No em vull fer vell!!!

riureSembla que la resistència a fer-nos grans ens acompanya gairebé tota la vida. I dic “gairebé” perquè, certament, sí que hi ha alguna època en què el desig de ser gran, com a possibilitat de sortir amb els amics i apartar-nos de la mirada dels pares gaudint de la llibertat, és potent.
Tret d’aquesta etapa, és freqüent viure el creixement com un pes. De petits ens “venen” que hem d’anar assumint responsabilitats i aprenentatges de manera feixuga. És rara la família, escola, societat, que ho transmet com un esdeveniment màgic i feliç, que ho és. Per alguna raó desafortunada es minimitza el gaudi i s’emfatitza la càrrega.
Però ens fem grans, si o si, i podem transformar emocionalment l’experiència de créixer, passar uns anys gaudint de l’esforç realitzat.
risasCap als 25 anys apareix la idea que fins aquell moment les capacitats anaven incrementant-se, havíem fet un ascens cap a la plenitud, però de cop, sense cap mena de possibilitat de decidir, comencem un camí de baixada inexorable. Novament la mirada parcial sobre la realitat humana fa un esbiaix que pot turmentar. No dubto que físicament el nostre cos a partir dels 25 anys iniciï un procés de davallada, qui sóc jo per dur la contraria?. Però l’ésser humà és molt més que un físic, les nostres dimensions humanes: emocional i espiritual, segueixen un camí ascendent tota la vida. Però és molt difícil anar a contracorrent perquè és el físic el que es premia, un bon físic ho té més fàcil a la vida: per trobar una feina, una parella, acceptació i popularitat en els grups i amics…sé que no és així però està tan arrelat en l’imaginari humà!
imagesEt sonen aquelles maleïdes frases?, les que fan referència al rellotge biològic, aquelles frases culinàries – “se’t passa l’arròs”- van minant la nostra autoestima de manera implacable. Si a la mala fe popular li afegim els elements perversos que ens enlluernen amb l’elixir de l’eterna joventut, amb els bisturís afilats que volen amagar el pas del temps a les nostres carns, no ens hem de sorprendre que algunes persones no suportin la pressió i entrin en bucles infernals que són més devastadors que celebrar aniversaris. Tots anem curts de recursos per fer dols, o potser no tant?, potser en una societat que medicalitza la tristesa, al final ens fan creure que no en tenim? Potser com que tot ha d’anar ràpid no ens donem el marge necessari per fer-los?
Si a més a més ets una dona, això fa que es multipliqui la pressió social en favor d’una bellesa juvenil, que ens ha de proporcionar una suposada felicitat.
Evidentment aquests condicionants externs no afavoreixen gaire el fet de poder conviure amb placidesa i alegria el nostre transit per la vida amb tot el que implica.
La saviesa que anem adquirint, els recursos per canalitzar millor els nostres desitjos, ires i mancances, la manera d’optimitzar les nostres possibilitats, i en definitiva totes aquelles coses que només es poden aprendre amb el pas del temps. I també les arrugues, la flaccidesa, anar perdent la memòria, …
pensatiuLa complexitat humana fa que al llarg de la vida hàgim de combinar processos de dol, per les pèrdues, amb processos d’encoratjament i empoderament, pels potencials a desenvolupar. Per exemple: un nen de 3 anys ha de fer el dol per la pèrdua d’uns pares que ja no li fan tot com quan era un bebè, però pot valorar la seva capacitat de desplaçar-se sol. Un altre exemple: a 60 anys ja no es té la flexibilitat dels 20 anys i cal adequar les activitats físiques a la nova realitat, però es pot mirar endavant amb serenor, coneixent com caminar per un camí incert.
Potser la nostra cultura està poc disposada a entomar els dols i posa totes les resistències imaginables, ens empeny en aquesta direcció amb tanta força que quan algú diu: “a mi no em dol fer anys” sempre hi ha algú que respon que en el fons això és mentida. Sobretot quan apareix el fantasma de la mort al final del camí. Certament la mort és una realitat molt silenciada, però que sempre es presenta.
images1Jo em pregunto: si hi ha tanta dificultat en acceptar el procés natural de la vida, com hem d’acceptar el final del camí, la mort? Sembla una tasca impossible per qui es mou en els paràmetres de la joventut eterna.
Malauradament el patiment que comporta anar en contra d’aquest procés natural d’envelliment, acaba generant un contrasentit irresoluble. Viure més anys, però patint perquè ens anem fent vells., i fins i tot negant aquesta realitat posant al límit la salut mental.
Ni que la convivència amb el dolor, amb el “si no fos”, té la seva part difícil, no ho negaré, tenim a les nostres mans posar l’èmfasi a la vida, als potencials, als aprenentatges, acceptant les mancances i declivi d’alguns aspectes de la nostra essència humana.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Disponible en Castellano

Deixa un comentari