínim interès. Aquest és un aspecte més on es mostra la radicalitat en què vivim la vida.

Les noies busquem, en les amigues, converses profundes i de complicitat. Ens ho expliquem quasi tot, i certament de vegades acabem fent vincles que són per sempre. Però quan es tracta dels nois que ens agraden, passem moments difícils. Ens sentim rivals i les enveges són difícils de contenir, això fa que en algun moment l’amistat trontolli. Les més decidides sembla que “acaparin” tots els nois desitjables, es converteixen en punt de mira, en canvi les més tímides pateixen, se senten ignorades. Cadascuna trobarà el seu lloc amb el seu esforç. Passarem per moments de confusió i tristor; moments en què necessitarem que algú ens escolti, moments en què potser no calen consells, tan sols una bona abraçada i una mà.

Els nois, en canvi, acostumem a compartir aficions, esports, algunes inquietuds, però som una mica més recelosos de la nostra intimitat, malgrat això podem ser amics sincers.

Les relacions entre nois i noies són més complexes. Fer compatible estils diferents és un trencaclosques. Aprendre a conviure amb la diferència – “masculí” i “femení” – és un repte. Necessitem tenir una actitud oberta per ambdues parts per no quedar atrapats en la incomprensió de l’altre sexe, en el menyspreu, però ens resulta difícil. Podrem arribar a ser molt complementaris i compatibles, si ens ho agafem amb ganes, en definitiva bons companys de vida. Encara ens queda un llarg camí.

Als adolescents, ens costa mostrar-nos sincers, les nostres inseguretats ens traeixen, com si no fóssim prou adequats per dir el que volem, el que sabem. Amb el temps aprenem que la mentida, les veritats a mitges, els embolics… ens fan patir molt més que la veritat.

El que ens fa sentir bé, és saber que els nostres amics ens estimen tal com som, des del cor. No serà fàcil tenir aquest grup que ens acompanyarà, creiem que si el busquem segur que el trobarem, però de vegades les forces trontollen i ens espantem.

La família és observadora del procés, gaudeix i pateix la nostra transformació. Hi ha moments que semblen molt lluny i d’altres moments que els sentim al costat. Ens resulta difícil dir les coses sense enfrontar-nos-hi i els pares volen mantenir la seva autoritat que tan ens molesta. Sempre volen saber què fem, amb qui anem, on anem, quan tornarem, i això ens fa enrabiar, tenim ganes d’anar lliures, d’improvisar, de viure el moment i sembla que no ho entenen. Ells ens volen cuidar i nosaltres ja volem anar sols. El més important és que malgrat totes les dificultats, ells hi són, ens fan de xarxa quan caiem i així podem seguir avançant. Qui no ha tingut una llarga conversa una nit de tristesa amb el pare o la mare?

Passarem aquests anys intensos, amb ganes de ser grans, de fer la nostra vida, de prendre les nostres decisions, però no els passarem sols, els passarem envoltats dels nostres amics, ells ens faran aquest camí més lleuger. També ens enfadarem i reconciliarem tantes vegades com calgui, perquè també estem aprenent a ser bons companys sense la mediació dels pares.

Quan serem grans, probablement, recordarem aquesta època de la vida amb ambivalència. Ens vindran records divertits, aventures genials, les primeres sortides amb la colla, però també dies de solitud i avorriment, experiències tristes, esbroncades amb els pares. En definitiva, apareixerà la mateixa ambivalència amb la què ara estem vivint.

I si algun dia som pares ens anirà bé recordar-ho per poder fer be la nostra tasca en aquell moment. Segurament serà llavors quan entendrem que la convivència amb els adolescents no és gens fàcil. Ara el que sentim és que els pares “no s’enteren de res”.

Marga Pérez i Herms

Psicòloga i Psicoterapeuta