Els límits

Un munt de senyals de Stop juntes

Una de les funcions dels pares és el que anomenem “posar límits”, és a dir, orientar el fill sobre les normes que delimiten la convivència i estimulen el creixement, i assenyalar quan les està transgredint. Possiblement aquest és un dels aspectes més crucials. El patrimoni que volem transferir, determinarà en múltiples ocasions el fet de poder gaudir de la nostra condició d’éssers socials o no.

El nen, amb la seva ment inquieta i curiosa, anirà descobrint i posant a prova aquests límits, amb tots els matisos dels diferents entorns on es desenvoluparà (família, escola…).

A mesura que va creixent els anirà interioritzant fins que formaran part del seu pensament. Totes les relacions estaran emmarcades en aquests paràmetres.

En línies generals i amb la finalitat d’estimular la reflexió al voltant d’aquest tema tan complexa, considero que els dos eixos bàsics són:

  • Adequar al màxim les nostres demandes a les seves possibilitats reals (no teòriques ni suposades). Això donarà un ampli ventall segons les edats i les situacions particulars.
  • Coherència entre les nostres demandes i els nostres actes. Som els models principals, i ell rep informació del que fem i del que diem.

Quan observem les reaccions dels nens davant els límits cal destacar el fet que se’n queixin no vol dir que finalment no els puguin assumir, potser només és una manera de mostrar que és difícil, però això no ens ha de sorprendre, encara que ens ho fa més complicat.

Quan d’una manera persistent i sistemàtica un nen es nega a tolerar algun límit en concret, es fa necessari replantejar-se si la norma és adequada. Si arribem a la conclusió, havent valorat els postulats anteriors, que certament el que li demanem pertoca, potser caldrà pensar que està donant una senyal d’alarma en el sentit de mostrar, com pot, que alguna cosa no funciona, malgrat que el llenguatge que utilitzi sigui enrevessat i difícil de desxifrar. En aquesta situació l’objectiu varia, haurem d’analitzar detingudament d’altres aspectes fins a comprendre’l.

Fins aquí tot el que he argumentat es pot referir a qualsevol nen, però el fill adoptat té interioritzades unes pautes lligades a les relacions i els entorns en els quals ha viscut i això caldrà tenir-ho en compte. L’infant no és un full en blanc on s’inscriuen les nostres empremtes. És possible que de vegades el col·loquem en posicions contradictòries, fins i tot sense tenir-ne consciència, per tant ens haurem de donar el marge i la flexibilitat suficient perquè l’adaptació al nou entorn sigui exitosa, mostrant-li que els recursos i les limitacions varien en funció del nostre grup social.

Marga Pérez i Herms
Psicòloga i Psicoterapeuta

Disponible en Castellano

Deixa un comentari