Estic sol per prendre una decisió?

viesQuantes vegades a la vida ens hem sentit sols?. Quantes vegades hem mirat al voltant i hem pensat que no teníem a ningú al costat mentre preníem una decisió important?. Quantes vegades ens ha fet por no tenir una espatlla on recolzar-nos si ens equivocàvem?. Segur que moltes. Aquesta solitud ens acompanya al llarg de la vida, quan hem de prendre decisions personals, i no sempre ho vivim de bon grat, pot generar una sensació de caiguda al buit difícil de contenir.

Posar una edat a partir de la qual comencem a tenir aquesta sensació és agosarat, depenen de la maduració de cadascú. S’inicia quan prenem consciència de què estem portant la contrària a la demanda d’un adult, pare, mare, mestre… En el moment en què decidim fer la nostra, malgrat les contrarietats que se’n derivin, conviurem amb aquesta sensació de solitud vinculada a una decisió.

Sentir-nos sols, sovint, ens posa en contacte amb les nostres pors: a no ser capaços de decidir correctament, a no tenir fortalesa per assumir les conseqüències que se’n derivin de la decisió, a no poder mantenir la decisió, a no tirar endavant amb els nostres medis. Fer-nos conscients dels nostres potencials, capacitats, habilitats, limitacions, calibrar les nostres forces i escoltar la nostra intuïció, serà la millor manera de no quedar bloquejats per la por i ens ajudarà a prendre la millor decisió. Tenir en consideració el que és «socialment correcte» pot ser adequat, però també és un element que de vegades ens fa pagar preus elevats innecessàriament.

Al llarg de la vida prenem infinitat de decisions, i és evident que no totes les vivim amb aquesta incertesa ni intensitat, seria insuportable. El malestar es desperta quan se’n deriven conseqüències molt rellevants a la nostra vida, o bé quan la por és especialment elevada.

Per contenir emocionalment tot aquest batibull de sentiments i d’emocions, el caliu d’amics, pares, germans, parella, persones properes, donarà confort. Ens escoltaran, ens ajudaran a reflexionar, ens parlaran de les seves experiències, i en aquest contrast d’opinions potser allò que per algú és un malson per un altre és “bufar i fer ampolles”. A voltes podem buscar suport o assessorament professional per garantir-nos la tranquil·litat.

Si volem algú amb qui pensar aquella decisió, podem fer-ho, no estem sols, però la decisió és nostre i les conseqüències les viurem en primera persona. Aquest punt d’intransferible, és el que connecta amb la sensació de solitud malgrat l’acompanyament que ens hàgim proporcionat durant la presa de la decisió. La prenem al nostre ritme, al nostre estil, fent front a les nostres pors, ens hem dit PUC. Hem trobat la força interna que ens permet sentir-nos sòlids i capaços. Ja sentim l’alleugeriment. És l’inici d’una nova etapa: dur-la a terme.

parapent

Hem vençut la por de caiguda al buit, ens hem posat un paracaigudes.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Disponible en Castellano

Deixa un comentari